Actituts dogmatiques son aquelles que no accepten discusio, que s'accepten perque si, perque si s'entra a raonar ixen dubtes que no troben explicacio i poden trencar la credibilitat. Per aixo son dogmes, perque estan per damunt de la rao i se defenen encara que siguen afirmacions insostenibles.

En el catolicisme existix un eixemple mayuscul de dogma de fe, que es la virginitat de la mare de Deu. La creença en si es una contradiccio: per a ser mare no se pot ser verge. Es contrari a la rao i creure que es aixina nomes te explicacio per mig de la fe i per l'assuncio d'un dogma.

El catalanisme fa us de la metodologia catolica per a expandir els seus postulats, es servix de dogmes. Obliden els catalanistes que ells no son una religio i  que la credibilitat dels dogmes, fora de l'ambit religios, tenen un recorregut molt curt.

La secta catalanista mante afirmacions que en si son pures contradiccions. Anem a vore alguns eixemples:

El dogma de la repoblacio

Pretenen que una representació infima de tropes que participaren en servici al rei aragones i no en representacio propia, arribaren a tindre influencia cultural i llingüistica en una poblacio molt superior en numero i nivell cultural.

Els fets apunten que no hi ha transferencia cultural ni de costums, ni de tradicions, ni de gastronomia, ni d'entreteniments ni de cap atre tipo dels catalans cap als valencians. Per contra, si podem trobar i constatar l'existencia de costums i tradicions dels valencians arreplegades pels catalans i adoptades com a propies, sense perdre la consciencia del seu orige valencià com eixemple tenim "els castellets" coneguts com el ball dels valencians.

Els fets demostren que les interpretacions del "llibre del repartiment", utilisades per a donar soport a les teories repoblacionistes, varen ser sesgades i manipulades. Els estudis recents de l'Institut d'Estudis Catalans, al voltat del ADN dels suposts descendents dels catalans atenent als llinages, ha resultat inapelable. No existix relacio de parentesc entre els llinages catalans i els valencians per molt que puguen coincidir en el nom. Per tant l'atribucio de catalanitat donada en base als noms i llinages dels personages carix de tot rigor.

La teoria del repoblament ya havia segut rebatuda amplament sense dispondre dels alvanços del ADN. Les comparatives en els llibres d'aveïnament, els erros detectats en les atribucions de l'orige dels beneficiats del repartiment, les senyes demografiques que demostraven que encara que els catalans haveren emigrat massivament a terres valencianes, deixant les seues terres despoblades, no haurien tengut capacitat d'influencia en un poble mes gran, demograficament parlant i mes cult a tots els nivells, son alguns dels factors que tiren per terra les tesis catalanistes. Pero la mes determinant es la que atribuix la parla valenciana en les zones costeres a "repobladors" catalans i la parla castellana en l'interior, a repobladors aragonesos, es trenca en les contradiccions que introduix l'existencia de numeroses poblacions atribuides a repoblacio a "carta aragonesa" a on es parla valencià i numeroses poblacions atribuides a repoblacio a "carta catalana" a on es parla castellà. Ademes, seguint en les contradiccions, el castellà que es parla en les zones de parla castellana no te raïls aragonesas, i el valencià que es parla en les zones valenciaparlants no correspon a la variant llingüistica corresponent als catalans que se supon portaren la llengua. Si es dubtos que els catalans que vingueren nos transferiren la seua llengua, mes dubtos resulta que nos transferiren una variant diferent a la que parlaven.

Molts catalanistes ya no usen la teoria de la repoblacio, per obsoleta, desfasada i estar completament invalidada, pero sempre queda l'enterat que fa us d'ella com a "fet irrefutable".

El dogma de l'inteligibilitat

Arguments com l'inteligibilitat de les llengües per a afirmar que son nomes una, es un recurs molt utilisat (fa poc ho feren Javier Nart i Vidal Quadras, ridiculisant als valencianistes). Diuen: nos entenem per tant parlem lo mateix. Sense donar-se conte que en eixa teoria se carreguen totes les variants de llengües d'orige comu. Seguint la teoria, entenc el castellà, per tant el castellà no existix, tambe es catala; entenc el gallec, per tant no existix, tambe es catala; entenc el portugues, per tant no existix, tambe es catala; entenc l'italià, tampoc existix, tambe es catala; m'entenc en part de França, ¿tampoc existix el fances? ¿tambe es catala?. "Me cachis" l'enteniment de les llengües pareix que no es determinant per a dir si dos llengües son diferents o son la mateixa llengua. ¿I els parlants? ¿saben els parlants qué parlen? ¿la consciencia de pertanyer a un grup llingüistic dels parlants es valida? Els valencians des de l'epoca dels classics hem tengut consciencia de parlar una llengua propia a la que hem donat nom: Llengua Valenciana. Eixa mateixa consciencia de que parlem una llengua diferent i diferenciada ha segut compartida pels pobles veïns que s'han interrelacionat en nosatres i en els atres veïns de parles similars. ¿Era Miguel de Cervantes un blaver i per aixo distinguia entre valencià ("llengua dolça i melodiosa") i catala ("llengua aspra i malsonant")? No faltarà qui diga que Cervantes feu eixes afirmacions per "clares influencies franquistes". Per a defendre un dogma, tot val.

