Pero es que si nosatres ho ferem mal fa 40 anys... perque no erem experts (com nos recorden els catalanistes), la reforma que ha introduit l’IEC i que ha copiat la AVLl ralla el ridicul. 

            Des de la recent modificacio, ya no s’escriuran en dieresis els cultismes que arrematen en -al. Les prescripcions que apelen a un coneiximent diferent al de la pura regla –‘cultismes’– son complexes (ya ho vaig apuntar referit al sistema accentual de les Normes d’El Puig primitives...), pero es que remetre a l’usuari al saber filologic de si el terme es cult o vulgar... es una barbaritat, perque si en els extrems estan clars els conceptes, hi ha zones en que es discutible si es una base ‘culta’ o una base ‘patrimonial’. Esta condicio es podria ‘notar’ en ‘helicoidal’, per la rarea de la paraula, pero no crec que es ‘veja’ massa en ‘laical’ ni manco en ‘veinal’. I termens tan cults com ‘coit’ i ‘coital’ no en duyen ni abans ni ara. 

            Si escrivim ‘trapezoide’ (< trapezi), esperarem un comportament grafic similar en la ‘familia’ i el derivat ‘trapezoidal’ es coherent que no en porte (l’articulacio ‘tra-pe-zo-i-dal’ o ‘tra-pe-zoi-dal’ es quasi indistinguible). Pero no, no passa aço. Teniem “laic” i els derivats tots en dieresis (“laïcal”, “laïcitat”, “laïcisme”, “laïcitzar”, excepte “laicament” –perque està format sobre el femeni de l’adjectiu: ‘laica’–), i ara un atre en queda exent per una bula estival: “laic”, “laical”, “laïcitat”, “laïcisme”, “laïcitzar”. Entenc que haurien de ‘caure’ totes les dieresis de la base culta ‘laic-’. Per a tornar carabassa als escritors i als aprenents. 

            I si no vols esta, una atra, “país”... entraria en la llogica la dieresis en els derivats (aixina ho fem nosatres, encara que crec que no li correspon, per lo dit, la distincio entre la diccio diftongada i hiatica es imperceptible)... pero no; en les normes de la AVLl –en DOPV– es “paisatge” i “paisatgistic” i en clara incoherencia... “apaïsat” (¡Qué li anem a fer!). Per contra, pareix que els “oïdors” si que advertixen la diferencia en “raïm”, “raïmer”, “raïmós”, “raïmat”, “arraïmar” (en la flexio: “arraïmàvem”, “arraïmàreu”, igual que li passa a ‘apaïsar’, que no duen ni DOPV ni DV, pero si Ferrer)... i per a fer-ho mes divertit tenim “oir” (‘o-ir’), que no en du perque es l’infinitiu, pero la ‘parentela’ si: “oïble”, “oïdor”, “oïda”, “oïment”. 

            Un primitiu –“país”– en accent que es transforma en dieresis o en res; un atre –“raïm”– que la manté en tota la saga; un tercer –“oir”– que no en du, pero si el restant de la familia, i un quart –“arraïmàvem”– en que coincidixen en la mateixa paraula dieresis i accent. ¡Un autentic desori! 

            ¿I les paraules que porten un atre sufix com -ita (“caïnita”, “jesuïta”), -or (“coïssor”), -ment (“caïment”, “decaïment”, “agraïment”), -ar (“aveïnar”), per qué no son excepcio? Sera perque son ‘vulgars’. 

            ¿I els catalans? 

            El romaniste Rudolf Ortega es planteja els usos actuals del signe i explica que estos quedaren fixats en el Diccionari ortogràfic de Fabra, de 1918. A banda de la pronunciacio de la u i de la complementarietat en l’accentuacio, la tercera funcio es marcar tots els hiats, exceptuats alguns pocs casos. 

            I escriu, per a comprovar que no passa res, “veinatge, apaisat, diurètic [...] El fet que tinguin la vocal tònica en una altra banda, amb accent o sense, fa que, a efectes de pronunciar correctament el mot, l’escriptura o l’omissió de la dièresi sigui irrellevant” (Ortega, 2015, 93). 

            I la pregunta del millo: “Per a què les tenim, doncs, a la llengua aquestes dièresis? Quin servei fan, si assenyalen un fenomen prosòdic que sembla poc deduïble amb la intuició i que, possiblement, és difícil de percebre amb l’oïda i de pronunciar de manera espontània? (Ortega, 2015, 93). 

            Deixe la resposta a cadascu dels llectors.

Image: dieresis, red.levante-emv.com

Antoni Fontelles