Les normes del 14 naixerien ya en conflicte, no tingueren els 100 dies de gracia. El pecat imperdonable era que estaven fetes per un valencià per als valencians. El pancatalanisme aniria consolidant la seua alternativa en terres valencianes a principi del sigle passat. La dictadura militar de Primo de Ribera (1923-1930) i de Dámaso Berenguer (1930-1931), avalada pel Borbo Alfonso XIII acabarien per deixar derrotat al valencianisme i obria els ulls i la finestra per a l'adveniment de la II Republica. En la decada dels anys trenta darrere de l'ultraespanyolisme monarquic mes ranci, caduc i conservador el pancatalanisme dominaria al valencianisme, fent-lo claudicar en l'assuncio de les bases ortografiques de Castello a on tot el mon destacà l'importancia de la firma de Fullana que nos ficà la corda al coll, com feren mes tart Xavier Casp i cia. en el remake de la AVLl.

A dia de hui sorpren tanta genuflexio i lloa dels valencianets, en la seua versio mes regionalista, per la monarquia i per l'ultradreta espanyolista que sempre nos ha afonat en la miseria, han anat de la ma en les dos dictadures criminals que patirem, o son quintacolumnistes o son masoquistes, el seu lema latent es: Valencia per baix de tot. No son la solucio, son el problema.

La Reinaxença descafeinada –per falta de reivindicacio politica– no contentà ni a valencianistes ni a pancatalanistes, nomes als regionalistes de les quatre notes folcloriques i ya està. Un poc mes tart, el catalanisme parla de risorgimento en 1918 quan es publicaren la "Sintesi del criteri valencianista" d'Eduart Martinez, la publicacio de la gramatica de l'IEC, la publicacio de Bernat Ortín que seguia el dictat de l'IEC, la "Declaració valencianista", etc., pareixia que reviscolava l'interes per la nostra cultura i politica, el pancatalanisme anava consolidant-se poc a poc en la gasolina que li arribava des de Catalunya, als espanyolistes des de Madrit i entre tant de combustible lo que es cremà fon la falla: el valencianisme, entre la desidia, l'incongruencia, el desinteres i la sumissio aliena. 

Fullana intervingue en 1918 i 1919 en prensa per a defendre la seua proposta dels pancatalanistes com Bernat Ortín. Aci vorem al frare mes combatiu i que explicava les coses de forma molt clara, els retalls del diari que feya el francisca sobre el particular es conserven en el fondo Fullana.

Sería interessant que els nostres grans investigadors es dedicaren a buidar l'ingent documentacio que existix, que no es troba en les millors condicions i aporten documentacio nova o inedita del personage i aixina no m'avorrire de llegir sempre lo mateix perque mes alla de Benjamin Agulló pareix que no hi ha res nou de Fullana, nomes refregits. Se que la busqueda, l'investigacio es tediosa, incerta i les condicions en les que fem el treball, miserables i llamentables, perque perdem temps, diners, passegem en l'insignia groga i som castigats, pero una miqueta d'originalitat o creativitat o l'introduccio de noves disciplines serien una ventolada d'aire fresc que alguns agrairiem quan obrim la finestra i sempre nos entra la ponentada.

Està clar que no tots poden, pero a lo millor en la cultura de l'esforç arribariem mes llunt, si afegim a l'equacio l'implicacio, la coherencia i la consistencia, seguirem el cami de les minories nomiques per a conseguir el canvi social que desigem.

En tot cas el nostre eixemple quedarà per als que nos seguixen i per ad aquells que des de l'honradea intelectual reconeguen els sacrificis que fem alguns sense parar la ma com fan tants nefasts valencianets regionalistes que revolotegen als populars o als faches a vore qué els cau, per contra nosatres ho fem per l'amor que sentim per la nostra nacio valenciana. Els enemics sempre han estat dins de casa i es hora de triar l'equip en que es vol jugar el partit de futbol, la meua decisio es de sobra coneguda, el nacionalisme valencià.

 Imagens: Pare Fullana, culturavalenciana.es
                              

J. Masia