El dolor de ‘España’ / Antoni Fontelles

9/3/2016

Este principi de març nos ha portat imagens que, certament, eren dificils d’entrevore fa uns anys. La sexta en la linea successoria de la corona espanyola, s. a. r. l’infanta Cristina, responia en l’Audiencia Provincial de Palma de Mallorca com a cooperadora necessaria d’uns presunts delits de blanqueig de diners i defraudacio.

Per llei, qualsevol acusat te dret a no declarar en la seua contra i, per tant, a mentir. Aquells que hem perdut uns minuts en atendre les contestacions que donà al seu advocat, hem vist cóm una persona formada –titulada superior–, pero ‘sens especials coneiximents contables o fiscals’ –segons aclari– desconeixia qué passava en sa casa. En la seua propia, no en la del costat ni en la meua. I esta ignorancia suponc que sería reciproca des del palau de son pare, el rei, en la Sarsuela.

Pero es mes, a Cristina tampoc li importava qué feya son marit, Iñaki Urdangarín, perque tenía unes activitats ‘poc visibles’ i que podien passar ‘desapercebudes’. No eixia ni en la tele, ni en la radio, ni en internet, ni en els diaris… ¡Es llogica esta desatencio!

I naturalment, coneixedors del sistema de produccio fordista –divisio del treball en serie–, ells l’aplicaven en la vida familiar i hi havia una particio ‘absoluta’ de les funcions i dels quefers: yo m’encarregue dels fills i tu de l’administracio. I clar, com que no compartien hores, per les caracteristiques de les respectives ocupacions, quan s’enjuntaven no anaven a perdre el temps en coses tan prosaiques com: els contractes del servici domestic i els salaris, quàntes i quí disponia de les targetes de credit, els balanços de l’empresa instrumental Aizoon –de la qual era copropietaria–, si es feyen o no juntes de la societat, de cóm es pagaven els viages de vacacions o de si era sabedora que quan firmes un paper l’has d’haver llegit. I per a qué si la casa real l’ajudava i supervisava la ‘activitat empresarial’ de la parella (aço han declarat tant ella, com el seu espos i l’exsoci d’Urdangarín, Diego Torres). ¡Coses de la realea!

L’image que ha presentat en el juï es la d’una dona de la postguerra civil espanyola, mare i amant, ocupada en ‘lo seu’ i que confia plenament en l’home de la casa, el seu marit. Paper que no casa en la representacio institucional com a membre de la monarquia i en el carrec de directora internacional de l’area social de la Fundacio La Caixa –en Suïssa– i que, com nos va aclarir, està llunt del negoci de Caixabank. Ya. Ella no enten de numeros i segur que tampoc n’ha de vore en la faena. Obvi, està contractada pels mateixos motius i per a la mateixa funcio que ho estava en la societat del seu marit… ¿No? ¡Es tan surreal tot aço!

¿I qué dir del paperot, en el juï, de la Fiscalia Anticorrupcio, de l’Advocacia de l’Estat i de les atres parts ‘perjudicades’? ¡Se’ls menjà la llengua el gat!

¿I qué dir dels contertulis televisius molts dels quals han mostrat una sumissio i acatament propis d’un subdit? ¿Estem en el sigle XXI o en el XIV?

El dijous (3-3-16) –mentres callava a l’interrogatori de l’acusacio popular i en acabant contestava a la seua defensa–, en “Más Vale Tarde” de  La Sexta, dos dels participants, José Luis Roig i Carmen Enríquez –experta en casa real– reiteraren lo doloros de la situacio de l’infanta, lo que suponia per al palau de la Sarsuela, el dany irreparable per a la monarquia en vore un membre encausat… Nomes els faltà demanar l’indult.

Pero la cosa continuà al dia següent (4-3-16) en les tertulies matinals. No te preu vore (“Espejo Público” d’Antena 3) al director adjunt d’EL PAÍS i ex cap de comunicacio de la casa real, Javier Ayuso, criticant el ‘abus’ de l’interrogatori de Manos Limpias o censurar que ‘hi ha molta pena de telediari’; o els comentaris generics en to de ‘critica’ al fet de que  ‘s’està jujant a una infanta d’Espanya’. I si no vols ad este, agarra al director de LA RAZÓN, Francisco Marhuenda, (“AR” de Telecinco) dient que se l’estava ‘massacrant’ o que el sistema judicial espanyol es un desproposit perque permet que hi haja ‘acusacio popular’, que no existix en uns atres països democratics com França i Alemanya.

Sentia molta, molta vergonya aliena, perque la ‘contemplacio’ que alguns d’estos opinadors tenen per als imputats-encausats reals i de classe alta (com els Rato, els Díaz-Ferrán, els Bárcenas –al principi–, els Olivas...), no l’han tenguda mai per al desconegut que te furta la cartera en el mercat, o al que ven droga en el parc, o al que preten entrar irregularment en el nostre païs… Ad estos els detenen, els jugen i els condenen. Eixe ‘compartir la pena’, eixa ‘caritat cristiana pel pecador’ rarament es manifesta quan el jujat es un vulgar delinqüent i per als quals sempre es reclama l’aplicacio del ‘pes de la llei’. La commiseracio nomes es dirigix cap ad aquells que tenen un poder derivat de la sanc que corre per les venes o per la quantitat de diners que tenen.

Me recorda les escenes del miserable llaurador de l’edat mija que, malvivint, se dolia de que el seu rei haguera perdut un castell, o de la criada que no tenint casi que donar als seus fills comprenia que la seua ama estiguera trista perque no podia anar a un ball…

Els dolor de la realea es el dolor de tots, pero la fam del pobre nomes es seua.

 

                                                                     Antoni Fontelles