En la transicio el poble de Valencia va reprendre la seua reivindicacio de l’Estatut d’Autonomia, asignatura pendent des de temps de la republica.
En les primeres manifestacions a favor de l’Autonomia es va vore com mai al poble unit, uns en Senyeres i uns atres en marfegues, pero tots a una veu, reclamant l’Estatut.
Els valencians prengueren la doctrina fusteriana com un atac al seu ser i a les seues essencies donant com a resultat un moviment de reaccio dels hereus del valencianisme historic que els catalanistes despectivament tildaren de blaverisme.
La condicio de blaver venia donada per defendre principalment el blau en la Real Senyera, encara que tambe portava implicit la defensa de l’autoctonia de la Llengua Valenciana.
Un dels logros del valencianisme en la transicio va ser un acte massiu i espontaneu de valencians indignats que actuaren com un a soles quan el President provisional de la Generalitat, Monzonis, colocà en lo alt de la Generalitat l’ensenya d’Arago. La suplantacio de la Real Senyera coronada per les quatre barres sublevà als valencians els qui, coraginats rodejaren la Generalitat fins que obligaren a retirar eixe drap i colocar en el seu lloc la nostra Senyera.
Crema de la marfega penjada en l’Ajuntament de Valencia en 1982
(image: revista SOM)
Associacions culturals
-
Novament Lo Rat Penat es va mostrar inoperant per a conduir les aspiracions dels valencianistes. L’antiga societat continuava absent de la realitat valenciana. Va ser necessaria una operacio de rescat (1970) per a desplaçar a la colla catalanista que s’havia apropiat novament de l’associacio, des de 1951 en l’entrada de Carles Salvador i els seus cursets catalanisats.
Posteriorment la societat pati enfrontaments entre els socis valencianistes i els de caracter marcadament espanyoliste, refugiats en la directiva. Finalment des de lo Rat Penat s’instauraren els cursets de valencià que donaren a coneixer les Normes d’El Puig. Per un temps, Lo Rat Penat es va convertir en un bollider de cultura, a on llingüistes i filolecs depositaven el seu saber. Tambe hi hague lloc per a l’estudi de la cultura popular, abarcant danses i cançons populars.
De lo Rat Penat ixque una nova escissio que donà naiximent al GAV, Grup d’Accio Valencianista. Naixque com a proyecte vitalisador del moviment valencianiste, pero pronte la dreta immovilista es clavà dins per tal de desvirtuar-lo i intentar contrarrestar les seues actuacions. Ha passat per molts periodos, incluida l’aventura politica de la ma de Sentandreu i la seua Coalicio Valenciana nutrida de les bases del GAV. A dia de hui el seu President es Manolo Latorre, historic del valencianisme, des de temps de la transicio.
El GAV s’ha caracterisat per la publicacio de llibres, les conferencies i debats en la seua seu i la presencia en lo carrer, reivindicant l’essencia de l’ideari valencianiste historic. Una atra caracteristica que es atribuida al GAV pels catalanistes es el seu anticatalanisme visceral i en certa mida, violent.
- Activitat de promocio de la cultura valenciana feta pel GAV.
-
Unes atres associacions que aparegueren en escena son Valencia 2000 i Taula Nova Valenciana.
Valencia 2000 tingue vocacio de coordinadora. Aglutinà el capital de la burguesia valenciana que se sentia implicada en el moviment valencianiste. El seu alma mater va ser Paco Domingo.
L’ Entitat Valencia 2000 realisà innumerables campanyes de valencianisacio dins del Rengne de Valencia, conferencies, actes culturals, politics, etc. i tractà sempre d’aunar criteris valencians i valencianistes de cara ad una convergencia d’ideas politiques que nos permeteren satisfer les nostres necessitats autonomiques i nacionalistes.
Taula Nova Valenciana, era un grup de jovens majoritariament universitaris, de tendencia nacionalista que pretenia aportar reflexio i afan constructiu al que consideraven, violent movimient popular valencianiste. Estaven integrats dins de l’entitat, Valencia 2000, fundada per Francisco Domingo.
