La protesta del dia 17 portava per lema “Contra la censura, pel valencià i la cultura” i la convocava la Plataforma per la Llengua (ya sabem quína). Participaren –entre uns atres– Escola Valenciana, Acció Cultural del País Valencià, Agrupació Borrianenca de Cultura, representants de CCOO i de partits com el PSPV i Compromís-Sumar (el diputat Joan Baldoví i l’exconseller d’Educacio Vicent Marzà, que coneix de primera ma la ‘censura’ idiomatica).

 El delegat de la Plataforma per la Llengua del País Valencià, Antoni Royo, ha exigit a l’ajuntament que “vuelva a la situación anterior para que la gente pueda leer cualquiera de las revistas retiradas ya que, a los que no quieran, nadie les obliga” i ha afegit que “Las revistas estaban a disposición de la gente y quien quería libremente las leía y quien no quería, no” (EFE, 17-7-2023). Aixina havia de ser.

 Royo ha explicat que les revistes: "no tienen nada en común, solo que están en valenciano" i poden "interesar a públicos muy distintos" (EFE, 17-7-2023). Vists el comentaris anteriors (El Periódico, 12-7-2023) trobe que es una veritat a miges... lo de ‘valencià’.

 En algunes declaracions s’ha acusat al regidor de ‘valencianofobia’ (no diria que no puguen tindre una part de rao, no el conec), pero crec que la justificacio mes grossa ve pel caracter catalaniste de les publicacions.

 Els critics fan de l’anulacio de les subscripcions una causa general contra la llibertat d’expressio i contra lo ‘valencià’, pero crec que no es assimilable. Prohibir o desprogramar una obra de Virginia Wolf per mostrar conductes homosexuals es censura clara, pero tallar la compra de les revistes que estan orientades a la catalanisacio te un atre component. Es tracta de no contribuir a la despersonalisacio dels valencians. Es dir, la capa de la llibertat d’expressio no ampara la permanent agressio identitaria als valencians (ni dels catalanistes ni dels espanyolistes).

 Vist des d’un atre punt de vista. La reaccio s’ha produit perque un govern de dreta-extrema dreta, ‘por justo derecho de conquista’ (eleccions), ha fet valdre el seu poder politic. No oblidem, identic dret de conquista i identic poder politic que uns atres ha eixercit previament durant anys, de forma silenciosa i immisericorde sobre els que no pensaven-m igual (ni aigua als divergents). ¿Recordem l’actuacio del conseller socialiste d’Educacio Ciprià Ciscar en 1983?, ¿fem memoria cóm han conseguit ‘reconduir’ la llengua dels llibrets de falla?, ¿podrien mencionar alguna publicacio valencianista que quede –que haja sobrevixcut–, que tinga lliure circulacio en biblioteques i escoles? (segons Antoni Royo lo democratic sería que estigueren totes i que cadascu triara, ¿no?), ¿hi ha alguna editorial de material infantil que haja rebut el bon tracte sostengut en el temps com algunes de les mencionades?...

 ¿Que no m’agraden les censures?, pos no. De cap classe i orige.

         Recorde als mateixos defensors de la llibertat d’expressio (dic els mateixos en referent grupal, no concret) quan criticaven a la Conselleria d’Educacio (en mans del PP) perque obligava, si, s’obligava, a escriure ‘este’, ‘vore’, ‘dos’, ‘desenrollar’, ‘servici’... en conte de ‘aquest’, ‘veure’, ‘dues’, ‘desenvolupar’, ‘servei’... que eren les ‘censurades’ (Levante-EMV, 15-6-2002: 31; Levante-EMV, 31-10-2005: 8). Com a poc resulta curios que es vegera la censura en la segona serie lexica, pero no es vegera que estes paraules eren les censores (substitutes) de la primera serie. Ni els importava ni els preocupava massa llavors.

Recorde tambe, alla pel 1991, quan a l’unison botaren els mateixos defensors de la llibertat d’expressio perque el director general de RTVV, Amadeu Fabregat, recomanà usar una llista de 500 paraules o formes de dir (fonetiques) valencianes. Identica reaccio: alarma general, atribucio de censura i guerra contra la ‘llista de Fabregat’ (com es va coneixer). He denunciat la manipulacio prou voltes. La primera fon en 1994 quan aporti que la ‘llista’ ya figurava, o tota o en la major part, en el manual d’estil de l‘extinta Radiotelevisio Valenciana. L’ultima ha segut en ¿Com (mos) escriuren l’historia? (2023), una critica-comentari al llibre Operació AVL (2021), que insistix en els mateixos topics i en la mateixa desinformacio que fa 40 anys. Com no s’ensenyen...

 No son els unics casos, son el que m’han vengut al cap mes pronte.

 A la meua edat no he de justificar ni la meua conducta ni la meua trayectoria, pero me pareix cinica i hipocrita tota la cort –situacional– de ploroneres per la llibertat d’expressio... pero no per ma casa, per supost.