Molts dels grans conflictes que patim es resolen gracies als intermediaris reconeguts per les parts, en virtut de la seua reputacio o prestigi, pero hui estem mancos d'estos referents i la ONU... Una de les tecniques mes potents es basa en fomentar la confiança entre les parts, no tant en la figura "immaculada o mitica" del mediador.

En el conflicte palesti-israeli, els alvanços es produïren per la bona fe de les parts i en una etapa utilisant com a referent compartit a Bill Clinton. Compartir un objectiu comu i la confiança son el motor del canvi, per tant s'ha d'evitar la mentira i els interessos aliens. El proces es basa en "una tu i una atra yo", tu cedixes i saps que yo tambe ho fare, es l'expectativa en ser correspost. La dinamica de cessio mutua reforça i genera cada vegada mes enteniment i mes confiança en un circul virtuos. 

 Si en el proces alguns introduïxen les falacies, la pressio, les mentires, la manipulacio, la propaganda, si violem els principis d'una etica del discurs, com plantejaria Habermas, i anulem els principis conversacionals de dir la veritat, de cooperacio, de claritat, etc., l'acort es tornarà impossible.    

 La confiança es la base de qualsevol relacio humana. Una polis, una societat, es basa en lo que compartix, en la cohesio, la justicia i els llaços de solidaritat. En la crisis que patim, es injust que tot el pes recaiga sobre les classes baixes i miges, a la mateixa vegada que els empresaris reclamen la precarisacio, la flexibilisacio i l'ajust salarial com a solucions, en la comparsa de la Troika. S'estan aprofitant de la situacio per a impondre la por, solucions que a soles mantenen el problema, es dir, mes de lo mateix, cada vegada tenim mes deute. Els salaris han anat reduint-se des de fa decades, a mida que se disparava la productivitat, respecte als beneficis empresarials. Esta dinamica no crea confiança, ni un proyecte comu, ni la voluntat de solventar situacions, a soles es contemplen els retalls i repagos: en benestar social, en ciencia, en educacio i en sanitat. El mal infringit es colossal i encara queda un bon cami de purgatori. Tots els animals son iguals, pero hi ha alguns mes iguals que uns atres, com afirmà Orwell. 

 L'economiste Keynes plantejava que la clau per a eixir de la crisis es la demanda agregada, es dir, que les persones han de dispondre de sous dignes per a poder comprar, si no hi ha diners, no es compren els productes, les empreses tanquen perque no venen i despedixen, es un circul vicios. Fa uns quants anys, Henry Ford duplicà el sou del seus empleats... per a que li compraren els coches que produïen i motivar als seus empleats per a ser els millors. Alguns no han depres res encara.

 Ademes l'inexistencia de la demanda provoca que l'Estat ha de pagar la desocupacio i unes atres ajudes, cauen els ingressos que generen les empreses i els treballadors. Els sabuts dels economistes neolliberals no volen entendre-ho, va contra el seu paradigma, per aixo son uns deshonrats perque les seues politiques fan patir i ho saben... i no els importa lo mes minim, estan ben pagats.

 Per a creixer i estimular la demanda, part dels beneficis empresarials han d'anar al treballador per a que consumixca i reactive l'economia. No es pot estar rebentant sempre als mateixos (bo... sí, si te seguixen votant). Es poden plantejar opcions com la reduccio de les cotisacions socials (per a variar) per part dels empresaris, pero crec que pocs arriben a entendre que aço repercutix directament en la calitat de la sanitat, dels bombers, de l'educacio, etc., no es tan  facil. Sense imposts no se tindrien carreteres, a vore si queda clar, bo... sí, les farien les empreses privades i en acabant, les rescatarien els ciutadans.

 Ha aumentat un 5% la recaptacio fiscal i el ministre Montoro ya parla de reduir els imposts (tipica mida preelectoral utilisada per tots els partits). En el deficit que té l'Estat, aço a soles supon mes retalls. El gran problema es la caiguda massiva d'ingressos, no tant el gast, produït en molt bona part pel rescat d'empreses privades. ¿I quí paga? La classe baixa i mija que es troba en la cordà de Paterna, dins la gabia per a que no s'escapen. Sería interessant analisar cóm els diferents governs valencians han tengut un gast en benestar social per baix de la mija espanyola, ocorre lo mateix en Espanya respecte a Europa (alguns socarrons apunten que el nostre Estat ha segut de mig-estar, encertadament). Les estadistiques estan ahi, requerixen un bon grapat d'honradea, una miqueta d'activitat neuronal i saber buscar.

 La crisis es un conflicte i com afirmà el multimillonari Buffet: la meua classe va guanyant, dia que no entenia el perqué la seua secretaria pagava mes imposts que ell que era multimillonari (yo tampoc ho entenc).

 Les mides per a revertir la situacio han d'estar necessariament equilibrades i ser progressives, i si en algun moment es imprescindible violar estos principis, la compensacio ha de ser immediata. Els principis estan per a complir-los i no per a violar-los quan els interesse (a la vegada que preguen i s'encomanen a tots els sants del mon), aixina es retracten alguns del PP que repetiren ad nauseam que hi havia llinees roges que no traspassarien. Me pareix que Nietzsche tenía rao, l'ultim cristia mori en la creu.

 ¿Per qué esta crisis no es soluciona? Perque als neolliberals els interessa esta coyuntura per a impondre el capitalisme salvage i perque hem perdut la confiança en que part de la societat assumixca la seua part de responsabilitat social i penal (com a mostra: el numero de rics aumentà un 13 % en 2013). La mentira i la corrupcio de destruccio massiva han acabat en la confiança. L'injusticia i l'impunitat son el pa nostre de cada dia, una economia que potencia les desigualtats no funciona i la prova la teniu en la societat, en les vostres vides, els vostres amics, lo que coneixeu i tambe en les prediccions que no s'atrevixen a dir que tindrem un creiximent sense ocupacio, sera tan debil la recuperacio que aplegar a quotes de treball pre-crisis la vorem en la decada dels 20.

 Sí se pot perque sabem cóm, hem de retornar a ilusionar-nos en objectius comuns, a concebre la solidaritat com la ret que unix a les persones, a confiar en la justicia, construir un projecte de societat a on l'eix central i indiscutible siga el benestar dels nostres ciutadans. Hem de canviar el rumbo, el futur està en les nostres mans.