Es vital la precisio per indigencia intelectual: “Un diputado del PP de Castilla y León se toma «inaudito» como un insulto: «El otro día fascistas; hoy, inauditos»” (La Voz de Galicia, 15-7-2023). Es important que el PP o l’ultradreta parlen, sense problemes, del concepte “ideologia”, per a que sapien que no es un insult. Lo que hauria de saber qualsevol bipet es que ells tambe en tenen .

 I al remat, el moll de l’os, l’evident existencia d’ideologies −invisible per als centrats en la dreta− propon basicament dos models morals:

1. Conservador: es basa en salve’s qui puga i tinga diners. Es fonamenta basicament en l’individualisme, en el classisme, l’egoisme, la justicia sui generis, el conservadurisme −que deriva en fobies socials contra el diferent o l’avanguarda−, el masclisme i la seguritat. L’ideologia es canalisa a través del nacionalcatolicisme i/o el neolliberalisme. Com no creuen en lo public, excepte en els que garantisen, representen o defenen alguns del seus valors: la Policia, la Guardia Civil, l’eixercit i els bombers, els restants els colapsen per a privatisar-los.

 Els governs es despreocupen de les competencies socials que privatisen fonamentalment en oeneges o empreses i que acaben per perjudicar als grups mes desfavorits per una administracio indirecta. Es dir, reduixen les cobertures, empijoren la gestio o la subroguen. Tot aço, en l’inestimable ajuda dels politics que despuix acaben en les empreses, en les conegudes com a portes giratories, aixina es tanca el circul vicios. L’entramat public-privat es, en moltes ocasions, una font inagotable de diners que es desvien a les empreses en el conegut com a capitalisme d’amics.

 Els politics permeten els caus fiscals perque s’aprofiten junt a grans empresaris i rics, com s’ha comprovat reiteradament en les investigacions periodistiques, com els papers de Pandora. Ademes la justicia mira cap a un atre lloc i facenda tambe, mes encara, quan eres emerit, ric o familia real. Esta es l’unica rao de la seua supervivencia, tot lo demes, excusetes de malpagador.

No es casualitat que el discurs de l’extrema dreta brolle d’esta ideologia, es causalitat: es sa mare.

2. Progressiste: que tracta, en mes pena que gloria, en repartir la riquea a través de la redistribucio. Una vegada que es recapten els imposts, en teoria, van als mes necessitats. Els valors son el comunitarisme, la solidaritat, la tolerancia i el reconeiximent de la diferencia. La recaptacio no es proporcional com sanciona la Constitucio Espanyola −la venerada i que despuix es passen per l’arc del triumf els talibans constitucionalistes−. El tipo impositiu no es reflexa en la recaptacio per que se’ls enduen a caus fiscals. El llistat de morosos es un bon eixemple, deuen, no paguen i estan en llibertat vivint a tope, en societats interpostes. Si ho fas tu, a presso. No esperem que la dreta empressone als idolatrats rics, pero l’esquerra quan vullga que canvie el codic penal, aporte un concepte que fa anys reivindique: l'enriquiment illegal.

              Molts es queixen de que els sindicats estan subvencionats i oculten o ignoren que els empresaris tambe, pero d’estos ni mu. Es seguixen subvencionant directament activitats empresarials −credits per bases imponibles negatives− i rescatant proyectes privats en diners de tots −recorden els bancs i les autovies o llinees aerees− . El progressisme, des de temps de la tercera via, es una rojor aiguada. Es un mes de lo mateix −fidels al paradigma neolliberal dominant− en l’unica diferencia d’una major sensibilitat en lo social, poc mes.

Si vols ser esclavisat ya ho sap, vote a la dreta, podra morir feliçment en la taula del treball en 72 anys, en la mochilla austriaca com a pamela o rodina del Royal Ascot −gent sense complexos que beuen whisky DYC− (poden consultar el meu articul de 2019 en la uep de ACNV: La mochila austriaca o la nova estafa neolliberal). Tambe podra comprar en Aliexpress les seues esposes a un bon preu, barates i en molt de brilli brilli. No calen les orelleres per a que siguen incapaços de vore que hi ha alternatives, la socialisacio ya ha fet el treball d’eliminacio, el control social es basa en crear esclaus enamorats de les seues cadenes.

 El neolliberalisme es una experiencia religiosa inigualable que arrasa en els drets civils i en els dels treballadors. Encara estem a temps de parar-lo.

Imagens: elmundo.es, intersindicalrm.org, pressenza.com.