-
Partits politics
URV, Unio Regional Valenciana fon un partit politic d’ambit valencià de caracter regionaliste d’estricta obediencia valenciana, en la llinea denominada blavera pels catalanistes, fundat en octubre de 1977 pel alcalde de Valencia, Miguel Ramón Izquierdo, i el president de la Diputacio, Ignaci Carrau, junt a uns atres politicos reformistes excluits de UCD i a uns atres de caracter mes nacionaliste i d’esquerres.
El seu objetiu era la defensa de la personalitat valenciana, i l’implantacio de simbols valencianistes com la Real Senyera i la denominacio de Regne de Valencia, oponent-se a l’adopcio dels simbols que consideraven catalanistes i a que el Regne de Valencia alcançara l’autonomia per la via de l’articul 143 de la Constitucio espanyola de1978, i no per la del 151 (com Catalunya i el Païs Vasc).
En les eleccions generals de 1979 se presentà unicament en les comarques centrals de Valencia i obtingue 15.694 vots (1,46% dels vots) sense alcançar representacio.
Mistos propagandistics de ERV
En les eleccions municipals de 1979 obtingue 17.342 vots en la Ciutat de Valencia (5,15% dels vots) i un acta de regidor, lo que le permete tindre cert protagonisme a lo llarc del conflicte identitari conegut com la batalla de Valencia. Va ser triat regidor per U.R.V. Vicente Blasco-Ibáñez Tortosa, net del celebre novelist i politic valencià Vicente Blasco Ibáñez.
En acabant de la celebracio del I Congrés en octubre de 1979, s’impongue la tendencia progressista, refundant-se el partit como Esquerra Nacionalista Valenciana, i produint-se l’abandonament dels sectors mes conservadors en figuras com Miguel Ramón Izquierdo, Vicente González Lizondo o Vicente Ramos Pérez.
Este grup que deixà el partit en 1979 constitix la llavor que donà com a resultat al partit Unio Valenciana (UV), fundat en 1982.
Unio Valenciana
En la seua primera participacio electoral se presntà a les eleccions generals de 1982 en coalicio en Alianza Popular i el partit Demócrata Popular, obtenint dos escans. La qualicio es mantingue en les primeres eleccions autonomiques celebrades en 1983.
Ya en solitari se presentà a les eleccions generals de 1986 en les que conseguix un acta de diputat per al seu president i fundador, Vicente González Lizondo. En acabant d’este fet es produix un efecte de consolidacio electoral que le du a millorar els seus resultats obtenint dos diputats en les eleccions generals de 1989, anticipat per els seus resultats en les eleccions al Parlament Europeu de 1989, en les que obtingue 116.575 votos (6,79%) encapçalant la candidatura de la Federacio de Partits Regionals, i convertint-se en la tercera força politica valenciana en les autonomiques de 1991 en mes d’un 10% dels vots. En les eleccions locals d’este any, se converti en la tercera força de la Ciutat de Valencia, a un regidor del Partit Popular, que en el recolzament de UV arrebatà l’alcaldia al PSOE.
Vicent González Lizondo, president d’Unio Valenciana en el Congrés dels Diputats
El punt decissivo de la seua trayectoria politica se produix en acabant de les eleccions autonomiques de 1995 quan, a pesar d’un descens en els seus resultats, la victoria del PP con majoria simple li fa fonamental per a la governabilitat de la comunitat autonoma de Valencia. En firmar el denominat Pacte del Pollastre, UV s’incorpora al govern del PP en la Generalitat Valenciana i li donen la Presidencia de les Corts Valencianes.
El Pacte del Pollastre va significar la fi d’Unio Valenciana. En el partit havien entrat una serie de personages, coneguts entre uns atres pel malnom dels burocrates que recomanaren a Lizondo abandonar els postulats inicials del partit, de valencianisme reivindicatiu perque supostament els restaven vots. Estos mateixos varen ser els qui l’aconsellaren a l’hora del pacte, i com a resultat nos trobarem que en lloc d’exigir la Conselleria de Cultura, tal i com la majoria d’afiliats i votants esperaven, Unio Valenciana es va conformar en la Conselleria d’Agricultura i una cadira en la presidencia de Les Corts Valencianes. Tal decissio es va prendre com una traïcio a la voluntat dels votants per un costat i a la confiança dels afiliats per una atra.
