El manifest de l’ignominia i cóm vaig intentar desactivar-lo (I) / Carles Recio

6/6/2021

            En el primer semestre de 1999 anaven a celebrar-se les eleccions municipals i autonomiques valencianes que tancaven el primer cicle llegislatiu ostentat pel Partir Popular, despuix del periodo socialiste de Lerma. Eren les votades per a reelegir a Zaplana en la Generalitat i a Rita Barberà en l’Ajuntament. Tambe era el moment en que Fernando Giner, exUV, anava a entrar en la Diputacio de Valencia, encara que per mig d’una eleccio indirecta.
            S’havien complit els primers quatre anys de govern popular –i populiste – i no es podia deixar res al caprig de la ventura. En eixe context va naixer el molt ignominios “Manifest” que es va titular “Reconeiximent Valencianiste al President Eduardo Zaplana”. Han passat mes de 22 anys des d’aquell text, i sería un bon moment d’explicar cóm es va fer i cóm es va firmar aquell paper, ya que es un tema molt publicitat pero no molt desenrollat. Podem afirmar que ni va ser espontaneu ni va ser voluntari, la majoria de les firmes es varen arreplegar baix la força i la coaccio que representa el “Poder”. Aço no eximix als firmants de la seua responsabilitat, pero si acusa directament als instigadors de la trama, que van ser els politics del Partit Popular que volien arrogar-se la representativitat del valencianisme.

            Al cap d’estes quatre decades no ha parlat ni parla ningu d’aquell manifest. Zaplana es un idol caigut que s’ha demostrat –presuntament– com un gran estafador i un enorme espoliador del Regne de Valencia. Presuntament es el lladre mes ambicios que ha passat mai per la politica valenciana, a pesar de contar en personages que rivalisen molt altament en la seua capacitat per al furt i l’estafa. Ni els polítics d’aquella epoca parlen del manifest, ni els que firmaren expliquen per qué van firmar, perque se’ls cau – o se’ns cau – la cara de vergonya. Redacte estes llinies perque em sent obligat a demanar perdo al poble de valencia i molt mes en concret als valencianistes de carrer.
            Avalar aquell manifest va ser un fet deplorable, i si no justificable al manco el farem explicable. I ademes anem a desvelar l’operacio de boicot intern que se me va ocorrer per a desprestigiar-lo. Zaplana estava inquiet perque havia de revalidar el seu mandat. En aquells moments encara s’ocupava dels seus assunts “valencianistes” el seu amic murcia Jesús Sánchez Carrascosa, marit de María Consuelo Reyna, encara emperatriu de “Las Provincias”. Estem en 1999, un any clau. Es l’ultim any que María Consuelo sera directora, puix en l’any 2000 l’empresa espanyola “Vocento”, propietaria del ABC, ya haura entrat en l’accionariat. Encara “Las Provincias” seguix la llinia supostament valencianista que animava la directora, pero que en el cas del Partit Popular era pura frontera. Es predicava molt de valencianisme pero no se fea gens de valencianisme.
            De manera paradoxica, el principal element fonamental de la preponderancia del PP era “el valencianisme”, a pesar de que acabava d’aprovar la llei de “l’Acadèmia Valenciana de la Llengua” i de que en les escoles seguia exactament lo mateix que hi havia durant l’etapa socialista. El valencianisme real, el del poble, estava molt descontent en esta nova institucio que estava llegalment regulada, encara que no s’havia pogut constituir per la falta d’acort entre els politics per a nomenar als seus integrants. Per a eludir eixe descontent antiacademiciste el PP inventa el “Manifest” que es fruit de l’oficina propagandistica del gabinet del president de la Generalitat que detenta Sánchez Carrascosa. Observeu que la difusio principal del “Manifest” es dona a través de “Las Provincias”, el diari de la seua esposa, dona que era la principal interessada en que tot pareguera controlat per ella.
Imagens: lasexta.com,

C.Recio