El catalanisme no s’aquetarà en l’amnistia, no te mai suficient perque es un pou sense fondo i aço els valencianistes ho tenim mes que clar: patit. I lo que nos falta, perque mai s’obliden de nosatres, nomes per a lo bo que sería liquidar el nostre deute historic, pero com els catalans del sud no som una regio de primera en els PPCC…

Els principals dirigents dels partits politics catalans han fet declaracions sobre que l’amnistia no es l’objectiu, es el primer pas, el referendum d’autodeterminacio es el proxim pas, no renuncien a l’unilateralitat i per consegüent no hi ha cap proposit d’esmena. El govern demostra, en este cas forçat per les circumstancies, una generositat que no activa precisament als que el venen com a repressor i aço desactiva als nacionalistes que es queden sense la narrativa del malvat enemic. Esta generositat que provoca un canvi de paradigma o gestalt ya ha segut amplament utilisat en la reinsercio d’acolits del terrorisme yihadiste i funciona. Pero, Carles Puigdemont com l’independentisme no reconeixen cap delit ni demanen perdo, son martirs.

            Hem comprovat que el PSOE en la ma mes oberta reduïa als independentistes considerablement, politica i sociologicament. En est estat de debilitat, l’aritmetica parlamentaria es el premi gros de Nadal. Tot lo mon sap que l’amnistia es el primer peage per a governar. No cal que nos facen combregar en rodes de moli, de que aquetarà un sunami independentiste que no hi ha. Els catalans han vist les diferencies de tractament, ho han reconegut i agrait votant al socialiste catala, Salvador Illa. L’independentisme està en minims dels ultims anys perque la majoria de gent es farta del conflicte permanent, mes encara si no traus guanys. Pero, les ultimes eleccions han canviat el panorama radicalment, els han donat 7 diputats decisius a Junts.

Ampliar l’amnistia a casos de corrupcio no vinculats en el proces me pareix una linia roja, pero claudicaran. El PSOE s’ha de despedir de governar Espanya en els proxims anys, quan ho tenía ben facil en este discurs: hem fet tot l’esforç possible, pero no podem passar d’aci, per aço convoquem eleccions i a lo millor la gent els haguera entes. Es un mensage molt raonable, pero com a bons politics complixen el primer manament: tot per la poltrona. Que li ho diguen a Eduardo Zaplana i el pancaespanyoliste PP quan mantingue el catala en els coleges, sense normativa oficial, creà la AVLl i la blindà.

Contra l’amnistia hi ha dos poderoses raons: el trencament del principi d’igualtat i el de responsabilitat −qui la fa, la paga−. L’encaix de la llei pareix altament provable dins del marc constitucional, com demostren varis experts. El paperot de Sumar com assessoria juridica o negociador del PSOE no es que li toca ni el que volen els seus votants, hi ha problemes socials que haurien d’antepondre o fer vore que els interessen mes que dedicar-se en cos i anima a negociar en Carles Puigdemont. Faltava en la festa els de la cara forrada de vaqueta, el CGPJ, en el mandat constitucional caducat, donant lliçons a l'analisar un precrim, el document de l’amnistia que ningu coneix. Es una intromissio del poder judicial en el llegislatiu perque una vegada coneguda i aprovada la llei ya se vora si es anticonstitucional. ¡Per lo manco que els okupes conservadors, que retenen ilegalmentel control i el poder en el govern dels juges, prediquen en l’eixemple de complir la Constitucio! O es que ¿alguns tenen bula papal?

En fi, en uns atres termens: ¿la convivencia està per damunt del principi d’igualtat i el de responsabilitat? La resposta quan entrem en antinomia −conflicte en valors o principis− crec que ha de ser principalment politica, sense que aço llimite un debat etic, que simplement ni està ni se l’espera.

Imagens: elperiodico.com, infobae.com.