Este gran escritor naixque en Valencia en 1867, era fill de Gaspar Blasco i de Ramona Ibáñez, comerciants i naturals d'Arago, posseien un chicotet negoci d'ultramarins prop del mercat central. En el seu temps fon l'escritor mes llegit en el segle XX i junt en Cervantes el mes traduit i de major fama internacional. Fon ademes de noveliste, un gran orador idol de multituts, conferenciant persuasiu que omplia els teatres, republicà, antimonarquic, anticlerical. Degut al gran exit de les seues obres els drets d'autor li convertirien en multimillonari.
            Des de chiquet li agradava anar en sa mare a la en aquell temps propenca horta i vore la gran extensio cultivada, regades per les seues sequies i les barraques disseminades per ella, sempre les portaria en el seu cor. Tambien voria les algarades en el carrer i les barricades quan s'instaurà la 1ª Republica, eren temps molt convulsos. Des de chiquet s'apassionà per la llectura, el primer llibre que llegi fon “Historia dels Girondins” de Lamartine, ad este seguirien uns atres autors francesos com Eugeni Sue i sobre tots “Els Miserables” de Victor Hugo. Estos autors i la visio de la Valencia de la seua epoca, en sous de miseria, alt analfabetisme i jornades de treball de mes de dotzes hores, en el clero dominant imponent la religio, feren que el seu esperit fora el d'un jove escritor i activiste anticlerical i antimonarquic. En nomes 16 anys creà un periodic semanal de curta duracio. El seu esperit aventurer li inclinava ser mari pero les matematiques no eren el seu fort i decidi estudiar Dret en l'Universitat de Valencia. Se gradua en 1888, als 21 anys.
            Durant este temps les seues activitats republicanes i anticlericals estigueren a l'orde del dia. Participà en les algarades per a impedir les processons del “Rosari de l'Aurora”; esta era una processo que es celebrava en amaneixer, era una idea de l'arquebisbe de Valencia, a on es cantava allo de “el dimoni a l'orella te esta dient no rese el Rosari seguix dormint”, la cosa solía terminar a colps i pals, d'ahi ve el dit valencià “Aço va terminar com el Rosari de l'Aurora”. Assisti a les tertulies republicanes de Constanti Llombart i alli les seues dots per a l'oratoria cridaren l'atencio. Destaquen els seus primers articuls, en ells insistix en els abusos al poble i decidi lluitar pel progrés dels valencians. Per estes activitats ha de fugir, primer als pobles i en acabant a Paris. Alli estara un any, colabora en alguns periodics i decidi la seua etapa periodistica. Tornà passat uns anys i es presentà a les eleccions de 1892. Es elegit diputat, i aixina sería en les següents set llegislatures. Es el politic mes popular, no es cansa de recorrer barris i pobles de Valencia. Els punts de reunions i actes populars se fan en els set cassinos que crea en diverses zones de la ciutat, son un exit i atrauen al poble valencià.
En 1895, quan podia, s'embarcava en els peixcadors del Cabanyal, realisant les tares com un peixcador mes, en la dura peixca d'alta mar. En eixa epoca coneix al pintor Joaquin Sorolla i se fan grans amics.

            Funda el diari “El Pueblo” i ven els eixemplars a preus populars, lo que li donarà cobertura social. Es configura un moviment social el “blasquisme”, en el que convergixen el republicanisme anticlerical i el reformisme autonomic. Este moviment sería hegemonic en Valencia i el guanyador de totes les eleccions. Aço li costarà ser perseguit per la Justicia, la primera volta per una algarada contra una expedicio de pelegrins a Roma, acabava de publicar en eixe temps una novela contra els jesuïtes “L'aranya negra”; la segona persecucio en 1896 per la seua oposicio a la guerra de Cuba, esta volta ha de fugir a Italia en una barca de peixca dels peixcadors d'El Cabanyal. En Italia es inicialment acollit en casa d'un dels Benlliure en Assis, alli no pert el temps i escriu una de les seues grans obres, “En el païs de l'Art”, a on relata d'una manera magistral l'historia d'Italia i dels seus monuments. A la seua tornada a Valencia es tancat en preso i passa un any (1896-97) recluit; i la tercera persecucio se produix quan choca en la justicia, esta volta per manifestar-se contra la monarquia, esta volta el seu temps de reclusio sera curt. Durant estos anys d'activisme es quan escriu les noveles de temes valencians: “Arros i tartana”(1894), “Flor de Maig”(1895), “La barraca”(1898), “Entre tarongers”1900), “Canyes i fanc”(1902), i tambe els de temes socials: “La Catedral”(1903), “L'intrus” (1904), “El celler” (1905), i “L'horda” (1906). En elles desenrolla el realisme i naturalisme que marcaren el seu estil lliterari i tambe un acostament a la realitat socio politic del territori valencià.

