- a) Abans de la dictadura
b) En temps de la dictadura
c) La transicio
d) Associacions culturals
e) Partits politics
f) Coordinadores i agrupacions d’associacions
- Abans de la dictadura
La renaixença es una prolongacio del moviment local setcentiste iniciat pels classics.
El notari valencià Carles Ros, va ser el seu primer impulsor en la segona mitat del sigle XVIII.
Seguit d’ una etapa de 1833 a 1859 data en la que entra en escena Teodoro Llorente, qui donarà inici al periodo conegut com “madurea”.
En esta etapa destaquen dos tendencies una arcaisant i exotica, protagonisada pels conservadors, a on els lliterats tornen al parlar dels classics, i alguns es deixen influenciar per les formes catalanes per ser diferents, buscant l’originalitat, en autors com: Antoni M. Peyrolon, Vicent Salvà, Josep Maria Bonilla, Tomas Villarroya, Pascual Perez i Rodriguez i Josep Joaquim Agullo, aportant una o a lo sum dos obres lliteraries ( pero atencio no un llibre o dos sino un poema o dos). Ad esta tendencia els catalanistes la venen a dir “Culta”.
I per l’atra banda una atra corrent que reivindicava que la llengua s’ha d’acostar a la que parla el poble. Esta tendencia dona pas, per una banda, a la prensa satirica, podem trobar d’eixa epoca “El Mole”, “La Dolçaina” “El tabalet” i “El Sueco”. Tambe, d’una atra banda, aparegueren els llibrets de falla, de la ma de Blai Bellver i Tomas, en l’any 1850. Tambe tingue lloc l’aparicio dels Sainets, de la ma de Josep Bernat i Baldovi que, en 1845 escriu els sainets “El Virgo de Visanteta i l’ Alcalde de Favara o El parlar be no costa un pacho » (1845), «Pascualo i Visanteta o el Tribunal de Favara» (1861).
Bernat i Baldovi
(image: blog valencia canta)
Tambe d’este costat tenim els treballs lexicografics de Lluïs Lamarca (Ensaig d’un diccionari valencià-castellà, de 1839 i tambe un diccionari de 1842). D’Ignaci Vidal tenim un Catalec de les aus de l’Albufera de Valencia en 1851, i Josep Escrig nos deixa el seu Diccionari valencià-castellà en 1851.
Ad esta corrent els catalanistes menyspreant-la la digueren “populiste”.
La realitat es que la gent no podia menys que trobar rara i exotica la forma de parlar dels “cultistes”, plena d’arcaismes i catalanismes. Fent que el poble no tinguera volença ni s’identificara en esta produccio lliteraria. Per contra, la tendencia tildada maliciosament de “populiste”, conectà plenament en lo poble, identificant-la com a propia. Fora dels treballs folclorics, que no passaren de poesies, odes i poemes, els “cultistes” no aportaren res que tinguera un pes especific com per a considerar-lo de valor lliterari. Per contra, a l’atra banda, aquells “populistes” ademes de prensa, de sainets, dels poemes recollits satiricament en els llibrets de falla, aportaren dos diccionaris per a la Llengua Valenciana i un catalec de noms d’aus de l’Albufera. Sospesant una banda i l’atra, per molt que s’empenyen els catalanistes, l’aportacio a la Llengua Valenciana feta pels arcaisants i catalanisats va ser minima, en contraposicio a l’aportacio d’aquells que reflectien la parla del poble, que va ser fructifera i docta.
La “madurea” de la renaixença vingue de la ma de a banda del mateix Teodor Llorente, d’un grup “d’escritors” que el reconeixien com a lider, es tracta de Vicent W. Querol, Jacint Labaila, Rafael Ferrer i Bigné i Felix Pizcueta.
I per una atre costat tenim als escritors de la prensa politica i satirica i els sainetistes (Eduart Escalante, Francesc Palanca i Roca, Joaquim Balader, Antoni Roig i Civera, Francesc Tordera i Lledó, Lluïs Gonzaga Llorente i de las Casas. Juli Puig, Gaetà Salelles i Cardona, Josep Roman, Josep Merlo i Enric Perez Ferrandis).
La caracteristica mes important dels renaixentistes liderats per Llorente es l’apoliticisme del moviment, es a dir Llorente i els seus consideren que les seues tertulies no havien de desbordar els llimits de l’entreteniment i tot baix una visio conservadora, corresponent a la seua procedencia social.
