La renaixença es una prolongacio del moviment local setcentiste iniciat pels classics.
El notari valencià Carles Ros, va ser el seu primer impulsor en la segona mitat del sigle XVIII.
Seguit d’ una etapa de 1833 a 1859 data en la que entra en escena Teodoro Llorente, qui donarà inici a l’etapa coneguda com “madurea”.
En esta etapa destaquen dos tendencies una Arcaisant i exotica, protagonisada pels conservadors, a on els lliterats tornen al parlar dels classics, i alguns es deixen influenciar per les formes catalanes per ser diferents, buscant l’originalitat, en autors com: Antoni M. Peyrolon, Vicent Salvà, Josep Maria Bonilla, Bonaventura Carles Aribau, Tomas Villarroya, Pascual Perez i Rodriguez i Josep Joaquim Agullo, aportant una o a lo sumo dos obres lliteraries ( pero atencio no un llibre o dos sino un poema o dos). Ad esta tendencia els catalanistes la venen a dir “Culta”.
I per l’atra banda una atra corrent que reivindicava que la llengua s’ha d’acostar a la que parla el poble. Esta tendencia dona pas, per una banda, a la prensa satirica, podem trobar d’eixa epoca “El Mole”, “La Dolçaina” “El tabalet” i “El Sueco”. Tambe, d’una atra banda, aparegueren els llibrets de falla, de la ma de Blai Bellver i Tomas, en l’any 1850. Tambe tingue lloc l’aparicio dels Sainets, de la ma de Josep Bernat i Baldovi que, en 1845 escriu els sainets “El Virgo de Visanteta, El Alcalde de Favara» i «El parlar be no costa un pacho”.
Tambe d’este costat tenim els treballs lexicográfics de Lluïs Lamarca (Ensaig d’un diccionari valencià-castellà, de 1839. D’Ignaci Vidal tenim un Catalec de les aus de l’Albufera de Valencia en 1851, i Josep Escrig nos deixa el seu Diccionari valencià-castellà en 1851.
Ad esta corrent els catalanistes menyspreuant-la la digueren “populiste”.
La realitat es que la gent no podia menys que trobar rara i exotica la forma de parlar dels “cultistes”, plena d’arcaismes i catalanismes. Fent que el poble no tinguera apego ni s’identificara en esta produccio lliteraria. Per contra, la tendencia tildada maliciosament de “populiste”, conectà plenament en lo poble, identificant-la com a propia. Fora dels treballs folclorics, que no passaren de poesies, odes i poemes, els “cultistes” no aportaren res que tinguera un pes especific com per a considerar-lo de valor lliterari. Per contra, a l’atra banda, aquells “populistes” ademes de prensa, de sainets, dels poemes recollits satiricament en els llibrets de falla, aportaren dos diccionaris per a la Llengua Valenciana i un catalec de noms d’aus de l’Albufera. Sopesant una banda i l’atra, per molt que s’empenyen els catalanistes, l’aportacio a la Llengua Valenciana feta pels arcaisants i catalanisats va ser minima, en contraposicio a l’aportacio d’aquells que reflectien la parla del poble, que va ser fructifera i docta.
La “madurea” de la renaixença vingue de la ma de a banda del mateix Teodor Llorente, d’un grup “d’escritors” que el reconeixien com a lider, es tracta de Vicent W. Querol, Jacint Labaila, Rafael Ferrer i Bigné i Felix Pizcueta.
Teodor Llorente Olivares
I per una atre costat tenim als escritors de la presa politica i satirica i els sainetistes (Eduart Escalante, Francesc Palanca i Roca, Joaquim Balader, Antoni Roig i Civera, Francesc Tordera i Lledó, Lluïs Gonzaga Llorente i de las Casas. Juli Puig, Gaetà Salelles i Cardona, Josep Roman, Josep Merlo i Enric Perez Ferrandis).
La caracteristica mes important dels renaixentistes liderats per Llorente es l’apoliticisme del moviment, es a dir Llorente i els seus consideren que les seues tertulies no havien de desbordar els limits de l’entreteniment i tot baix una visio conservadora, corresponent a la seua procedencia social.