Pacte del Pollastre (Lizondo-Rita)
A continuacio entraren en la direccio del partit uns atres representants recolzats pels valencianistes mes ortodoxos, pero novament a l’hora de la veritat primaren uns atres interessos abans que els valencianistes. Va ser el cas d’Hector Villalba, Josep Maria Chiquillo i els successius. El cas de Chiquillo va ser el mes escandalos. Seguint les directrius que dugueren a U.V. al desastre buscà un acostament al PP que li solucionara la vida, oblidant compromisos en els votants, militants i el moviment valencianiste.
A partir d’este moment el partit va patir una fogocitacio per conte del PP qui va comprar voluntats i vots, deixant a l’agrupacio politica com cosa residual, fins que la direccio recaigue en el regidor de Naquera Josep Manuel Miralles un atre mes que traïcionant la voluntat dels afiliats entregà el partit en mans del PP.
El partit es definia com un partit de centre dreta a on les joventuts se declaraven nacionalistes, mentrimentres que el partit fugia d’eixa terminologia per a evitar que els confongueren en partits separatistes. Quan les joventuts de la ma de Vicent Flor mamprengueren un aspete nacionaliste afincat en el separatisme, varen ser expulsats del partit.
Coalicio Valenciana
Tenim dos Coalicio Valenciana completament diferents. La primera, l’original, de tall nacionaliste centriste lliberal, liderat per Paco Domingo. Se presentà en mal moment, en temps d’Unio Valenciana i obtingue un fracas electoral que lo va fer desapareixer. Possiblement hauria segut millor opcio que Unio Valenciana, puix els principis que regien ad esta formacio eren d’estricta obediencia valenciana aplicats al nacionalisme valencià. La presencia de Paco Domingo era tota una garantia. Tambe trobavem dins de l’agrupacio a membres de Taula Nova Valenciana com es el cas de Federico Feases i Carrión.
Els valencianistes estaven empenyats en dur avant el proyecte d’Unio Valenciana i l’irrupcio d’este atre partit en el joc electoral es prengue com un acte de desllealtat.
Passats un bon grapat d’anys aparegue un atre partit baix el mateix nom, pero de tall completament diferent. La Coalicio Valenciana de Juan García Sentandreu.
Sentandreu amaga el seu regionalisme baix l’eufemisme de foralisme. El seu proyecte es personaliste i autiste des del punt de vista dels valencianistes.
Juan García Sentandreu es antinacionaliste, anticatalaniste, anticomuniste. Contrari a tot lo que siga d’esquerres i contrari a tot lo que qüestione l’unitat d’Espanya.
Sentandreu es un exponent de l’espanyolisme mes radical que tant de mal han fet al moviment valencianiste. Moltes vegades rodejat de l’extrema dreta, en la que es sent com peix en l’aigua, aporta connotacions d’intolerancia i extemisme. La seua falta de rigorositat en les seues afirmacions i la falta de coherencia valencianista son la seua targeta de visita.
Cartell de la formacio politica
(image: CV Manises)
Els seu despreci cap al moviment valencianiste es total, de tal manera que en la seua concepcio de partit politic, no els volia com a militants, encara que les circumstancies li obligaren a fer les coses d’una atra manera. Ell volia tindre un partit a on unicament existiren quadros directius i per supost tots en total sumissio ad ell. I tenía la pretensio de que Chimo Lanuza fera un atre partit a on estarien els “molestos militants”. Lanuza no entrà al joc i el partit reservat nomes per als dirigents tingue que acollir als enganyats militants que el veien com al salvador de la causa o com l’unica opcio.
Els resultats que tingue Coalicio Valenciana, varen ser escuets, i les poquetes oportunitats que tingue Sentandreu per a fer politica li dugueren a defendre postulats que no res tenien a vore en els dels valencianistes.
En poc de temps la gent va vore que el proyecte defes per Sentandreu no era el seu i anaren desertant uns darrere dels atres.