(image: junglekey.es)
Els seus oponents, els sainetistes i periodistes feen una critica social en els seus escrits a modo de denuncia de les situacions quotidianes i a les institucions. La seua procedencia era humil, considerats progressistes, i sent en les seues cases la llengua vehicular el valencià. (Recordem que en Valencia les classes conservadores tendien a castellanisar-se i les progressistes usaven el valencià com a llengua unica, molts desconeixent el castellà).
La renaixença llorentina desemboca en una tertulia de quatre amics, que cada vegada s’allunta mes del poble, el qual assistia a les representacions dels sainets, pero desconeixia les poesies llemosinistes.
Aço va canviar en l’arribada de Constanti Llombart.
-
Constanti Llombart i el seu grup progressiste (1874-1909)
Constanti Llombart es el malnom de Carmel Navarro i Llombart escritor i politic eixemplar, de caracter republicà.
En l’arribada de Constanti Llombart les coses van canviar. Llombart juntà i cohesionà al grup progressiste que fins ara estava opost a Llorente, i posteriorment als dos grups.
Constanti Llombart per Pinazo
(image: wikipedia)
En 1874 trau al carrer la revista Lo Rat Penat, i funda l’associacio d’amadors de les glories valencianes “Lo Rat Penat” el 31 de juliol de 1878.
Llombart actuà com a catalisador dels nucleus renaixentistes valencians, potenciant-los i rellançant-los. Per este motiu Llombart es considerat el verdader propulsor de la renaixença valenciana.
Les proclames reivindicatives per part dels seguidors de Llombart i d’ell mateixa, en sentit de recuperar les institucions propies, i en favor de l’oficialisacio de la Llengua Valenciana, els enfrontaren en el sector immoviliste de Llorente els quals, escarotats, pegaren un colp de ma i s’apropiaren de Lo Rat Penat transformant la societat en una representacio de l’espanyolisme al servici de les classes dirigents.
A causa d’estos enfrontaments Llombart va vore necessari crear una nova formacio a on se puguen arreplegar les seues reivindicacions, i a mitat dels 80 crea la societat “L’Oronella”, sense massa exit, i en posterioritat, els seus discipuls i seguidors, Josep M. Puig Torralva, Ramon Andres Cabrelles, Lluïs Cebrian Mezquita i uns atres donaran pas a a la societat Valencia Nova.
El posicionament llingüistic de les dos corrents de la renaixença valenciana es unitari, des de les dos tendencies es parla sempre de Llengua Valenciana, valencià, nostra llengua, llemosi… i unes atres accepcions que mai contemplen el dir-li catala o Llengua Catalana, a excepcio de Vicent W. Querol, de familia catalana i autor d’un llibre de “Rimes catalanes”, aveat a anar als Jocs florals de Barcelona, dels quals va ser mantenedor, sense cap de dubte es deixà dur per unes atres interessos que no eren comuns als demes membres del moviment renaixentiste.
A favor de la recuperacio de la llengua el grup de Llombart aportaren la publicacio per part de Llombart i Ramon Andres Cabrelles de l’edicio aumentada del diccionari d’Escrig el 1887, l’Historia gramatical de la Llengua Llemosino-Valenciana de Puig i Torralva el 1883, el Diccionario general valencià-castellà (1891) de Joaquim Marti Gadea, i el Vocabulario valencià-castellà.
L’aportacio dels llorentins es resumix en no res.
Diccionari de Marti i Gadea (image: iberlibro)
-
Valencia Nova
Associacio cultural i politica valencianista fundada en Valencia el 1904 com a escissio de Lo Rat Penat, en l’objectiu de reprendre la llinea valencianista iniciada per Constanti Llombart.
Passats dos anys de la seua creacio s’apunta i es triat president Fausti Barberà. Mege prestigios i respectat, donant pas al valencianisme politic.
La seua concepcio dels problemes valencians es movia entre el regionalisme i el nacionalisme. Editava el diari Valencia Nova.
Publicacio de l’entitat (image: Wikipedia)
Organisà la Primera Assamblea Regionalista Valenciana el 1907. El 1907 modificà el seu nom pel de Centre Regionaliste Valencià, per tal d’intervindre en la politica en Valencia. Es considera la seua fundacio com el naiximent del valencianisme politic.
Com a resultat de les seues actuacions tenim la Declaracio Valencianista de 1918, de la qual va ser un dels firmants.
Declaració Valencianista de 1918
1. El Poble valencià, integrat pels habitants de les tres provincies actuals constituix una forta personalitat social caracterisada per la possessio d’una llengua propia, per la seua modalitat racial, per la comunitat d’historia i de condicions economiques.
