(Catalans i terroristes, donant vots al PP)

               No hi ha comunitat mes ductil que aquella chocada per la por.

            Catalunya (o part dels seus representants) ha iniciat el proces mes serio que conec d’independentisacio. I em pareix molt be. I en aixo estic en ells. I en eixe sentit em ficare del seu costat (¡un blavero de part dels catalans catalanistes!). En primer lloc, perque crec que tot poble te dret a decidir lo que vol ser (dret a l’autodeterminacio); i, en segon lloc, perque ya m’agradaria a mi que Valencia estiguera vivint una fase similar. Per aixo, els envege. A mes, allí tenen forces nacionalistes i d’esquerres potents. Major motiu per a la meua enveja –sana-.

            Ara be, em resulta patetica la posta en escena. Els uns i els atres, tots, tirant de la corda: els nacionalistes catalanistes no molt (encara que facen molt de soroll, no fan mes que marejar), no fora que acabara sonant la flaüta i acabara caent-se’ls damunt l’independencia sancera; els nacionalistes espanyolistes, tampoc no molt, no vaja a ser que se’ls veja el brial per baix de la falda… o a lo millor un troç d’esvastica o algo paregut.

            Segurament m’equivoque, pero personalment pense que es tot un montage: dels catalanistes, per a contentar als seus i que la fumaguera impedixca vore i/o recordar els retalls, la corrupcio, les injusticies… (a mes, ¿que anava a fer una Catalunya independent sens el proyecte finiquitat dels PaÏsos Catalans?). De l’atre costat, els espanyolistes entren encantats en el joc perque es una gran font de vots per al partit del govern español –ara, PP-. Pero est aument de vots a on mes s’incrementa, proporcionalment, crec que es en el restant de l’estat español, mes que en la propia Catalunya. ¿I quina tactica utilisen els dos bandos? L’inoculacio de la por. Els catalanistes, cap a una Espanya centripeta, aniquiladora i que els roba. Els espanyolistes, cap al desastre que supondria la divisio, el trencament, la segregacio d’UNA Espanya, GRAN i LLIURE. I en aço, Rajoy es presenta com el gran salvador de la patria i, des d’un televisor de plasma o darrere dels seus, enarbora la bandera de “yo conec la solucio i eixa solucio soc yo”.

            En un atre “escenari” (com diuen ara fins el cansinisme), apareix providencialment per al PP el perill del terrorismo Daesh (com si els atres hagueren desaparegut), que, en un cumul de desficacis, injusticies, salvajades, barbarie… immers en un fanatisme irracional i un anacronisme insolit… apareix colpejant a les “Democracies d’occident” (ahi està el tema), que aprofiten la circumstancia per a beneficiar-se’n… en vots: un poble, en sentir-se amenaçat des de fora, te tendencia a tancar files entorn als seus governants (en el nostre cas, del PP i en França, des dels atentats, l’image d’Hollande, que estava per terra, ara està pujant notablement). Tambe aci Rajoy es presenta com a defensor dels ciutadans espanyols, de l’orde, de la patria… mentres aprofiten per a aplicar severament grans i greus mides repressores “perque el moment ho exigix”. A l’hora, inocula la por i alimenta injusts prejuïns i una perillosa (i igualment injusta i injustificada) xenofobia contra els musulmans (que, no ho oblidem, son en realitat els mes afectats pel terrorisme islamic) i ara concretament contra els sirians.

             Rajoy se parapeta darrere dels seus, es reclou en espais secundaris i, davant l’amenaça Daesh (i tambe perque no es pot oblidar la mentira d’Iraq), manté un discurs –que no es del tot el dels seus- de serenitat, de precaucio, de cautela, de prudencia… ya no dirigit als seus acolits (de vot assegurat i incondicional), sino a una franja social que el mirava de reüll (no oblidem que es el president pijor valorat de tota l’historia d’esta “Democracia”). El problema per a Rajoy es –i ya li ho han tirat en cara- que el terrorisme no te per que esperar a que passen les votades per a tornar a actuar. I aixo la gent ho està veent i ho comença a interpretar com toca: una barreja entre electoralisme i indecisio gens propia de tot un president.

            I ara… ¡voteu, voteu, que el mon s’acaba! Mentrimentres, ya no es parla de retalls; i mentrimentres, ¿Qué s’ha fet de tot lo que nos han robat?, ¿quan deixaran de burlar-se de nosatres?,.. ¿Quan tindrem un govern que nos permeta ser –TOTS- ciutadans de primera, ciutadans de veritat, lliures, en veu i en vot? 

I mentrimentres, ¿Qué passa en els exiliats?, ¿de repent han desaparegut tots?; ¿Qué passa en la pobrea, la fam, la desocupacio, l’injusticia social, el canvi climatic…? Pareix ser que a ningu li afecta (¡i manco ara que estem en campanya electoral!). Afortunadament –o precisament per i per ad aixo-, sempre quedarà el futbol per a desfogar-se… i ara mes encara, que n’hi ha durant tota la semana.

¡Salut, amics!

Imagens: internacional.elpais.com; www.trve.es

per Chimo Lanuza