Dins de les actuacions sense trellat dutes a terme per Sentandreu estan els recursos davant de la justicia pel tema de la llengua. Va ser una actuacio temeraria en la finalitat de guanyar popularitat. Com a Juriste en experiencia sabia de bestreta que si be anava a guanyar tots els pleits judicials que posara en eixe sentit, puix la llei recolzava les tesis valencianistes, quan els pleits arribaren a l’instancia politica del Tribunal Constitucional, sense remei, tirarien arrere les sentencies favorables i lo pijor, sentaria jurisprudencia en contra, tal i com a la fi va ocorrer. A causa de l’irresponsable acutacio d’este lletrat en aspiracions a capitost, els catalanistes disponen ara d’una base legal per a fomentar les sues actuacions que abans de la seua intervencio mai somiaren a tindre.
Accio Nacionalista Valenciana
En l’Any 2006 Boro Vendrell registra el partit ACNV. El partit es considerat com un partit Nacionaliste Valencià de centre dreta, d’obediencia Valenciana. Les seues propostes tenen un enome contingut de calat social. L’aspiracio del partit es donar cabuda tant a les reivindicacions de dreta com d’esquerra, puix lo mateix que plural es la formacio de les seues bases, tambe son plurals els potencials votants, ya que valencianistes hi ha tant de dretes com d’esquerres.
Els seus dirigents son valencianistes ortodoxos compromesos en la reconstruccio nacional de l’identitat valenciana.
El 2007 presentà candidatura en un municipi de l’Horta de Valencia, sense obtindre resultats positius.
En els ultims temps el partit està fent grans esforços d’implantacio, en gran presencia en les rets socials i els mijos de comunicacio.
El partit intenta conseguir acorts electorals a nivell estatal per a presentar-se a les eleccions europees.
Consell Nacional d’Accio Nacionalista
Coordinadores i agrupacions d’associacions
La Plataforma Normes d’El Puig (PNP) es una entitat cultural fundada a mitat dels anys 90 i estava formada per mes de xixanta associacions valencianes i valencianistes de tot tipo. Els fins de la Plataforma eren la defensa i difusio de les Normes d’El Puig.
El seu President fon l’escritor alcoya Josep Boronat i el seu Secretari era Joan Sancho Gea.
En un principi esta Plataforma va ser creada per a la realisacio d’una ampla campanya en defensa de les Normes d’El Puig que va donar pas a un «Manifest per l’Identitat i l’Idioma Valencians» i la posterior arreplegà de firmes en favor del mateix manifest. L’intencio era respondre de forma contundent al Dictamen del Consell Valencià de Cultura que dona pas a la Llei de Creacio de la AVLL en 1998.
Poc despres realisa numerosos actes i actuà en ocasions com a coordinadora d’entitats culturals valencianistes, tenint en conte que l’antiga Coordinadora d’Entitats Culturals del Regne de Valencia es trobava llavors en un periodo d’inactivitat.
Editaren algunes publicacions en relacio a la defensa de la Llengua Valenciana. En l’actualitat es troba en un periodo d’inactivitat.
Josep Boronat Gisbert
(image: Uiquipedia)
La Coordinadora d’Entitats Culturals del Regne de Valencia (FCERV) es una federacio d’entitats culturals valencianes fundada a finals dels anys 70, als inicis de la coneguda com a Batalla de Valencia, al principi de la transicio democratica valenciana.
La FCERV ha tingut un paper protagoniste en la defensa de la llengua i l’identitat valenciana des de la transicio democratica valenciana fins als nostres dies. Ha segut l’impulsora de diverses manifestacions multitudinaries en defensa de la Llengua Valenciana en els anys 80 i 90 i tambe en l’actualitat.
Actualment realisa la “Gala de la Llengua Valenciana” i otorga els “Premis Palleter”, els dos en un caracter anual.
Recentment presentà en les Corts Valencianes la Llei de Defensa de les Senyes d’Identitat Valencianes, una iniciativa destinada a protegir la Llengua Valenciana i l’identitat del Poble Valencià.