2. Esta personalitat, pel fet de la seua existencia i per la voluntat dels seus components, te dret a constituir un Estat en el poder de donar-se ell mateix la seua forma i constitucio. Esta es la fonamental reivindicacio valencianista.
3. Reconeixem la compatibilitat de l’Estat Valencià i la seua convivencia en les atres regions i nacionalitats iberiques dins d’una Federacio Espanyola o Iberica, establint clarament la distincio d’atribucions de l’Estat Valencià i el Federal, i una consegüent divisio de la Facenda per a cobrir les respectives atencions. Les funcions propies de l’Estat Valencià deuran ser eixercides en plena sobirania, sense cap d’intromissio estranya dins d’una federacio espanyola o iberica.
4. Sense prejujar definitivament la divisio d’estes funcions acceptem pel moment, la formulada en l’Assamblea de Parlamentaris d’octubre de 1917.
5. Existint en Valencia, segons els territoris, dualitat de llengües valenciana i castellana, demanem la cooficialitat per als dos idiomes.
6. Conseqüents en l’idea de respecte als organismes naturals, els municipis valencians fruiran de la seua autonomia, tenint el poder de constituir-se dins els llimits generals d’una llei municipal que procure, per als ajuntaments la maxima eficacia tecnica compatible en els principis democratics.
7. Reconeixent les varietats locals dins de l’antic Regne de Valencia i conseqüents en el criteri descentralisador, l’Estat Valencià respectarà les varietats provincials o comarcals, quan els respectius municipis les consagren per unions i mancomunitats entre ells.
8. L’Estat valencià podra mancomunar-se per a fins concrets, en uns atres Estats de la Federació, si ho estima convenient, conservant integra la seua personalitat.
(image: 4.bp.blogspot.com)
L’aparicio del valencianisme politic significa un maldecap insalvable per a les teories catalanistes, ya que trenca el seu discurs sucursaliste i nega els seus postulats de supremacia llingüistica.
L’interpretacio que fan dels fets es torticera, capgirant tot fins poder encaixar els seus arguments.
Els conservadors, que fins ad eixe moment eren els qui apostaven per un llenguage arcaisant i catalanisat, passen a ser espanyolistes anticatalanistes, i els progressistes acusats de populistes que defenien que la llengua s’ha d’acostar a lo que parla el poble passen a ser catalanistes defenedors de l’unitat de la llengua. Dins d’este eixercici de ciencia ficcio aporten com a prova de les seues afirmacions l’intervencio en el primer congrés de Llengua Catalana (1906) per part de Valencia Nova, i l’assistencia de representants catalans a la Primera Assamblea Regionalista Valenciana. La presencia de politics d’uns atres circumscripcions es habitual en els certamens politics, sense que tinga mes rellevancia. I l’intervencio en el congrés de llengua “proclamant l’unitat de la llengua” nomes va succeir en les seues ments calenturentes. Els membres de Valencia Nova acodiren convidats i participaren com a espectadors, sense intervindre. L’intervencio del Pare Fullana va a ser com a filolec, parlant dels aspectes llingüistics del catala, tal i com se li demanà, i en cap de moment va fer apologia de l’unitat de la llengua. Unicament Teodor Llorente es mostrà entusiasmat per la resposta del poble catala davant de la convocatoria.
Els dubtes que es pogueren suscitar davant de les categoriques afirmacions dels catalanistes al voltant del soport al catala que es donà en aquell congrés, i a la denominacio de catala per a la llengua que parlem els valencians, venen resolts en la declaracio valencianista de 1918, a on no es parla ni de catala ni de llengua catalana, sino de: estat valencià, valencià, idioma valencià i llengua valenciana.
- La Republica
En 1873 dimitix Amadeu de Saboya i les Corts proclamen la Republica.
En aquells moments Valencia preten constituir-se en “Canto independent” i ho fa el 14 de Juliol sense conseguir una adhesio unanim juntant-se unicament 178 pobles.
La proclamacio es un exit en la Ciutat de Valencia a on la burguesia i les autoritats se sumen al proyecte.
(image: Wikipedia)
El Govern Central no tarda en enviar les seues tropes per a doblegar la voluntat dels valencians i per la força de les armes els valencians han de desistir de la seua aventura cantonal. Per mediacio de Teodor Llorente la ciutat s’entrega al General Martínez Campos el 5 d’Agost de 1879.
Este fet, amagat de l’historia mostra com els valencians estem disposts a lluitar pel dret, la llibertat, l’orde i el respecte a a les coses llegitimes, tal i com se va proclamar en una alocucio de la «Junta Revolucionaria».
