“El Corpus informatitzat del valencià (AVL)” (i II) / Manuel Gimeno

17/7/2017

    La fidelitat al document original, a l’hora de la transcripcio, hauria de ser sagrada, pero estem farts de vore que en massa ocasions no es aixina. Per aixo la font consultada hauria de ser l’original o un facsimil del mateix. I aço no crec que li ho hajam de recordar a l’AVLl, perque ho saben de sobra. En este cas el “Corpus informatitzat del valencià” te encara mes transcendencia pel fet de poder ser consultat per molta gent (sobre tot per la comoditat de poder fer-ho des de casa) i creure, de bona fe, que determinades formes verbals eren normals en els documents valencians medievals, quan en realitat no era aixina, com ocorre en els casos que acabem de vore i en alguns atres que vorem a continuacio.

Ara analisarém unes cites que donen de  l’obra titulada “Primera part de la historia de Valencia” (1538), de l’historiador valencià Pere Antoni Beuter. En l’AVLl no han anat tampoc a la font original (una volta mes) i els passages que mencionen estan trets de la transcripcio que du una edicio de 1988 (a cura de Vicent Josep Escarti) de la “Universitat de València“. Per la meua banda si que vaig consultar un facsimil de l’original (edit. l’Estel, Valencia, 1971) i les comparacions donaren el resultat següent:

 

AVLl:   “ningú d'ells se yguala ab lo de Noé, que fou universal en tot lo món”.

facsimil: “ningu dells se yguala ab lo de Noe que fon universal en tot lo mon” (foli vij-verso).

 

AVLl:     “Sivilla la Vella sia la que·s dix llavons Hispali, de hon fou arquebisbe sent Ysidoro”.

facsimil: “Siuilla la vella sia la ques dix llavons Hispali de hon fon arquebisbe sent Ysidoro” (foli xxij-verso).

 

AVLl: “en lo lloch hon fou aprés edificat lo temple de què havem parlat tan llargament”.

facsimil: “en lo lloch hon fon apres edificat lo temple de que havem parlat tan llargament” (foli xxiij-verso).

 

            Tot aço ho he trobat analisant una molt chicoteta part de les cites (nomes he comprovat alguns eixemples de les quatre primeres pagines). 

He de dir tambe que per tal de documentar abundantment la forma “fou”, han omplit nomes que  601 pagines i en cada pagina hi ha 20 cites. Podeu fer-vos una idea de la cantitat de cites que hi ha. Per tant, partint d’estes sifres, u podria pensar que esta veu la podriem trobar profusament en els documents valencians medievals. Pero res mes llunt de la realitat, perque les cites que arrepleguen per al periodo comprés entre 1283 (primera cita)  i 1500 (final epoca d’esplendor lliterari), caben en nomes tres pagines i mija, i tots els eixemples que acabem de vore estan en eixes tres o quatre primeres pagines. Per tant, una part dels eixemples que donen com a bons hem vist que no ho son.

Tambe he de dir que en eixes quatre primeres pagines, el sixantacinc per cent de les cites estan tretes dels Sermons de Sant Vicent Ferrer i si tinguerem l’oportunitat de comprovar els originals —no es massa facil— voriem si en eixes quarantacinc cites transcrites que du (font: diverses edicions de la coleccio “Els nostres classics”, de l’editorial Barcino)  la forma que apareix en l’original es “fou” o “fon”, perque en els mencionats “Sermons” el terme “fon” està documentat centenars de voltes. Tambe hem de tindre en conte que Sant Vicent no escrivia eixos “Sermons”, i eren aquells que el seguien —“algu que formava part de l’auditori”— els que prenien nota de tot allo que predicava. 

A partir de la pagina 5 (i fins a la 601) la cosa pert absolutament interes, perque son ya cites des de la Renaixença (ultim terç del segle XIX) als nostres dies. I dic aço, perque es tracta, precisament, d’un periodo de temps en el que les influencies que arribaven des de Catalunya i, posteriorment, les dels mateixos valencians lliterariament catalanisats (en les cites, entre uns atres, trobem a Jesus Ernest Martinez Ferrando, Enric Duran i Tortajada, Carles Salvador, els mateixos Xavier Casp i Miquel Adlert —epoca de “Torre”—, Josep Giner i Marco, Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster i Enric Valor) duyen —i duen— a usar formes que no havien segut usades mai en Valencia. 

Per una atra banda, tambe he de dir que en el mencionat “Corpus”, des de la primera cita (1271) fins a la fi del segle XV han omplit 256 pagines en cites en les que apareix la forma “fon”, tretes de documents forals oficials (Llibres de Cort, d’establiments, etc.) i de les obres mes importants dels escritors classics valencians. Sobren comentaris.

 

 

Resumint, a lo llarc dels segles i fins arribar a la Renaixença la forma escrita majoritaria en Valencia havia segut “fon” (va coexistir en les variants fo —mes arcaica— i fonch). “Fou” comença a usar-se aci en epoca moderna i pels motius que acabe d’expondre. A pesar de tot “fon” ha arribat als nostres dies absolutament viva en el parlar del poble, encara que a les noves generacions ya no els resulta tan familiar, llogicament perque no l’han vista escrita practicament mai (en l’escola i l’universitat, en els ultims quaranta anys, sempre han prescrit la forma “fou”, fent invisible, increiblement, el valencianissim “fon”). D’esta manera van eliminant-se, una darrere de l’atra, paraules i expressions genuïnament valencianes, sent substituides per unes atres que no ho son.  

Aço que acabe de descriure es nomes una chicoteta mostra de com va, a poc a poc, consumant-se el genocidi cultural en Valencia. Per aixo, nomes espere que encara hi haja valencians que no hagen perdut la capacitat de lluitar per la seua llengua, per la seua terra, per la seua identitat. Nomes d’eixa manera conseguirém, tots junts, que Valencia, una de les nacionalitats mes antigues d’Europa, no deixe de ser-ho.

 

 

Imagens: "Primera part de la historia de Valencia" (Valencia, 1538), Pere Antoni Beuter.
                     Edicio facsimil, Valencia, L'Estel, 1971; Biblioteca d'Humanitats, Valencia
                     Adoctrinament, valenciafreedom (subirimagenes.com)  

 

 

Manuel Gimeno Juan
Llicenciat en Filologia Valenciana