Els seus oponents, els sainetistes i periodistes feen una critica social en els seus escrits a modo de denuncia de les situacions quotidianes i a les institucions. La seua procedencia era humil, considerats progressistes, i sent en les seues cases la llengua vehicular el valencià. (Recordem que en Valencia les classes conservadores tendien a castellanisar-se i les progressistes usaven el valencià com a llengua unica, molts desconeixent el castellà.
La renaixença llorentina desemboca en una tertulia de quatre amics, que cada vegada s’allunta mes del poble, el qual assistia a les representacions dels sainets, pero desconeixia les poesies llemosinistes.
Aço va canviar en l’arribada de Constanti Llombart.
Constanti Llombart i el seu grup progressiste (1874-1909)
Constanti Llombart es el malnom de Carmel Navarro i Llombart escritor i politic eixemplar, de caracter republicà.
En l’arribada de Constanti Llombart les coses van canviar. Llombart juntà i cohesionà al grup progressiste que fins ara estava opost a Llorente, i posteriorment als dos grups.
En 1874 trau al carrer la revista Lo Rat Penat, i funda l’associacio d’amadors de les glories valencianes “Lo Rat Penat” el 31 de juliol de 1878.
Llombart actuà com a catalisador dels nucleus reanixentistes valencians, potenciant-los i rellançant-los. Per este motiu Llombart es considerat el verdader propulsor de la renaixença valenciana.
Constanti Llombart per Ignaci Pinazo
(image: Wikipedia)
Les proclames reivindicatives per part dels seguidors de Llombart i d’ell mateixa, en sentit de recuperar les institucions propies, i en favor de l’oficialisacio de la Llengua Valenciana, els enfrontaren en el sector immoviliste de Llorente els quals, escarotats, pegaren un colp de ma i s’apropiaren de Lo Rat Penat transformant la societat en una representacio de l’espanyolisme al servici de les classes dirigents.
A causa d’estos enfrontamens Llombart va vore necessari crear una nova formacio a on se puguen arreplegar les seues reivindicacions, i a mitat dels 80 crea la societat “L’Oronella”, sense massa exit, i en posterioritat, els seus discipuls i seguidors, Josep M. Puig Torralva, Ramon Andres Cabrelles, Lluïs Cebrian Mezquita i uns atres donaran pasa a la societat Valencia Nova.
El posicionament llingüistic de les dos corrents de la renaixença valenciana es unitari, des de les dos tendencies es parla sempre de Llengua Valenciana, valencià, nostra llengua, llemosi… i unes atres accepcions que mai contemplen el dir-li catala o Llengua Catalana, a excepcio de Vicent W. Querol, autor d’un llibre de “Rimes catalanes”, aveat a anar als Jocs florals de Barcelona, dels quals va ser mantenedor, sense cap de dubte es deixà dur per unes atres interessos que no eren comuns als demes membres del moviment renaixentiste.
A favor de la recuperacio de la llengua el grup de Llombart aportaren la publicacio per part de Llombart i Ramon Andres Cabrelles de l’edicio aumentada del diccionari d’Escrig el 1887, l’Historia gramatical de la Llengua Llemosino-Valenciana de Puig i Torralva el 1883, el Diccionario general valencià-castellà (1891) de Joaquim Marti Gadea, i el Vocabulario valencià-castellà.
L’aportacio dels llorentins es resumis en no res.
Chimo Martí i Gadea, autor del diccionari general
(image: Wikipedia)
Valencia Nova
Associacio cultural i politica valencianista fundada en Valencia el 1904 com a escissio de Lo Rat Penat, en l’objectiu de reprendre la llinea valencianista iniciada per Constanti Llombart.
Passats dos anys de la seua creacio s’apunta i es triat president Fausti Barberà. Mege prestigios i respectat, donant pas al valencianisme politic.
La seua concepcio dels problemes valencians es movia entre el regionalisme i el nacionalisme. Editava el diari Valencia Nova.