El colp d’Estat del General Pavia propicià la restauracio de la monarquia, tornant els borbons al tro d’Espanya en 1874, en la colaboracio del General Martinez Campos.
Entrada de les tropes espanyoles en el canto de Valencia
(image: La ilustracion Española Americana, 1873)
Les eleccions del 31 donen pas novament a la republica (1931-1939).
Sent a partir de 1936 quan es produix l’alçament militar que acaba en 1939 en la victoria del General Francisco Franco.
Una serie de condicionants externs influiren en la no consecucio d’un Estatut d’Autonomia en temps de la segona republica. El poble, conscienciat, si ho demanà, pero tardaren massa en donar els passos per a conseguir-ho, de manera que quan per motius estrategics, derivats de la marcha de la guerra, la capitalitat de l’Estat recaigue en Valencia, lo que uns pensaren que aprofitaria per a reforçar la nostra reivindicacio, es va tornar en un impediment per a impulsar les mides necessaries per a conformar la nostra autonomia, baix el pretext de que desestabilisaria al govern si se donava pas a un moviment autonomiste. Per eixe motiu, i no perque no ho demanara el poble valencià, nos quedarem sense autonomia.
A partir de 1931 el valencianisme va passar a ser assumit per diferents partits de diferent indole arreplegant el seu espirit autonomiste. El republicanisme blasquiste i la Dreta Regional volgueren capitalisar l’autonomisme, acostant-se de modo perillos al provincialisme. En resposta ad este front ixque un atre d’esquerres abanderant tambe l’autonomisme per tal de llevar-li protagonisme a la dreta.
De 1934 a 1935 s’impongue l’agrupacio “radical cedista” deixant en un calaix oblidat tot lo referent a les reivindicacions autonomistes i identitaries.
Finalment un temps chicotet de febrer a juliol de 1936 a on el Front Popular pren l’iniciativa i se revitalisen les postures autonomistes.
Els partits valencianistes de la republica varen ser el “Partit Valencianiste d’Esquerra” i “Esquerra Valenciana”. Tambe Nova Germania, encara que en una trayectoria peculiar, per la banda d’esquerres i per la dreta trobem al partit Accio Nacionalista Valenciana i a Unio Valencianista.
En la republica tant els republicans de dretes com els d’esquerres defengueren l’identitat valenciana i les milicies del Front Popular, no a soles reclutaven gent baix el reclam de la Senyera tricolor, sino que ademes la Senyera va ser l’ensenya baix la que anaren al front a lluitar, sent una de les banderes que Franco va capturar en batalla i que orgullos va ensenyar com a mostra del seu poder.
Ampliacio: El valencianisme durant la Republica
Ampliacio: El valencianisme front a la Guerra Civil (Adlert)
-
Temps de la dictadura
La dictadura supongue la negacio de les nostres aspiracions autonomistes.
El moviment auspicia l’idea de l’unitat d’Espanya com a territori unic i homogeneu, negant les peculiaritats de les diferents nacionalitats que ho componen.
Es va prohibir l’us del Valencià, negant el seu acces a escoles i administracions.
El moviment va capitalisar el folclor per tal de llevar-li tot component reivindicatiu i sentiment patri que no fora el de ser una part d’Espanya.
No obstant, no se pot emmudir a un poble que parla encara majoritariament el valencià, de manera que les prohibicions quedaren per als actes oficials i en l’administracio. Lo Rat Penat era l’encarregat d’una volta a l’any donar eixida a les exaltacions patries, quedant tot reduit a mostres poetiques.
Empenyorat el regim en diluir tota resistencia, reforçà els sentiment provincial disgregador dels sentiments patris trencant les nacionalitats.
Des del poder franquiste se dona peu a les pretensions catalanistes expansionistes, possiblement convençuts de que d’esta manera conseguien mantindre al poble de Valencia dividit i marejat. I es maxima de tot governant totalitari que un poble dividit i sense personalitat es mes facil de governar. El poble de Valencia ya havia donat en anterioritat mostres de la seua determinacio de ser i fer-se valdre, i quina millor manera d’impedir que torne a fer-ho que mantindre-lo entretingut en qüestions d’identitat esterils.
Falangistes i franquistes pasejant el fals peno de la conquista
(image: forocoches)
En els ultims anys del franquisme, el falangiste Joan Fuster escriu un ensaig destinat a confondre als valencians. Fuster en el seu llibre, “Nosaltres els valencians” 1962, supedita tot lo valencià a lo català, mostrant una gran admiracio per tot lo catala i un gran complex d’inferioritat per ser valencià.
