El valencianisme: entre lo urgent i lo important (I) / J. Masia

16/5/2021

            Lo urgent es una dificultat sobrevinguda que hem de solventar lo mes rapit possible. Lo important es a lo que nos dediquem tots els dies per a mantindre en peu la nostra activitat en bones condicions. Moltes vegades es confonen els dos i lo urgent, que hauria de ser ocasional o accidental, passa a ser el dia a dia i consumix tots els nostres recursos. Si un bomber passa 24 hores apagant focs, es dedica a correr com un pollastre sense cap fins que es crema i abandona.  
            Posem per cas un tema molt manossejat, alguns creuen que publicar l'enesima obra sobre la real Senyera es important, puix no, ni es urgent ni es important. Primera perque els refregits no servixen per a res, l'obra magna d'investigacio es la de Ricart Garcia Tratado de la Real Señera y otros pendones catalanes (1993) (per cert, no tenim segona edicio perque els panquesespanyolistes del PP Rita Barberá i Manuel Tarancón la vetaren), alli tenim contestades practicament totes les preguntes, i no recorde be si el d'Antoni Atienza La Real Senyera: Bandera Nacional dels Valencians (2001) aportava alguna cosa mes. Tot lo demes fulleraca i repeticions que no servixen ni per anar al canto. I no dic mes, perque se que es impossible ensenyar lo important de l'innovacio o l'aportacio de valor a un conservador.
           Per a molta gent cridar "¡Ribó cabro!" es un deport nacional d'obligat compliment, que cobrix la personal quota diaria de valencianisme. U pot penjar un articul o investigacio molt currat, pero l'ultima del senyor alcalde rebra mes m'agrada i participacions. Val lo mateix per als llibres. Resulta mes facil brofegar que llegir, pero servix –traguem lo bo de lo roïn– per a calibrar l'inestimable implicacio de cadascu i la necessaria autoexigencia que brilla per la seua absencia; falten mans i caps. Sense cultura de l'esforç el valencianisme no sobreviura.
            Els atacs han de ser contestats sempre, pero la potencia sense control no servix de res. Treballem mes sobre les causes que sobre els efectes. Hauriem de detectar el nucleu del problema: ¿per qué un pancatalaniste, que ho ha ocultat, ha segut votat pels valencians? L'espanyolisme ha dominat els ultims cent anys i el pancatalanisme se n'ha pujat al carro de la despersonalisacio en els ultims 70 –tambe com a simbiosis: el pancaespanyolisme–, des dels cursos de catala en LRP, l'ensenyança i la politica llingüistica dels governs. Tots els interessats podem observar la decadencia valenciana (detectable a principis del XVI en Germana de Foix) i crec que ha arribat l'hora de senyalar als culpables, a tots els que practiquen identitats alienes –espanyolisme i pancatalanisme– que atenten contra la nostra forma de ser i la nostra cultura.
            Si anem al rebuf de les noticies pancaespanyolistes, espanyolistes o pancatalanistes estem apanyats, eixim a bocinada diaria. Si, encen l'emocio mes animal, pero es com un masclet: pum i res mes.
            Hi ha un erro conceptual quan es confon lo urgent en lo important, lo primer desvia molts recursos i atencio que afecta al temps i la dedicacio que requerix lo important. ¿Per qué ocorre aço? Puix perque el valencianisme (inclosos els valencianets) es un moviment de reaccio, i estos saben lo que no volen, pero no lo que volen. La passivitat es menja pels garrons a la proactivitat i es que l'anticatalanisme no es valencianisme necessariament. El valencianisme es molt mes, es la reconstruccio de la nostra societat a tots els nivells, recobrar l'orgull de sentir-se valencià, sentir la suficiencia i la completut de ser-ho, per a ser lo que som i no lo que son. El valencianisme es 'anti' com totes les ideologies del mon que senyalen als seus contrincants, pero si vol desenrollar-se, alcançar majors quotes d'autoconsciencia necessita la politica. Qui crega que en memes, tuits i entradetes en facebook ho conseguira, mes que un ilus, es un colaboracioniste en que no alcem un gat pel rabo. Criticar la politica que es la que nos ha de traure les castanyes del foc es un suïcidi colectiu. La sobregeneralisacio es un pensament deformat i tambe una falacia. Si, som fallers o foguerers, pero no cremem lo que nos ha de salvar. En cendres no construim res.
            Ya no cal recordar al periodiste Walter Lippmann quan afirmava que el canal es el mensage, es que tambe el contingut es important i mes de lo mateix es el problema, no la solucio. A Paul Watzlawick li haurem de fer un monument per l'incomprensio valenciana de tan senzill assert, i que difonc sens exit. I dic yo, si el domini centraliste i regionaliste, durant cent anys, no ha segut capaç de traure'ns del fangar perque nos l'ha clavat fins al manec, ¿quàntes vegades es volen pegar en el cap en la paret intentant la mateixa solucio improductiva i nefasta, 1.000, 2.000 o 3.000? Posen una sifra, ¿a partir de quín numero pensaran que si no funciona hem de canviar, a la 3.001?
Image: Atlas agencia - La Vanguardia, Pixabay (truthseeker08)

J.Masia