Organisà la Primera Assamblea Regionalista Valenciana el 1907. El 1907 modificà el seu nom pel de Centre Regionaliste Valencià, per tal d’intervindre en la politica en Valencia. Es considera la seua fundacio com el naixement del valencianisme politic.
Com a resultat de les seues actuacions tenim la Declaracio Valencianista de 1918, de la qual va ser un dels firmants.
Fausti Barberà «el doctor Barberà», gran impulsor de Valencia Nova
(image: igrabados.com)
Declaració Valencianista de 1918
1. El Poble valencià, integrat pels habitants de les tres provincies actuals constituix una forta personalitat social caracterisada per la possessio d’una llengua propia, per la seua modalitat racial, per la comunitat d’historia i de condicions economiques.
2. Esta personalitat, pel fet de la seua existencia i per la voluntat dels seus components, te dret a constituir un Estat en el poder de donar-se ell mateix la seua forma i constitucio. Esta es la fonamental reivindicacio valencianista.
3. Reconeixem la compatibilitat de l’Estat Valencià i la seua convivencia en les atres regions i nacionalitats iberiques dins d’una Federacio Espanyola o Iberica, establint clarament la distincio d’atribucions de l’Estat Valencià i el Federal, i una consegüent divisio de la Facenda per a cobrir les respectives atencions. Les funcions propies de l’Estat Valencià deuran ser eixercides en plena sobirania, sense cap d’intromissio estranya dins d’una Federacio Espanyola o Iberica.
4. Sense prejujar definitivament la divisio d’estes funcions acceptem pel moment, la formulada en l’Assamblea de Parlamentaris d’octubre de 1917.
5. Existint en Valencia, segons els territoris, dualitat de llengües valenciana i castellana, demanem la cooficialitat per als dos idiomes.
6. Conseqüents en l’idea de respecte als organismes naturals, els municipis valencians fruiran de la seua autonomia, tenint el poder de constituir-se dins els limits generals d’una llei municipal que procure, per als ajuntaments la maxima eficacia tecnica compatible en els principis democratics.
7. Reconeixent les varietats locals dins de l’antic Regne de Valencia i conseqüents en el criteri descentralisador, l’Estat Valencià respectarà les varietats provincials o comarcals, quan els respectius municipis les consagren per unions i mancomunitats entre ells.
8. L’Estat valencià podra mancomunar-se per a fins concrets, en uns atres Estats de la Federació, si ho estima convinent, conservant integra la seua personalitat.
(image: 4.bp.wordpress.com)
L’aparicio del valencianisme politic significa un maldecap insalvable per a les teories catalanistes, ya que trenca el seu discurs sucursaliste i nega els seus postulats de supremacia llingüistica.
L’interpretacio que fan dels fets es torticera, capgirant tot fins poder encaixar els seus arguments.
Els conservadors, que fins ad eixe moment eren els qui apostaven per un llenguage arcaisant i catalanisat, passen a ser espanyolistes anticatalanistes, i els progressistes acusats de populistes que defenien que la llengua s’ha d’acostar a lo que parla el poble passen a ser catalanistes defenedors de l’unitat de la llengua. Dins d’este eixercici de ciencia ficcio aporten com a prova de les seues afirmacions l’intevencio en el primer congrés de Llengua Catalana (1906) per part de Valencia nova, i l’assistencia de representants catalans a la Primera Assamblea Regionalista Valenciana. La presencia de politics d’uns atres circumscripcions es habitual en els certamens politics, sense que tinga mes rellevancia. I l’intervencio en el congrés de llengua “proclamant l’unitat de la llengua” nomes va succeir en les seues ments calenturientes. El membres de Valencia nova acodiren convidats i participaren com a expectadors, sense intervindre. L’intervencio del Pare Fullana va a ser com a filolec, parlant dels aspectes llingüistics del catala, tal i com se li demanà, i en cap de moment va fer apologia de l’unitat de la llengua. Unicament Teodor Llorente es mostrà entusiasmat per la resposta del poble catala davant de la convocatoria.