El falangiste, ben adoctrinat en el pensament unic, llançà la proposta de «reconstruccio nacional» del Regne de Valencia dins d’un marc compost pels territoris de parla catalana, tal es l’expressio que ell mateix popularisà: Païssos Catalans, en la que inclou als territoris de parla valenciana. Idees dogmatiques de caracter totalitari que fonamenten l’ideologia procatalanista (pancatalanista) que l’esquerra fara seua.
La novetat està en adoptar tres posicionaments que els valencianistes mai adoptaren. El primer dir a la llengua que parlem els valencians catala. La segon postura dir que els valencians formem part del poble catala. I la tercera, dir que defendre la catalanitat dels valencians es ser valencianiste.
No podem determinar quina de les tres afirmacions es una falacia major.
Les manifestacions d’este falangiste trenquen en tot el moviment valencianiste tant cultural com politic. Els seus seguidors seguiran les seues idees disparatades tant en lo concernent a la llengua, adoptant les formes catalanes, com en lo referent a la cultura, adoptant, inusitadament els simbols catalans com a propis.
La negacio dels simbols propis arribà fins al disparat, podent trobar escoles a on s’ensenyava als chiquets que el blau de la senyera va ser invent de Franco.
Ampliacio: Com s’estengue el catalanisme (Adlert)
Ampliacio: Valencianisme en la dictadura, els dimarts de casa Adlert
-
La transicio
En la transicio el poble de Valencia va reprendre la seua reivindicacio de l’Estatut d’Autonomia, assignatura pendent des de temps de la republica.
En les primeres manifestacions a favor de l’Autonomia es va vore com mai al poble unit, uns en Senyeres i uns atres en marfegues, pero tots a una veu, reclamant l’Estatut.
Els valencians prengueren la doctrina fusteriana com un atac al seu ser i a les seues essencies donant com a resultat un moviment de reaccio dels hereus del valencianisme historic que els catalanistes despectivament tildaren de blaverisme.
Manifestacio proautonomia
(image: diari El Mundo-Luis Vidal)
La condicio de blaver venía donada per defendre principalment el blau en la Real Senyera, encara que tambe portava implicit la defensa de l’autoctonia de la llengua valenciana.
Un dels guanys del valencianisme en la transicio va ser un acte massiu i espontaneu de valencians indignats que actuaren com un a soles quan el President provisional de la Generalitat, Monzonis, colocà en lo alt de la Generalitat l’ensenya d’Arago. La suplantacio de la Real Senyera coronada per les quatre barres sublevà als valencians els qui, encoraginats rodejaren la Generalitat fins que obligaren a retirar eixe drap i colocar en el seu lloc la nostra Senyera.
- Associacions culturals
Novament Lo Rat Penat es va mostrar inoperant per a conduir les aspiracions dels valencianistes. L’antiga societat continuava absent de la realitat valenciana. Va ser necessaria una operacio de rescat (1970) per a desplaçar a la colla catalanista que s’havia apropiat novament de l’associacio, des de 1951 en l’entrada de Carles Salvador i els seus cursets catalanisats.
Posteriorment la societat pati enfrontaments entre els socis valencianistes i els de caracter marcadament espanyoliste, refugiats en la directiva. Finalment des de lo Rat Penat s’instauraren els cursets de valencià que donaren a coneixer les Normes d’El Puig. Per un temps, Lo Rat Penat es va convertir en un bollidor de cultura, a on llingüistes i filolecs depositaven el seu saber. Tambe hi hague lloc per a l’estudi de la cultura popular, comprenent danses i cançons populars.
De lo Rat Penat ixque una nova escissio que donà naiximent al GAV, Grup d’Accio Valencianista. Naixque com a proyecte vitalisador del moviment valencianiste, pero pronte la dreta immovilista es clavà dins per tal de desvirtuar-lo i intentar contrarrestar les seues actuacions. Ha passat per molts periodos, inclosa l’aventura politica de la ma de Sentandreu i la seua Coalicio Valenciana nutrida de les bases del GAV. A dia de hui el seu President es Pepe Alba, historic del valencianisme, des de temps de la transicio.
El GAV s’ha caracterisat per la publicacio de llibres, les conferencies i debats en la seua seu i la presencia en lo carrer, reivindicant l’essencia de l’ideari valencianiste historic. Una atra caracteristica que es atribuida al GAV pels catalanistes es el seu anticatalanisme visceral i en certa mida, violent.
Unes atres associacions que aparegueren en escena son Valencia 2000 i Taula Nova Valenciana.
