[En la primera part he intentat disseccionar i diferenciar les corregudes de bous dels ‘festejos taurins’ valencians] 

Fa decenis les concepcions antitaurines eren molt minoritaries, encara que la polemica no es nova. Pero hui la situacio ha canviat, sobre tot per la puixança de les organisacions animalistes i per la penetracio d’esta ideologia en els partits majoritaris. 

Posare uns eixemples ‘historics’ i proxims que ilustren cóm les concepcions sobre un fet o objecte poden canviar quan sobre ells es posa la ‘mirada cientifica’ i la cosa passa de tindre connotacions negatives (ser  irrellevant o despreciable) a estar connotada positivament (valorada i essencial). S’han de donar determinades circumstancies (opinadors-difusors de prestigi), un poder politic o social i que hi haja una ‘argumentacio cientifica’ darrere (justificacio historica). 

Les distintes modalitats de cant i ball valencians estaven infravalorades i anatematisades. Cantadors com El Chiquet de Mislata, Pilareta, El Chiquet del Carme, o compiladors com Maria Teresa Oller o Rosa Bartual eren ignorats per la ‘cultura’ dels anys 70, 80 i 90. Els havien assimilat al ‘conservadurisme’ i al denominat ‘bunker barraqueta’. Fins que apareixen els ‘opinadors’ que veuen en estes manifestacions una ‘mostra de cultura popular’ i comença el canvi de percepcio. Ho dic perque en el meu poble, Massalfassar, es fa una jornada de ‘cant al ras’ des de 1997, un “encontre de cant rural” que recupera “el gust per la cançó tradicional” (com diu la uep dels organisadors) i venen tots el ‘progres’ de la contornada (es una nit de folclor –¿Neorruralisme?– en la patina de ‘progressisme’ i ‘modernor’ dels que han descobert que el sol ix cada dia). I hui quí no coneix a l’insigne Pep Gimeno ‘Botifarra’. Recorde, com a precedent, quan en motiu del 9 d’octubre el GAV local organisà activitats de balls i cant d’albaes (en gent del poble), a finals de la decada dels 70, pero allo era despectivament ‘folcloric’ i lo d’ara no. 

Un segon cas el tenim en les falles, de ser un element ‘franquiste’ i ‘retrograt’ i reducte de la ‘dreta’ (que no dic que no tinguera part de veritat) en l’ultim terç del sigle passat, ara son ‘lo mes de lo mes’, sobre tot en acabant de que es començara a ‘descobrir’ el potencial civic que tenien i al qual el ‘catalanisme’ s’havia enfrontat. ¿Cóm comença este canvi? En un ‘canvi de mirada’. Ha segut l’Associacio d’Estudis Fallers, creada fa 25 anys, la que s’ha dedicat a investigar el fenomen i a ‘dignificar’ este mon. Ara les falles son un motor de canvi, de difusio de les tradicions –les bones–, de propaganda de la terra i de no se quàntes coses mes. 

El tercer cas de provable canvi seran les soltes de bous i vaques. Aci, en la Comunitat Valenciana, el conflicte està eclosionant ara per la pressio dels antitaurins perque tenen mes força (formacions politiques i associacions). Els partits en el poder –PSOE, Compromis i Podemos– tenen diversitat d’opinions. Mentres Compromis pareix que està en contra, el PSOE no ho te gens clar i alguns alcaldes s’han declarat a favor d’estos actes en els seus pobles. Podemos, que no es ni blanc ni negre, ha manifestat que no donarà soport –s’enten que economic– a les corregudes de bous, pero respecte als nostres festejos no esta clar qué pensen (unicament he trobat una concentracio de Podemos Castalla en juliol de 2014 contra els bous embolats).  

S’està produint la mateixa identificacio de les falles (dreta, conservadurisme, espanyolitat) front als ‘antifalles’ (esquerra, progressisme, no espanyolitat). Tambe passà (ya he parlat massa del tema) en ‘la batalla de Valencia’ en els simbols: nom, Senyera i llengua. En aquell moment, mimetisada esquerra i catalanisme, hi hague un parasitisme de la dreta politicoeconomica sobre l’incipient valencianisme, que ya era conservador majoritariament, i al final se’l chuplà per un garro (sense massa resistencia de la victima, tot s’ha de dir). 