Els dubtes que es pugueren suscitat davant de les categoriques afirmacions dels catalanistes al voltant del recolzament al catala que es donà en aquell congrés, i a la denominacio de catala per a la llengua que parlem els valencians, venen resolts en la declaracio valencianista de 1918, a on no es parla ni de catala ni de Llengua Catalana, sino de: Estat Valencià, Valencià, Idioma Valencià i Llengua Valenciana.
La Republica
En 1873 dimitix Amadeu de Saboya i les Corts proclamen la Republica.
En aquells moments Valencia preten constituir-se en “Canto independent” i ho fa el 14 de Juliol sese conseguir una adhexio unanime juntant-se unicament 178 pobles.
La proclamacio es un exit en la Ciutat de Valencia a on la burguesia i les autoritats se sumen al proyecte.
El Govern Central no tarda en enviar les seues tropes per a doblegar la voluntat dels valencians i per la força de les armes els valencians han de desistir de la seua aventura cantonal. Per mediacio de Teodor Llorente la ciutat s’entrega al General Martínez Campos el 5 d’Agost de 1879.
General Martínez Campos
Este fet, amagat de l’historia mostra com els valencians estem disposts a lluitar pel dret, la llibertat, l’orde i el respecte a a les coses llegitimes, tal i com se va proclamar en una alocucio de la «Junta Revolucionaria».
El colp d’Estat del General Pavia propicià la restauracio de la monarquia, tornant els bobons al tro d’Espanya en 1874, en la colaboracio del General Martinez Campos.
Les eleccions del 31 donen pas novament a la republica (1931-1939).
Sent a partir de 1936 quan es produix l’alçament militar que acaba en 1939 en la victoria del Genral Francisco Franco.
Una serie de condicionants externs influiren en la no consecucio d’un Estatut d’Autonomia en temps de la segona republica. El poble, conscienciat, si ho demanà, pero tardaren massa en donar els passos per a conseguir-ho, de manera que quan per motius estrategics, derivats de la marcha de la guerra, la capitalitat de l’Estat recaigue en Valencia, lo que uns pensaren que aprofitaria per a reforçar la nostra reivindicacio, es va tornar en un impediment per a impulsar les mides necessaries per a conformar la nostra autonomia, baix el pretext de que desestabilisaria al govern si se donava pas a un moviment autonomiste. Per eixe motiu, i no perque no ho demanara el poble valencià, nos quedarem sense autonomia.
A partir de 1931 el valencianisme va passar a ser assumit per diferents partits de diferent indole arreplegant el seu espirit autonomiste. El republicanisme blasquiste i la Dreta Regional vullgueren capitalisar l’autonomisme, acostante de modo perillos al provincialisme. En resposta ad este front ixque un atre d’esquerres abanderant tambe l’autonomisme per tal de llevarli protagonisme a la dreta.
Assamblea d’Accio Nacionalista Valenciana (1933)
De 1934 a 1935 s’impongue l’agrupacio “radical cedista” deixant en un calaix oblidat tot lo referent a les reivindicacions autonomistes i identitaries.
Finalment un temps chicotet de febrer a juliol de 1936 a on el Front Popular pren l’iniciativa i se revitalisen les postures autonomistes.
Els partits valencianistes de la republica varen ser el “Partit Valencianiste d’Esquerra” i “Esquerra Valenciana”. Tambe Nova Germania, encara que en una trayectoria peculiar, per la banda d’esquerres i per la dreta trobem al partit Accio Valenciana i a Unio Valencianista.
Ricart Samper Ibáñez. Diputat (1931-1937), ministre (1933-1935)
i president de l’Estat (1934) pel PRR de Lerroux
(image: gotzonemora.es)
En la republica tant els republicans de dretes com els d’esquerres defengueren l’identitat valenciana i les milicies del Front Popular, no a soles reclutaven gent baix el reclamo de la Senyera tricolor, sino que ademes la Senyera va ser l’ensenya baix la que anaren al front a lluitar, sent una de les banderes que Franco va capturar en batalla i que orgullos va ensenyar com a mostra del seu poder.
Ampliacio: El valencianisme en la Republica (fragment «En defensa de la llengua valenciana»)
Ampliacio: El valencianisme durant la Guerra Civil (M. Adlert)