Valencia 2000 tingue vocacio de coordinadora. Aglutinà el capital de la burguesia valenciana que se sentia implicada en el moviment valencianiste. El seu alma mater va ser Paco Domingo.
L’ Entitat Valencia 2000 realisà innumerables campanyes de valencianisacio dins del Rengne de Valencia, conferencies, actes culturals, politics, etc. i tractà sempre d’aünar criteris valencians i valencianistes de cara ad una convergencia d’idees politiques que nos permeteren satisfer les nostres necessitats autonomiques i nacionalistes.
Taula Nova Valenciana, era un grup de jovens majoritariament universitaris, de tendencia nacionalista que pretenia aportar reflexio i afany constructiu al que consideraven, violent moviment popular valencianiste. Estaven integrats dins de l’entitat, Valencia 2000, fundada per Francisco Domingo.
Bust de Paco Domingo en els jardins de Vivers
(image: J Arnal Diaz)
-
Partits politics
URV, Unio Regional Valenciana fon un partit politic d’ambit valencià de caracter regionaliste d’estricta obediencia valenciana, en la llinea denominada blavera pels catalanistes, fundat en octubre de 1977 pel alcalde de Valencia, Miguel Ramón Izquierdo, i el president de la Diputacio, Ignaci Carrau, junt a uns atres politicos reformistes exclosos de UCD i a uns atres de caracter mes nacionaliste i d’esquerres.
El seu objectiu era la defensa de la personalitat valenciana, i l’implantacio de simbols valencianistes com la Real Senyera i la denominacio de Regne de Valencia, oponent-se a l’adopcio dels simbols que consideraven catalanistes i a que el Regne de Valencia alcançara l’autonomia per la via de l’articul 143 de la Constitucio espanyola de1978, i no per la del 151 (com Catalunya i el Païs Vasc).
En les eleccions generals de 1979 se presentà unicament en les comarques centrals de Valencia i obtingue 15.694 vots (1,46% dels vots) sense alcançar representacio.
En les eleccions municipals de 1979 obtingue 17.342 vots en la Ciutat de Valencia (5,15% dels vots) i un acta de regidor, lo que el permete tindre cert protagonisme a lo llarc del conflicte identitari conegut com la batalla de Valencia. Va ser triat regidor per U.R.V. Vicente Blasco-Ibáñez Tortosa, net del celebre noveliste i politic valencià Vicente Blasco Ibáñez.
En acabant de la celebracio del I Congres en octubre de 1979, s’impongue la tendencia progressista, refundant-se el partit com Esquerra Nacionalista Valenciana. Produint-se l’abandonament dels sectors mes conservadors en figures com Miguel Ramón Izquierdo, Vicente González Lizondo o Vicente Ramos Pérez.
Este grup que deixà el partit en 1979 conforma la llavor que donà com a resultat al partit Unio Valenciana (UV), fundat en 1982.
Unio Valenciana
En la seua primera participacio electoral se presentà a les eleccions generals de 1982 en coalicio en Alianza Popular i el partit Demócrata Popular, obtenint dos escans. La coalicio es mantingue en les primeres eleccions autonomiques celebrades en 1983.
Ya en solitari se presentà a les eleccions generals de 1986 en les que conseguix un acta de diputat per al seu president i fundador, Vicente González Lizondo. En acabant d’este fet es produix un efecte de consolidacio electoral que el du a millorar els seus resultats obtenint dos diputats en les eleccions generals de 1989, anticipat per els seus resultats en les eleccions al Parlament Europeu de 1989, en les que obtingue 116.575 vots (6,79%) encapçalant la candidatura de la Federacio de Partits Regionals, i convertint-se en la tercera força politica valenciana en les autonomiques de 1991 en mes d’un 10% dels vots. En les eleccions locals d’est any, se converti en la tercera força de la Ciutat de Valencia, a un regidor del Partit Popular, que en el soport de UV arrebatà l’alcaldia al PSOE.
Vicent González Lizondo, anima mater d’Unio Valenciana, en el Congres dels Diputats.
(image: youtube)
El punt decisiu de la seua trayectoria politica se produix en acabant de les eleccions autonomiques de 1995 quan, a pesar d’un descens en els seus resultats, la victoria del PP en majoria simple el fa fonamental per a la governabilitat de la comunitat autonoma de Valencia. En firmar el denominat Pacte del Pollastre, UV s’incorpora al govern del PP en la Generalitat Valenciana i el donen la Presidencia de les Corts Valencianes.
