He escrit varis articuls sobre els estornells i la seua divinitat l’IEC, Fontelles tambe n’ha fet alguns (consultar la uep de ACNV) i en especial publicà el Genuïnisme i autoodi: ideologia en el conflicte idiomatic valencià que desmonta fil per randa totes les mentires del genuïnisme. Son pancatalanistes travestits en valencianistes perque son els pancatalanistes d’ahir que ara es presenten com a valencianistes, l’ultima fornada: Abelard Saragossà, Josep Lacreu i Leo Gimenez. Els recomane llegir bons llibres per a no ser facilment manipulats pels sentiments dels orsets amorosos toxics.

Els genuïnistes autentics haurien de ser els valencianistes, pero Fontelles batejà un fals genuïnisme. Actua com a okupa del no lloc (un simulacre), en el que residia un valencianisme, silenciat per la pau llingüistica conquistada per la politisada AVLl en l’inestimable ajuda del PP, Las Provincias i els valencianistes de la RACV, la majoria eren uns mercenaris liderats per l'automenat ‘panoli’, Xavier Casp, que obriren la caixa de Pandora.

Tracte sobre una endoheregia que nomes s’ha visibilisat quan tenien les cadires i els cacaus garantisats i sobre tot perque l’IEC permet la diversitat en l’unitat, a vore si nos aclarim. Els acolits caben en un 600, perque fora de l’IEC fa molt de fret i no tots tenen catedres ni estan jubilats. Inclus el sursumcorda els tolera com a menuts hiperactius i desbarriats perque professen els dogmes mes profundament que els unitaristes en l’objectiu de compensar o evitar la força centrifuga de lo diferencial i son mes utils com a cavallets de Troya o com a pastors d’ovelles, inclus podrien perdonar alguna aïllada brofegada de Saragossà, mes que res pels servicis prestats a la causa. Massa egos divins per a tan poques places.

Me cansi de contestar cada articul perque la meua perplexitat, la meua indignacio i l’egocentrisme dels descobridors professionals no superaven als meus arguments que repetia i resumixc: ¡ara mare!, ¡qué fort! i ¡quína pocavergonya! 

Cada titular del trio calavera es una tragicomedia, ara en tenim un atre de Leo Giménez Pugem el ‘lo’ al cel normatiu. ¿Podria escondrinyar quànts dels seus l’han utilisat? Li ho alvance, ningu, ¿i valencianistes? Tots, ¿no es digne este fet de mencio pel senyoriu? Puix no, no ho diuen, ¡vaja en els encobridorets!

Un parentesis, els recorde que el filolec pancatalaniste i dialectolec, Emili Casanova, fon convidat per Xavier Casp a unes jornades formatives en Gandia que organisava la RACV, fa un grapat d’anys pronuncià una conferencia interessant sobre la llegitimitat de l’articul neutre ‘lo’ −mai publicada, que yo sapia, en la serie filologica−. S’atrevi a antepondre el criteri d’autoritat, al reconeixer que Manuel Sanchis prohibi l’us, als seus propis arguments de llegitimacio i no l’usà ¡ni una volta en el discurs! No havia observat nyespla mes grossa a la ciencia, la rao i l’argumentacio, i tot en directe. Per a tot lo demes, Mastercard.

Giménez era l’unic que en els primers articuls fea referencia, quan tocava, als diccionaris valencianistes fins que algu el cridà a l’orde i deixà de fer-ho respectuosament. Un atre practicant que es sumà a l’ocultacio, com tot el catalanisme i el pancatalanisme que tenen la prohibicio mental de citar les obres valencianistes. El pretext es evitar pecar al cometre el crimental de George Orwell. M’indigna la sumissio constant quan escriu: “A vore si prompte l’Institut d’Estudis Catalans amnistia l’apàtrida normatiu lo”. ¡Oooh siii, per favor! ¡Si es que pareix Teresa de Jesus recitant!

¡Ay, qué vida tan amarga
do no se goza el Señor!
Porque si es dulce el amor,
no lo es la esperanza larga:
quíteme Dios esta carga,
más pesada que el acero,
que muero porque no muero.

              ¡Quína coentor!

             Imagens:Archiu ACNV