Actualment, la defensa dels bous de carrer s’alinearia en la dreta-espanyolitat (sobre tot perque supostament defenen les corregudes de bous i perque aparentment hi ha mes ‘blavers’ simbolics entre els aficionats o seguidors i no els ‘repugna’ un pilo en els colors de la Senyera, un caixo o un cadafal pintat en blau, roig i groc, o posar-se una camisola en el dibuix de la nostra bandera; i ahi estan –apegats– els de “fiesta nacional sí” en la bicolor), mentres que la critica estaria en l’esquerra-espanyolista/no espanyolista. Aço, provablement es resoldra en uns anys quan la ‘esquerra’ descobrixca els ‘valors’ d’estes practiques (una associaccio ‘universitaria’ que publique una revista en articuls ‘cientifics’ sobre les arrels antiquissimes de la festa) i algun cervell privilegiat els faça vore als dirigents i opinadors que 

a) en Catalunya (l’espill en que es mira l’esquerra-catalanisme, per lo de l’autoodi), el 28-7-10, el Parlament aprovà la prohibicio de les corregudes a partir de 2012, pero ‘indultà’ els “correbous” que es fan (¿Influencia valenciana?) en una sixantena de pobles del sur de Tarragona. Tingueren el beneplacit d’Esquerra Republicana de Catalunya, Iniciativa per Catalunya-Els Verds i la major part de socialistes i convergents. Es mes, en setembre, la cambra llegislativa aprovà per gran majoria una mocio de CiU de reconeiximent i proteccio als festejos del bou embolat i contra la que varen votar, en peça, els 14 diputats d’Iniciativa per Catalunya (que dos mesos abans els havien salvats en una excepcio a la prohibicio) 

b) com els moros i cristians servixen per a ‘vertebrar’ tot el territori perque es fan al nort i al sur, en la costa i en l’interior, en zones valenciaparlants i en zones castellaparlants… estos actes tenen una similar condicio. Igual se’n fan en Denia, El Pinos o Agost, com en Vilavella, Viver o Els Ports de Morella 

c) crec que son un espai privilegiat per al foment de la llengua valenciana. No hi ha problema en anar a una zona castellaparlant i preguntar en valencià ¿A on fan les vaques?, te contestaran sense fer extrems, o pots parlar en un desconegut, tu en valencià i ell en castella 

d) tal volta no siga lo mes desijable –per als animalistes–, pero es un espai a on la dona està equiparant-se a l’home. Sense dubte era una activitat ‘masclista’ i hui hi ha penyes de dones, emboladores i talladores de corda (no he vist encara ‘rodadores’, i no ‘retalladores’ com se les denominaria en un calc del castella ‘recortadoras’)  

e) podria tractar-se de la versio ‘moderna’ d’una costum antiquissima que pot remontar-se als ibers (apareix sense referencia documental en la uep de la Diputacio de Saragossa dient que els ibers usaren bous en boles de palla enceses contra els cartaginesos en la defensa d’Elig, en el 228 a. C.). Tambe podria ser herencia romana en els jocs que utilisaven animals, entre ells els bous. O encara abans, podriem descobrir una base ‘comuna’ mediterranea d’espectaculs en bovits i dels quals tenim constancia en les pintures de Creta, de la civilisacio minoica. Estes mostren similitut en els “forcados” portuguesos (encara que la “pega” era una costum rural, com a grups apareixen en el sigle XIX). Hi ha, sense dubte i ben documentat, un cult ancestral al bou en l’area mediterranea i ‘jocs taurins’ o ‘tauromaquies’ com a proves iniciatiques. ¿Quí no diu que estes tradicions modificades pel temps no procedixen d’alli? 

Sera gracios vore cóm acaba esta, sense dubte, disputa ‘identitaria’ (yo l’intuixc). 

Addenda et corrigenda. En la primera part, al final del primer paragraf, falta una paraula que canvia el sentit; ha de dir “Lo que hem de procurar evitar es que estes divergencies –naturals– dificulten de forma absoluta la vida de les persones i dels pobles.”  

En el punt 10 vaig decidir eliminar un eixemple, pero ara estime que es convenient incloure’l per a que es veja que l’us huma de la fauna te zones difuses i polemiques: ¿Qué farem en les zooterapies –els tractaments curatius assistits per animals, que previament han hagut de ser ensenyats-domesticats– i que tants beneficis reporten en distintes malalties?

Image: peoresnada.com

                                                             Antoni Fontelles