El Pacte del Pollastre va significar la fi d’Unio Valenciana. En el partit havien entrat una serie de personages, coneguts entre uns atres pel malnom dels burocrates que recomanaren a Lizondo abandonar els postulats inicials del partit, de valencianisme reivindicatiu perque supostament els restaven vots. Estos mateixos varen ser els qui l’aconsellaren a l’hora del pacte, i com a resultat nos trobarem que en lloc d’exigir la Conselleria de Cultura, tal i com la majoria d’afiliats i votants esperaven, Unio Valenciana es va conformar en la Conselleria d’Agricultura i una cadira en la presidencia de Les Corts Valencianes. Tal decisio es va prendre com una traïcio a la voluntat dels votants per un costat i a la confiança dels afiliats per una atra.
A continuacio entraren en la direccio del partit uns atres representants recolzats pels valencianistes mes ortodoxos, pero novament a l’hora de la veritat primaren uns atres interessos abans que els valencianistes. Va ser el cas d’Hector Villalba, Josep Maria Chiquillo i els successius. El cas de Chiquillo va ser el mes escandalos. Seguint les directrius que dugueren a U.V. al desastre buscà un acostament al PP que li solucionara la vida, oblidant compromisos en els votants, militants i el moviment valencianiste.
A partir d’este moment el partit va patir una fogocitacio per conte del PP qui va comprar voluntats i vots, deixant a l’agrupacio politica com cosa residual, fins que la direccio recaigue en el regidor de Naquera Josep Manuel Miralles un atre mes que traïcionant la voluntat dels afiliats entregà el partit en mans del PP.
El partit es definia com un partit de centre dreta a on les joventuts se declaraven nacionalistes, mentrimentres que el partit fugia d’eixa terminologia per a evitar que els confongueren en partits separatistes. Quan les joventuts de la ma de Vicent Flor mamprengueren un aspecte nacionaliste afincat en el separatisme, varen ser expulsats del partit.
Coalicio Valenciana
Tenim dos Coalicio Valenciana completament diferents. La primera, l’original, de tall nacionaliste centriste lliberal, liderada per Paco Domingo. Se presentà en mal moment, en temps d’Unio Valenciana i obtingue un fracas electoral que la va fer desapareixer. Possiblement hauria segut millor opcio que Unio Valenciana, puix els principis que regien ad esta formacio eren d’estricta obediencia valenciana aplicats al nacionalisme valencià. La presencia de Paco Domingo era tota una garantia. Tambe trobavem dins de l’agrupacio a membres de Taula Nova Valenciana com es el cas de Federico Feases i Carrión.
Els valencianistes estaven empenyorats en dur avant el proyecte d’Unio Valenciana i l’irrupcio d’est atre partit en el joc electoral es prengue com un acte de desllealtat.
Passats un bon grapat d’anys aparegue un atre partit baix el mateix nom, pero de tall completament diferent. La Coalicio Valenciana de Juan García Sentandreu.
Amagua el seu regionalisme baix l’eufemisme del foralisme. El seu proyecte es personaliste i autiste des del punt de vista dels valencianistes.
Juan García Sentandreu es antinacionaliste, anticatalaniste, anticomuniste. Contrari a tot lo que siga d’esquerres i contrari a tot lo que qüestione l’unitat d’Espanya o la seua propia.
Sentandreu es un exponent de l’espanyolisme mes radical que tant de mal han fet al moviment valencianiste. Moltes vegades rodejat de l’extrema dreta, en la que es sent com peix en l’aigua, aporta connotacions d’intolerancia i extremisme. La seua falta de rigorositat en les seues afirmacions i la falta de coherencia valencianista son la seua targeta de visita.
El despreci de Sentandreu cap al moviment valencianiste es total, de tal manera que en la seua concepcio de partit politic, no els volia com a militants, encara que les circumstancies li obligaren a fer les coses d’una atra manera. Ell volia tindre un partit a on unicament existiren quadros directius i per supost tots en total sumissio ad ell. I tenía la pretensio de que Chimo Lanuza fera un atre partit a on estarien els “molests militants”. Lanuza no entrà al joc i el partit reservat nomes per als dirigents hague d’acollir als enganyats militants que el veïen com al salvador de la causa o com l’unica opcio.
Els resultats que tingue Coalicio Valenciana, varen ser escuets, i les poquetes oportunitats que tingue Sentandreu per a fer politica li dugueren a defendre postulats que no res tenien a vore en els dels valencianistes.
En poc de temps la gent va vore que el proyecte defes per Sentandreu no era el seu i anaren desertant uns darrere dels atres.