            En giner de 1903 publica l'articul “L'Universitat Popular”, el proyecte expost en l'escrit es posaria en marcha al mes següent, i encara que fon silenciat durant el franquisme, seguix hui funcionant.
            El seu caracter impetuos li porten a acceptar un duel, en aquella epoca hi hagueren molts per diverses causes, esta volta era en un tinent de policia, com a conseqüencia dels escarots promoguts pels republicans que acodiren a les immediacions del Congrés; l'enfrontament fon a pistola, en una Quinta prop del passeig de les Delicies. Al tercer dispar Blasco pati una contusio per una bala que li donà en la sivella del cinturo, circumstancia que li salvà la vida.
            En eixe mateix any escrivia en el periodic El Pueblo: “La missio dels revolucionaris espanyols, no consistix unicament en moure els anims, sino en educar als homens i difondre la cultura entre ells, puix sense un poble cult la Republica futura, arrossegaria una vida de dificultats”.
            En decembre es nomenat Comanador de la Legio d'Honor en França, junt en el seu amic el pintor Joaquin Sorolla. Valencia li homenaja tambe i li nomena fill adoptiu de la ciutat. En 1906 degut als chocs i discrepancies en el seu partit decidix renunciar a la seua acta de Diputat i es retira de la politica activa.
            En 1908 publica “Sanc i Arena” i en 1909 “Els morts manen”, en maig d'eixe any fa realitat un dels seus majors anhels, viajar a l'Argentina, S'embarca en el buc alema “Cap Vilani” i a l'aplegar a Buenos Aires es rebut apoteosicament. Realisa numeroses conferencies i rep homenages per tota Argentina.
            En giner de 1910 retorna a la seua terra a on escriu “Argentina i les seues grandees”. Retorna novament a Argentina i compra una gran facenda en Corrientes. Te en ment un gran proyecte: colonisar la seua gran extensio de terres i crear una nova ciutat “Nova Valencia”, conseguix involucrar en el proyecte a llauradors valencians de Sueca per al conreu de l'arros, pero el proyecte fracassa i queda casi arruïnat.
            Decidix anar a Paris per a rellançar la seua carrera lliteraria, escomença la Gran Guerra Europea, i decidix posar-se a disposicio del govern frances, actua com a corresponsal de guerra i escriu “Historia de la guerra europea” i al poc de temps “Els quatre ginets de l'Apocalipsis” en març de 1916.
            Vol provar sort en el cine i estrena en ajudes “Sanc i Arena”, es un gran exit. En agost retorna a Valencia per a ambientar la seua nova pelicula “Flor de Maig”, tambe escriu “Mare Nostrum” (1918). En 1919 publica “Els enemics de la dona”. A l'any següent,1920, decidix posar rumb a New York, alli rep un gran acollida, tots desigen coneixer a l'autor de “Els quatre ginets de l'Apocalipsis”. Realisa una gran gira de conferencies i es nomenat Dr. Honoris Causa per l'Universitat de Washington. En 1921 Hollywood estrena en cine la versio dels "Quatre ginets de l'Apocalipsis", Blasco Ibáñez havia acordat en els productors de MGM rebre 20.000 dolars per drets d'autor, quantitat important en aquella epoca, pero a l'any següent rebe un chec adicional per 100.000 dolars. Als productors els paregue poc el diners que havien acordat inicialment en acabant de l'enorme exit del film en taquilla.

            En 1923 realisa un atre dels seus grans proyectes: embarcar-se en un viage i pegar la volta al mon.
Este viage duraria sis mesos i d'ell eixiria en tres toms “La volta al mon d'un noveliste”. Tenia una residencia en Menton, una immillorable posicio economica i era un dels aspirants al Premi Novel, pero tot aço no li impedi estar impassible davant de la Dictadura de Primo de Rivera recolzada pel rei Alfons XIII, i s'unix als espanyols exiliats, colabora en Unamuno en el manifest “Una nacio Seqüestrada”.
            Com a represalia l'ajuntament de Valencia li retira la plaça que li havia segut dedicada i la seua familia pati persecucio. En giner de 1925 fallix en Valencia la seua dona María Blasco. En octubre publica el “Papa del mar” novela sobre el Papa Lluna, en juliol torna a contraure matrimoni en la chilena Elena Ortúzar, una dama molt rica. En 1926 ix a la llum “Als peus de Venus” i a l'any següent “Noveles d'amor i mort”.
            El 28 de giner de 1928, a causa d'una neumonia fallix Blasco Ibáñez, tenia 60 anys, a l'any següent a titul postum se publiquen les seues dos ultimes noveles “El cavaller de la verge” i  “En busca del Gran Khan”.
            El 29 d'Octubre de 1933, en plena Republica, les seues recialles retornen a Valencia des de Menton a bordo del buc acorasat Jaume I, llavors el buc insignia de l'armada. En aplegar l'ataüt al port Valencia li esperaven el president del govern, l'alcalde de Valencia, moltes personalitats mes i mils de valencians. L'ataüt fon portat per voluntaris i acompanyat d'una multitut des del port fins a la Llonja, a on s'instalà la capella funeraria.
            L'ajuntament de Valencia dissenyà un gran mausoleu, era un gran grup escultoric i fon encarregat al seu amic l'escultor Marià Benlliure, pero l'esclafit de la Guerra Civil en 1936, frustrà el proyecte. La seua memoria fon borrada, els seus llibres prohibits, la seua familia perseguida i els seus bens incautats. Els seus restes reposen en una senzilla caseta en el cementeri de Valencia.

Imagens: Biblioteca Valenciana (bivaldi), Wikipedia (Fae), valenciaplaza.com, biografiasyvidas.com

J.Morales