Estava l’atre dia fullejant documents i llibres en llengua valenciana i em vaig parar un moment en la paraula ‘onada’, que ara pareix que alguns –inclus valencianistes– la consideren com a paraula valenciana de tota la vida, una cosa pareguda al ‘endavant’ del Villarreal C.F., que vaig tractar no fa molt (19-7-2019). Lo primer que pensi es que els diccionaris valencians  no la durien, pero quína fon la meua sorpresa quan consultant el Diccionari Valencià-Castellà de la RACV, publicat en 1992, vaig vore que si que la duya. He de dir que vaig participar en l’elaboracio del citat diccionari durant molts anys, i que a pesar de reconeixer des de les files ‘unionistes’ (Jordi Colomina, Els valencians i la llengua normativa, 1995, p. 169) que podia haver segut “el millor vocabulari valencià de tots els temps” sino haguera adoptat “una grafia «separatista»”, es evident que alguna que atra paraula no hauria d’haver passat pel sedaç.
            Estem davant d’u d’eixos termens que no haurien d’haver format part del repertori lexic del diccionari. Nomes les condicions tan especials en les que treballarem i la composicio heterogenea dels diferents equips de treball explicaria que s’hagueren donat com a valencianes unes poques paraules que no ho son.
            Pero anem per parts. Tambe podem vore ‘onada’, com a sinonim de ‘ona’, en el Diccionari General de la Llengua Valenciana (RACV), que es pot consultar en la pagina uep de l’institucio. En este diccionari, en l’entrada corresponent, es llig:
            “onada, -des s. f. Ona, en especial si és de certa grandària. // fig. Cosa que es mou a envestides, de manera similar a una ona. // Fenomen atmosfèric que produïx una sobtosa variació en la temperatura: Onada de fret. Onada de calor…”.
            En catala ‘ona’ i ‘onada’ son sinonimes quan fan referencia al moviment que es produix en oscilar les aigües de la mar, pero el valencià no va pel mateix cami. En les obres classiques de quatre grans escritors valencians del segle XV, Ausias March, Joanot Martorell, Jaume Roig i Isabel de Villena, ‘onada’ no apareix mai, nomes trobem ‘ona’ i el seu plural ‘ones’: “la gent qui navega per les hones de les dignitats d’aquest mon” (Vita Christi, cap. LXIX),  “e totes les ones de tribulacions e dolors vinguen sobre mi” (V.Ch. cap. CXLII). Pero la cosa no acaba aci, si consultem els vocabularis i diccionaris valencians de Carlos Ros (1764), Justo Pastor (1827), José Escrig (1851), Luis Lamarca (1859), Jogim Martí y Gadea (1915)… cap d’ells du ‘onada’, nomes la trobem en Escrig-Llombart (1887) i Lluis Fullana (1921), encara que no com a sinonim de ‘ona’. Pero aço te una explicacio, ya que es prou evident que el Diccionario Valenciano-Castellano, de José Escrig en la colaboracio i direccio de Constanti Llombart, begue, entre unes atres, en les fonts del Diccionari de la llengua catalana (1839-1840) de Pere Labèrnia (vid. “Prolec” del DGLlV, RACV) i, degut ad aço, incorporà paraules catalanes. El vocabulari de Fullana tambe du ‘onada’, pero no la dona com a sinonima de ‘ona’, sino que la fa equivalent al castella “oleada, oleaje”, igual que fa l’Escrig-Llombart. El filolec valencià tambe tingue en conte est ultim diccionari, i aço feu que introduira termens no valencians que figuraven en diccionaris catalans com ‘onada’ i ‘tardor’, per posar nomes uns eixemples. En resum, ‘onada’ nomes la duen els autors que copiaren, directament o no, d’un diccionari catala.

            Actualment podem consultar tambe estes dos paraules en el CIVAL (Corpus Informatitzat del Valencià) de la AVLl, i el resultat no pot ser mes aclaridor. Del terme ‘ona’ dona moltes cites i molt antigues. Vejam uns eixemples en els que podem constatar tant el sentit lliteral com el figurat de la paraula:
            “E com estant fora la nau se desperàs de la sua vida, vench altra ona contrària qui·l tornà dins la nau. (Canals, Antoni, Valeri Maxim, 1395, C. XXV, Barcelona, Universitat de Barcelona, 2014, p. 33).
            “ans l'aygua e la ona de la mar lo lançaven de fora en la riba” (Sant Vicent Ferrer, Sermons, V, 1410, Barcelona, Barcino, 1984, p. 52).
            “mas venia la ona algunes vegades que tota la cobria” (Martorell, Joanot, Tirant lo Blanch, 1490, Valencia, Tirant lo Blanch, 2005, p. 1095).
            “ y les hones altes, venint-li a l’encontre” (Roiç de Corella, Joan, Les proses mitològiques de Joan Roís de Corella, 1460, Alacant-Barcelona, 2001, p.164).
            “en mar d’amargura ab ones de sanch” (Fenollar, Bernat i Martines, Pere, Lo Passi en cobles, 1493, Valencia, Vicent García, 2002, p. 295).
            En canvi, de ‘onada’ la primera cita que apareix es d’una poesia de Teodor Llorente, de 1883, en la que rima “bandades” en “onades”. Tots sabem les concessions –llicencies– que solen fer-se en poesia i l’excelent relacio de Llorente en els renaixentistes catalans als que professava una gran admiracio. Nomes en este context s’explica l’us de “onada” per part del poeta valencià. Totes les atres cites que du el CIVAL son posteriors i majoritariament de valencians militants o simpatisants en la corrent pancatalana que tant els enlluernava, com era el cas dels germans Martínez Ferrando, Carles Salvador, Joan Fuster i Enric Valor, entre uns atres.
            En resum, en valencià l’unica forma viva i documentada des de sempre es ‘ona’,  i ‘onada’ es una de les tantes que han segut incorporades al valencià en els ultims cent anys, en un proces tendent a crear artificialment eixa “unitat de la llengua” que no ha existit mai. Per tant, hauriem de procurar eliminar dels diccionaris valencians aquelles paraules que, per un motiu o per un atre, hagen entrat a formar part d’ells sense ser genuïnament valencianes.
            En una causa com l’identitaria –i en lo que nos juguem els valencians– no hi ha chicotets detalls sense importancia, tot te la seua transcendencia. Duen molt de temps intentant introduir totes les paraules alienes que poden –soterrant les autoctones–, dema en seran moltes mes i despusdema –per qué no– faran lo impossible per a canviar tota la flexio verbal –cami d’aço duen–. No podem fer concessions, perque si les fem anirem, a poc a poc, certificant la desaparicio de la nostra llengua, de la nostra cultura, de la nostra historia…, com be nos recordava Milan Kundera. Finalment desapareix el poble, la nacio, per molt que, en este cas, este gran poble arribara a ser referent cultural en l’Europa del segle XV, epoca aurea de la llengua valenciana que, encara que coste creure-ho, tants valencians desconeixen.
Imagens: Institut Cervantes, Atles lingüistic del domini catala.

Manuel Gimeno Juan
Llicenciat en Filologia Valenciana