Moltes voltes els discursos son topics, mentira o desinformacio. Aixina opinava quan en l’anterior llegislatura acusaven al president Pedro Sánchez de voler perpetuarse en el carrec. Ara, en agost de 2023, pense que ha començat a hi haure una part de veritat.

 Se que la politica es dialec i que es intrinsec ad ella intentar aplegar a acorts en benefici de les persones. Tambe se que es obligatori que intenten resoldre els conflictes politics per mig de la politica, pero no a qualsevol preu. I aço ho han fet els dos grans partits (PP i PSOE). La bondat o maldat del remei està en aplicar la dosis adequada. La que tolera el cos social.

 Sánchez ha tret menys diputats que el PP, pero l’encabotament en montar una majoria –te dret– apunta mes a un interes personal-grupal que a l’interes per servir. S’ha vist en l’eleccio de la Taula del Congres. Ha obtengut 178 vots prou mes que els 139 del PP. De moment, el peage (perque es un peage) ha segut l’introduccio de les llengües autonomiques oficials en la cambra baixa (no estic en contra) i algunes coses mes. I la peticio de que siguen llengües de l’Unio Europea. Aço ya es mes dificil.

 Els socis decisius (ERC i Junts) han advertit que hi haura mes canvis de cromos. Es dificil, molt, combatre l’anomalia certa que el govern espanyol depen d’un profuc de la justicia, Carles Puigdemont, i alimenta la creença que l’objectiu de Sánchez es conservar el poder a qualsevol preu.

 Ya tingue problemes en els indults (tots els eixecutius n’han donat). En tingue mes en la reforma de la sedicio (justificable en part en el dret europeu). I en tornà a tindre en la modificacio del delit de malversacio. En tots els casos els beneficiaris han segut unics: els independentistes catalans. Se li ha de reconeixer que la situacio politica en Catalunya es millor que fa uns anys i que ha conseguit rebaixar la tensio.

 Un estadiste negocia o parla en tots i vist el preu que demanen els –insaciables– nacionalistes pot renunciar i deixar que ho intente el PP. Es la democracia. I si este tampoc pot formar govern... molt senzill, convocar noves votades i que la gent es torne a pronunciar. Provablement no hauria tengut massa problemes en vendre el relat: ho he intentat pero no pot ser. El que se li presenta no es que siga invenible sino incomprable. Es fa dificil d’engolir per a molts ciutadans que no son de dretes i per als propis votants. I no entrem en l’amnistia, el referendum o la condonacio particular del deute (tot agravis comparatius)...

 Si es reelegit president... la llegislatura (curta) sera un calvari (els chantages seran dia per atre) i si convoca comicis se n’anira al clot.

 L’atre assunt, associat ad estos primers compassos, ha segut l’apertura de la cambra baixa als idiomes cooficials. En concret, sempre s’han mencionat: gallec, eusquera i catala. Com ha escrit Jesu Masia, aço li ha servit a l’eixecutiu valencià (PP-Vox) per a traure pit en defensa, una volta mes, de l’oblit de l’estatutaria ‘llengua valenciana’.

 Es cert que la llengua es defen usant-la (Compromís dixit), cosa que entre els nous alts carrecs no pareix que siga destacable, pero te rao el Consell en l’ocultacio de lo nostre. I els noms son importants, molt importants (violencia masclista / violencia intrafamiliar), ¿o no?

 Ridicul ha segut el gol que s’ha apuntat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua felicitant-se perque es puga parlar en valencià en el Congres. ¿Ningu els ha dit que no l’han mencionat?, ¡qué sumissos!, que no han aprovat l’examen, que no existixen i que no està en la voluntat de la presidenta Francina Armengol potenciar el ‘valencià’, ¿Ningu els ha dit que els impulsors de la mida son imperialistes dels Països Catalans?

 Defensors i detractors de l’iniciativa coincidixen en la ‘nominalitat’ o ‘vacuïtat’: per ad uns catala es igual que valencià (es la conducta de la AVLl) i per als atres valencià es igual a una caixa sense contengut.

 El PP ho tenía dificil, pero ara esperant assentat te prou per a rematar al PSOE i a Vox. En acabant nos tornaran a cridar en favor de la llibertat i els drets socials... i perdran, perque l’aversio a l’extrema dreta es menor a la que genera la percepcio de que hi ha sempre un grup (catalans... i vascs) que per mig del chantage trau mes que un ‘ciutada honrat’. L’eixemple es l’expresident Ximo Puig, a bones no ha conseguit un finançament adequat, mentres que uns atres el tindran a canvi de...

Imagens: elmundo.es, lasexta.com, culturavalenciana.