Dins de les actuacions sense trellat dutes a terme per Sentandreu estan els recursos davant de la justicia pel tema de la llengua. Va ser una actuacio temeraria en la finalitat de guanyar popularitat. Com a Juriste en experiencia sabía de bestreta que si be anava a guanyar tots els pleits judicials que posara en eixe sentit, puix la llei donava soport a les tesis valencianistes, quan els pleits arribaren a l’instancia politica del Tribunal Constitucional, sense remei, tirarien arrere les sentencies favorables i lo pijor, sentaria jurisprudencia en contra, tal i com a la fi va ocorrer. A causa de l’irresponsable actuacio d’este lletrat en aspiracions a capitost, els catalanistes disponen ara d’una base llegal per a fomentar les sues actuacions que abans de la seua intervencio mai somiaren a tindre.
Accio Nacionalista Valenciana
En l’Any 2006 Boro Vendrell registra el partit ACNV. El partit es considerat com un partit Nacionaliste Valencià de centre dreta, d’obediencia Valenciana. Les seues propostes tenen un enome contingut de calat social.
El 2007 presentà candidatura en un municipi de l’Horta de Valencia, sense obtindre resultats positius.
En els ultims temps el partit està fent grans esforços d’implantacio, en gran presencia en les rets socials i els mijos de comunicacio.
El partit consegui acorts electorals a nivell estatal per a presentar-se a les eleccions europees sent la denominacio de la coalicio: Proyecte Europa / Valencians per Europa, obtenint uns bons resultats pero llunt de conseguir la representacio.
Des de l’ultima assamblea el partit s’ha situat a l’esquerra, en abandonar les files els membres d’ideologia lliberal -per a fundar un partit regionaliste mes acorde en la seua ideologia-.
L’importancia de lo social, les persones i el seus drets s’han trocat en un dels primer valors a defendre i pels que lluitar. Tambe la defensa de l’entorn natural i els ecosistemes, aixina com els drets dels animals han passat a llocs predominants. Sempre sense deixar de costat els idearis valencianistes als que mostren extremada fidelitat. Els seus dirigents actuals son valencianistes compromesos en la reconstruccio nacional de l’identitat valenciana.
Actualment el partit està baix la direccio de Miquel Real com a president i Albert Cuadrado com a secretari general, sempre baix les directrius del Consell Eixecutiu Nacional.
Primitiu logotip creat per Voro Vendrell
-
Coordinadores i agrupacions d’associacions
La Plataforma Normes d’El Puig (PNP) es una entitat cultural fundada a mitat dels anys 90 i estava formada per mes de xixanta associacions valencianes i valencianistes de tot tipo. Els fins de la Plataforma eren la defensa i difusio de les Normes d’El Puig.
El seu President fon l’escritor alcoya Josep Boronat i el seu Secretari era Joan Sancho Gea.
En un principi esta Plataforma va ser creada per a la realisacio d’una ampla campanya en defensa de les Normes d’El Puig que va donar pas a un «Manifest per l’Identitat i l’Idioma Valencians» i la posterior arreplegà de firmes en favor del mateix manifest. L’intencio era respondre de forma contundent al Dictamen del Consell Valencià de Cultura que dona pas a la Llei de Creacio de la AVLl en 1998.
Poc mes tart realisà numerosos actes i actuà en ocasions com a coordinadora d’entitats culturals valencianistes, tenint en conte que l’antiga Coordinadora d’Entitats Culturals del Regne de Valencia es trobava llavors en un periodo d’inactivitat.
Editaren algunes publicacions en relacio a la defensa de la Llengua Valenciana. En l’actualitat es troba en un periodo d’inactivitat.
La Coordinadora d’Entitats Culturals del Regne de Valencia (FCERV) es una federacio d’entitats culturals valencianes fundada a finals dels anys 70, als inicis de la coneguda com a Batalla de Valencia, al principi de la transicio democratica valenciana.
La FCERV ha tingut un paper protagoniste en la defensa de la llengua i l’identitat valenciana des de la transicio democratica valenciana fins als nostres dies. Ha segut l’impulsora de diverses manifestacions multitudinaries en defensa de la Llengua Valenciana en els anys 80 i 90 i tambe en l’actualitat.
Actualment realisa la “Gala de la Llengua Valenciana” i otorga els “Premis Palleter”, els dos en un caracter anual.
Recentment presentà en les Corts Valencianes la Llei de Defensa de les Senyes d’Identitat Valencianes, una iniciativa destinada a protegir la Llengua Valenciana i l’identitat del Poble Valencià.
