¿I que opinen els nostres ‘genuïnistes’ (catalanistes)? 

            Mamprenc en Josep Lacreu que quan redactà l’articulet que referencie ya coneixia el criteri emanat de la ‘mare’ –l’IEC–, pero la ‘filla’ –la AVLl– encara guardava un discret silenci. 

            Abans de tot, trau l’incenser per a una institucio com es l’IEC i aclarix, genuflex, que els comentaris els fa en to de dialec fructifer, d’humil sugerencia, de ‘ho dic sense dir-ho’ i ‘no m’ho prengau en conte’. Passat l’arrebat mistic inicial, nos explica que la funcio primera de la dieresis es marcar la pronunciacio de la u (qüe, qüi, güe, güi); la segona es senyalar, en concurrencia en l’accentuacio, la vocal tonica (“veïna”, “diürn”), i la tercera es indicar el hiat quan esta i o u son atones (“veïnal”, “diürnal”) (Lacreu, 2017, 81-84). 

            Apunta a la dificultat de discernir si en tal conjuncio de vocals atones (a, e, o, i, u + i, u) hi ha un diftonc o un hiat: “I ara, de sobte, sembla que algú haja descobert que, contràriament al que es pensava abans, sí que formen diftong. No sé si este canvi de percepció és fruit de la realització de proves amb un espectrògraf [ya li dic que no] o s’ha seguit algun altre procediment de detecció igualment subtil [el de ‘caure en el conte’]; pero la veritat es que, per a un usuari normal, resulta difícil apreciar la diferència entre laïcal [laical] i veïnal” (Lacreu, 2017, 82-83). I argumenta, contra esta distincio tan fina de la qual deriva la colocacio d’un signe convencional, el fet de que en paraules en e i o obertes com ‘terra’ o ‘cosa’ els parlants les articulem obertes sense cap d’element marcador. I te rao. Si. 

            I l’atre ‘patidor’, Leo Giménez, defen solucions tambe raonables i comprensibles. Les seues opinions son totes anteriors als acorts de les dos ‘autoritats’, que en son una. 

            Reconeix que els dubtes que te procedixen, en part, de sa filla, Júlia, quan li pregunta el motiu de la dieresis en “diürètic, ensaïmada, fluïdesa, suïcidi, traïdor/ra, espontaneïtat i altres semblants” (Giménez, 2016, 222). Yo tambe l’entenc... a la filla. Ara suponc que ho entendra menys... la filla. 

            Primer que res li preocupa la desafeccio dels parlants: “L’AVL i l’IEC haurien de plantejar-se si és bo o perjudicial, per a l’ús normalitzat del valencià, mantindre unes prescripcions inassimilables (eixes i altres), que espanten l’usuari/ària, perquè li creen una gran inseguretat” (Giménez, 2016, 62; l’articul es del 21-10-2011). 

            Sense pels en la llengua ataca la regulacio: “La norma de la dièresi està composta, en gran part, de fórmules «filologicocientífiques» [ho escriu com nosatres] pròpies de laboratori i sols per a especialistes, perquè tindre dominada la família fluid/a-fluït/ïda / fluidament-fluïdesa amb dièresi o sense, segons la categoria gramatical, o tindre controlat que judaisme no en porta, però sí lluïsme i proïsme [...] és cosa d’especialistes. [...] O de ments (quasi) privilegiades. Però no per a usuaris/àries corrents” (Giménez, 2016, 222; l’articul es del 10-4-2015). La veritat es que no havia caigut en el conte tan ‘fluid’; segons el DOPV, “fluid, fluida, fluids, fluides” (adjectiu i substantiu), al costat de “fluït, fluïda, fluïts, fluïdes” (participi del verp ‘fluir’), “fluïdal” (adjectiu), “fluidament” (adverbi), “fluïdesa” (substantiu), “fluídic, fluídica, fluídics, fluídiques” (adjectiu), “fluïdificar” (verp)... Es molt, pero que molt incongruent paradigmaticament. La distincio entre l’adjectiu i el participi es kafkiana... perque el participi es un adjectiu i ves i busca l’etimologia... No es per la categoria en si, ‘fluidament’ no en porta perque –com he explicat mes amunt– si ‘fluida’ no en du... el derivat, tampoc... pero este principi es perillosissim... si ‘fluir’ careix del signe... ¿cóm apareix en la familia lexica? Mortal. 

            En eix anim adamic ingenu sugerix “Caldrà afegir, en la regla alternativa reformadora, que les paraules acabades en els sufixos –isme o –ista/iste, [i se li oblida -ible] darrere de vocal, com altruisme [,] altruista/iste, en què la i esdevé tònica, no els calen els dos puntets damunt d’eixa vocal, com és norma ara. Ni tampoc caldrien a proïsme ni a lluïsme” (Giménez, 2016, 223; l’articul es del 17-4-2015). I ya posats a reformar, ¿per qué no els sufixos atons com hem fet en les Normes d’El Puig?, i tota la flexio dels -air, -eir, -oir i -uir... 

Image: Josep Lacreu, Manual d'ús de l'estàndard oral, todocoleccion.net

Antoni Fontelles