El dogma del cientifisme

Amagar-se darrere de la cuiraça del cientifisme per a descalificar a tot aquell que no assumix el dogma, es una atra tecnica d'us comu entre la secta catalanista. Baix la maxima: qui no seguix el dogma no es cientific, no dubten en descalificar i tildar d'incults a tots aquells que neguen el dogma. ¿Quin dogma defenen com irrefutable? El dogma de l'orige catala del valencià.

Lo primer que ha de quedar clar, es que el plantejament es qualsevol cosa, menys cientific. Quan no es seguixen els parametros cientifics, mai es pot aludir a un resultat cientific. Un dogma es tot lo contrari a un plantejament cientific, per tant afirmar que es un fet cientific, es impondre un atre dogma. Si no seguix els patrons cientifics, si no concorda en els plantejaments cientifics sera perque no es cientific. Si hi ha variables que no son observades; si fets que no son demostrables es prenen com bases argumentatives; si senyes que han segut rebatudes es prenen com senyes de referencia, l'unica ciencia que pot donar per bo el resultat es la "ciencia ficcio".

El dogma de l'unitat de la llengua

Per un atre costat tenim la manca d'uniformitat de les teories catalanistes. Van des de les que afirmen categoricament que el valencià es un dialecte del catala, fins a les que sostenen sense rubor que es tracta exactament de la mateixa llengua.

La teoria dialectal ha segut amplament rebatuda, tant que ha donat lloc a obviar-la i passar a la teoria següent que afirma que son la mateixa llengua. Ha quedat patent que la Llengua Valenciana complix mes requisits que el catala per a ser considerada llengua i no dialecte. 

Les ansies per defendre el dogma fan que no dubten en canviar la teoria que ho sustenta. Ya no es un dialecte ara el valencià es el nom que els valencians li donem al catala. Uns anys mes de sumersio llingüistica pot ser que conseguixquen fer-ho realitat. En els coleges valencians no s'ensenya el valencià, sino directamet el catala i les formes catalanes. Per a la secta catalanista la segona opcio es millor, la primera, implica que hi ha diferencies, ademes, un dialecte pot acabar prenint forma de llengua, per tant, fora lo de dialecte, a partir d'ara es catala en un atre nom.

L'unitat llingüistica es un fet per als catalans. Ells han introduit en els seus diccionaris totes les variants valencianes, han assumit com a catala les expressions valencianes. Paradogicament, paraules que agarrant un diccionari catala son acceptades, si prenim com a referencia el diccionari normatiu de la AVLl nos trobem que o be no figura o be nos remitix a la forma "culta" que no es una atra que la catalana.

El dogma de la comunitat llingüistica

Este dogma dona mostra del cientifisme de les afirmacions de la secta catalanista. Tots hem pogut escoltar frases com "tota la romanistica recolza els nostres plantejaments", o "tota la llingüistica internacional recolza l'unitat de la llengua". La qüestio està en vore que entenen ells per "tota".

Es molt usual que nos diguen que deixem la llengua en mans dels llingüistes, o dels filolecs, com dient-nos que quí som nosatres per a opinar d'un tema que no entenem... Que no hi ha ningun filolec que defenga lo que nosatres diem.

Quan nosatres fem mencio de filolecs i llingüistes valencians que defenen l'autoctonia de la nostra llengua, els descalifiquen afirmant que son blavers, i per tant "els seus coneiximents estan contaminats per l'ignorancia", com a resposta tiren ma de llingüistes i filolecs internacionals... per a passar a afirmar que tots opinen com ells.

