Aclarixc, per ser una expressio feta i desconeixer quína extensio idiomatica te, que ‘casa Pepe Merda’ es diu d’una vivenda bruta, desastrada, desordenada… I ho aplique al clup de fubol Valencia perque metaforicament o realment s’ha convertit en aixo.

          El penultim episodi d’eixa casa de tronats –cosa que pareix que no perceben encara la majoria d’aficionats ni alguns opinadors i creadors d’opinio– ha segut l’eixida de l’entrenador estrela que anava a resoldre els gravissims problemes que tenía l’equip: Cesare Prandelli. Sens haver demostrat el prestigi que el precedia i en una arrancada de dignitat –i perque tindra l’esquena coberta– ha pegat una portada i se n’ha anat. No fa com uns atres que defenen lo indefendible i alguns que ara estan desapareguts per a que no se’ls relacione en la feta.

En esta mateixa uep hem parlat en reiterades ocasions de la ‘qüestio futbolistica’. L’ultim articul encara està ‘calentet’ Cesare Prandelli: ¡Fuori! (16-12-16). En ell, J. Masià apuntava que “El clup es un sintoma, la condensacio de tots els mals que patix la nostra nacio” i afegia que “En tot cas, es un fractal de la situacio de la nostra nacio o regne”. Ademes pronosticava que Peter Lim, l’amo, abandonarà quan s’acabe el negoci de la compra-venda de jugadors perque “Mes que un equip de futbol som un actiu de borsa, el problema es que ya es veuen les vergonyes i la descapitalisacio”.

          En el mateix esperit –uns anys abans– yo tambe havia tractat aço i escrivia que no estem parlant de sentiments, d’un equip, d’una aficio, d’una proyeccio, d’una ilusio, d’un futur… “L’historia no va per ahi, la cosa es que el Valencia es un negoci i pareix que la majoria de seguidors encara no s’ha enterat” (Patetic Valencia CF, 5-7-15). I encara mes cap arrere me mostrava descregut de tota eixa retorica buida que nos volien fer engolir com a ‘veritat’ (i nomes era ‘postveritat’… uns alvançats en el temps tots estos espavilats): “¿Quí dubta que este VCF te ben poc o gens de ‘sentiment’, ‘orgull’, ‘equip’ o ‘signe d’identitat’?

          ¿En quànt de temps se transmutarà este ‘sentiment’ en una empresa i negoci? ¿No ho es ya?” (¿El ‘Valencia CF’ es el ‘Valencia CF’?, 6-12-14).

          Es plaenter poder escriure ¡Veus, yo ya t’ho dia!, pero no, no m’he d’emportar el gol yo a soles. En u dels articuls ya vaig reconeixer que hi havia una persona que estava pegant en lo viu. Era el colaborador del Levante-EMV, Julián García. Ell te moltissima mes informacio que yo. Ademes sempre ha estat encertat en els comentaris i critiques realisades i per este motiu pot alçar el dit en justicia.

          L’atre gran problema que te el clup es el valor que representa de cara a fora, l’image que dona, la marca que te. Tot aço son construccions socials, es dir, no es ‘inherent’ a la realitat.

          En este cas concret, l’infravaloracio del ‘grup’ deriva al meu entendre de la ‘mercantilisacio extrema’ de l’equip. En plata; si me ficha el Valencia se que es per a revendre’m (fins ara esta ha segut la politica deportiva). La cultura del propietari es esta i no una atra, Layhoon mijant. Conseqüencia: com a jugador m’esforçare lo justet pero se que la meua ‘meta’ no està aci sino en botar a un atre lloc. L’equip es convertix en un ‘ritual de pas’ necessari cap a una vida millor si es pot. Es dir, el jugador no te cap ‘afecte’ pel ‘Valencia’ ni pels ‘valencians’. Ni pensar en parlar de l’intangible ‘sentir els colors’.

          Dic aço perque el cas contrari s’ha produit tambe estos dies. La prensa destacava (30-12-16) l’oferta desvelada per l’agent de Cristiano Ronaldo, Jorge Mendes (¿Els sona?). Un equip chinenc li’l comprava al “Real Madrid” per 300 millons d’euros i li’n pretenia pagar 100 per temporada al jugador. Independent de que encara siga jove per a ‘retirar-se’ a  China, el futboliste ha dit que no i el president del clup tambe ha rebujat l’oferta. En paraules de Mendes “El Real Madrid es su vida” (ABC, 30-12-16). El “Real Madrid” i el “Barça” i alguns atres conjunts deportius –com a marques– son pols d’atraccio, son productes de prestigi, son abellidors. Esta desijabilitat social i l’estatus que reporta a qui el te, pertany o està proxim, fa que tinga uns valors afegits dels que carixen uns atres objectes similars, com es el cas del “Valencia” i de tot lo ‘valencià’. Ya passà en els temps ‘gloriosos’ quan Unio Valenciana i els moviments social i cultural que l’acompanyaven eren ‘atractius’ (fora ‘mel’ o ‘merda’ igual els tenía a les ‘mosques’)… perderen poder i perderen el ‘atractiu’ i aci estem, arrimats al marge. Per contra, el catalanisme –ara rebatejat de valencianisme– ha afegit al ‘pedigri’ progressiste i intelectual que tenía en decenis passats la lluentor que otorga el poder terrenal de les alcaldies, direccions generals, diputacions, conselleries i carrecs d’institucions varies.

          Encara que el mon pega moltes voltes, n’hi ha situacions que son dificilment reversibles com la del Valencia CF. Estrenem any i ya vorem qué passa. Esperarém assentats.

          ¡Ah! El rebot de l’aficio contra la directiva, en perdre contra el Celta (3-4-17), es flor d’unes hores i es marcirà en quan ixca el Sol.

Imagens:  jugador Valencia CF derrotado uvimg.com
                    Administradora del Valencia CF, levante-emv.com

                                                                               Antoni Fontelles