Aclimatat

¡Canvieu el sistema, no el clima!

          Ya s’ha acabat la conferencia del clima en Paris. Hi ha hagut un acort historic subscrit per 195 països i que cadascu haura de ratificar posteriorment. L’escenografia ha estat a l’altura: gests, declaracions, compromisos, fotos, abraços, nits en vela… alguna llagrima.

          S’ha reconegut que no es pot parar el calfament de la Terra, pero es encomiable que apareguen sifres i s’haja llimitat en 2 ºC l’increment de la temperatura a finals del sigle, i que nos hajam d’esforçar en que no supere els 1.5 ºC, respecte als valors preindustrials.

          El text, que entrarà en vigor en 2020, establix que cada cinc anys hi haura revisions i se concretaran les reduccions d’emissio de fums.

          Està escrit que s’ha de trobar l’equilibri entre la contaminacio derivada de l’accio humana i lo que l’atmosfera pot absorbir. O siga, que ya trobaran la forma de continuar produint gasos d’efecte hivernador i de botar-se els controls.

          Ademes hi haura un fondo anual –des de 2020– de 100.000 millons de dolars que es destinaran a combatre el calfament i que hauran de sufragar aquells que porten mes de 150 anys embrutant l’aire, una cosa que pareix que es de justicia. Pero aço ha canviat i ara els ‘mes roïns’ –China, Estats Units…– no volen saber res. Segons les dades d’Oxfam, el 10 % dels països rics son responsables del 50 % de la polucio, mentres que 4.500 millons de persones nomes en generen el 10 %. Yo soc partidari de posar els diners, pero tambe d’implantar taxes ambientals a l’importacio de productes d’aquelles nacions que no complixquen o no apliquen mides reductores de la contaminacio (de China, per eixemple).

          De poc servixen la crida del papa Francesc I quan digue que ‘La naturalea es el nostre be mes preciat’, les alertes dels estats que ya patixen l’aument del nivell de la mar, o dels molts cientifics que critiquen la falta d’ambicio i la laxitut i inconcrecio de les propostes per a conseguir l’objectiu.

          Algunes organisacions calculen que en els proxims 40 anys hi haura decenes de millons (150) de desplaçats climatics. Vaja, que lo de Siria es el ‘aperitiu’. Es facil ya pronosticar un aument del valor de les empreses dedicades a seguritat i tota l’industria que les envolta.

          L’amfitrio, el ministre frances d’Exteriors, Laurent Fabius, digue –molt emocionat– que s’havia aplegat a un document ‘diferenciat, just, sostenible i juridicament vinculant’. ¡I tan vinculant! Com que es del minim ranc possible –per baix d’un protocol–… per a evitar que haja de ser ratificat pel Senat d’Estats Units que, com se sap, està en contra. De totes les maneres, quan alla tornen a guanyar els republicans ya sabem qué faran: lo mateix que l’actual govern de Barack Obama permetent la fracturacio hidraulica per a obtindre gas de forma ‘no convencional’… en les enormes conseqüencies ambientals que tindra per al futur. ¿I quí dels actuals viura per a recordar les advertencies? Algu pensarà –no crec que ingenuament– que aço repercutirà en zones lluntanes i exotiques. No sera aixina, ho anem a notar en els nostres pobles, en les malalties, en els cultius, en els rius i en el sector economic –turisme– que era i es l’aposta dels conservadors (Espanya, i especialment el Regne de Valencia, una terra de servicis).

          Del text inicial desaparegueren… silenciosament… les referencies a la mitigacio-reduccio d’emissions en 2050, a un proces clar de ‘descarbonisacio’ de l’economia i a la ‘neutralitat de les emisssions’.

          Se que hi ha molts interessos i contraposts, i que es dificilissim posar minimament d’acort a 195 delegacions… pero es que s’hauria pogut plantejar, perfectament, un pla per a canviar progressivament l’us d’energiers brutes per unes atres –solar, termica, eolica, marina…– molt mes netes, barates i inagotables. Aço choca no nomes en conductes nacionals egoistes i miops, sino en enormes interessos estatals i de transnacionals. ¿Saben quàn pendran força realment estes energies? Quan  les multinacionals estiguen ben situades –controlen tota la produccio– i puguen pegar-li una patada, metaforica, als ‘petroliers’.

          Hem tengut l’eixemple aci, en Espanya, quan es plantejà un ambicios programa de renovables que ha acabat sent una ruïna per als inversors –grans i chicotets– i una carrega casi insoportable per als consumidors-productors individuals. ¡I aixo que som petrodependents! En la nova llei en la ma, l'autoconsum podra ser penalisat, perque perjudica greument els interessos de les electriques.

          Ara, unes semanes, tot sera euforia. En uns mesos la cosa se calmarà i en uns anys vorem qué hi ha, perque al remat es com el malalt que retarda i retarda tractar-se i canviar d’habits de vida… i quan ya no hi ha remei… es mor. Yo segur que no ho voré.

Imagens: blogs.elpais.com;
criti-carlos.blogspot.com

                                                                     Antoni Fontelles