La contradiccio la trobem quan contactem en filolecs internacionals que trenquen les teories de l'unitat de la llengua i defenen, des de la seua independencia, l'autoctonia de la Llengua Valenciana. Aço dona lloc a preguntar-se ¿realment quants filolecs internacionals recolzen l'unitat de la llengua? La resposta la trobarem en un congrés de romanistes que juntà vora 750 especialistes entre llingüistes i filolecs. En acabar el congrés els participants defenedors de l'unitat de la llengua demanaren una adhesio a un manifest en favor de l'unitat de la llengua catalana. "Tota la romanistica" es va traduir en poc mes de 30 participants que recolzaren l'iniciativa. Trenta son molts, sempre que no se comparen en els vora 750 que participaven. "Me cachis", pareix que afirmar que tota la romanistica o tots els filolecs recolzen l'unitat de la llengua es com a minim una exageracio, per no dir una falsetat manifesta.

El dogma dels Països Catalans

Com a dogma entre els dogmes tenim el dels països catalans. Emulant als romans que no tenien un passat glorios del que enorgullir-se i s'ho inventaren, els catalans han inventat la seua propia historia. Aixo de tindre com orige set tribus barbares i semi salvages no era digne del gran imperi roma, lo de Romulo i Remo, quedava molt mes heroic i bonico. Els catalans no poden assumir que no han segut mai un païs independent, sino que lo mes a lo que han arribat es a ser una serie de condats sense nexe d'unio politica entre ells, fora d'estar adscrits a la Corona d'Arago.

El primer pas es apropiar-se de l'ent al que estigueren adscrits i subordinats. Ya no es Corona d'Arago, sino Corona Catalano-Aragonesa. Per a poder assumir la seua identiat li furten l'ensenya i la fan propia. Arago passa de ser la mare de les quatre barres a tindre que afegir un escut per a poder tindre senyera propia. Per a justificar l'apropiacio de les quatre barres els catalans s'inventen una llegenda que els otorga la "paternitat" de les mateixes. No importa que el personage siga atemporal i no haja vixcut en l'epoca en la que se li atribuixen els fets, els dogmes no s'han de justificar en documents. La llegenda del pelut, Wifredo el Velloso, s'ensenya com historia en els coleges catalans. Cientifisme pur.

Per un atre costat, hi ha un fet historic, que tendenciosament s'oblida. Els condats catalans fins 20 anys passats de la conquista de Jaume I del Regne de Valencia estaven adscrits a la corona francesa. Fins al tractat de Corbeil rendien vasallage al rei de França, per tant no formaven part de la Corona d'Arago. Eren coneguts com "la marca hispanica" dins de França. Per tant no podien ser en manera alguna "pares" de la Corona d'Arago.

La teoria de parlem la mateixa llengua i per tant som la mateixa nacio la va usar l'home del bigot per a anexionar-se Austria. El tema llingüistic es una excusa per a perseguir l'unitat politica. Una unitat que mai va existir en l'antiguetat, pero canviant les senyes alla a on siga necessari, se pot donar com a "fet historic". Els llibres ara parlen de monarquies i dinasties catalanes. No importa que un comte no siga un rei, ademes, si fa falta s'inventa. ¿No ho feren els romans en Romulo i Remo? Els catalans no han de ser menys.

Anexionar-se a Valencia tot son ventages. Ya no els podran dir mes que no tenen sigle d'Or de Lliteratura, lo aportarém "els catalans" de Valencia. L'unica que pert es Valencia. Deixariem d'existir per a fer real la ficcio catalana, el somi de la gran Catalunya, eixe proyecte de països catalans en el que tant de temps porten treballant.

El dogma de l'herencia franquista

L'existencia de la Real Senyera trenca les tesis catalanistes d'unitat. Es simbol de lo que som els valencians i posa en evidencia lo que ells mai han segut. La Real Senyera es simbol de l'Estat valencià, en el que no entraren mai els catalans. Es senyal d'autogovern, es mostra d'unitat de tots els valencians, per tant es un simbol a descalificar i menyspreuar per a que no siga obstacul a les pretensions de la secta catalanista.

Ya en temps de Franco s'inventaren el fals peno i foren els falangistes els primers en traure-lo en provesso el 9 d'octubre. Es tractava de suplantar l'ensenya que nos representava a tots i era mostra del nostre passat i la nostra independencia.

El següent pas, ya en la democracia va ser llançar la falacia de que la Real Senyera va ser una imposicio de Franco, per a que les noves generacios la rebujaren. Per a donar mes força ad esta falacia l'acompanyaren d'una atra: la Real Senyera nomes correspon a la ciutat, la senyera del regne son les 4 barres.

No importen les montanyes de documents que senyalen i mostren la Real Senyera com la bandera del Regne, no importa que fora la bandera que Franco capturà als republicans valencians en el transcurs de la guerra civil en el camp de batalla. Ells extengueren la falacia i molts els cregueren. Es qüestio de fe, es lo que te el defendre dogmes.

¿I tu, fas cas dels dogmes?

Miquel Real

Image Wikimedia Commons 1997