Sentada / Josep Martinez Tub

21/6/2018

            Diuen que no hi ha mes cego que qui no vol vore, com tambe, ningun problema es soluciona mai, si fas com que no el veus… 

            Anava per aquella carretera i de sobte la va vore a la vora d’aquell cami, no, no era la primera que la veïa alli, per desgracia, pero esta volta la seua ment va voler fer-li que jugara a un macabre joc que sería aguantar-li la mirada i tractar de saber mes d’aquella criatura, mentres en els quinze minuts, mes o manco, que tardaria en tornar a passar una atra volta per davant, no deixaria de pensar en ella tractant d’imaginar lo que sería capaç de vore en eixos ulls, reflexos de l’anima, puix les mirades diuen a crits lo que la veu no diu i el cor chilla. 

            Nomes vore-la li va donar llastima, rabia, impotencia i mai desig, com sempre li havia donat, cada volta que ne veïa alguna per ahi, era molt jove, molt bonica i balafiava joventut per tots els costats, rapidament la seua ment començà a voler averiguar, cóm i per qué el ser huma te un nivell tan baix a on posar a uns atres sers de la seua mateixa especie, cóm una societat del sigle XXI en el nomenat primer mon, pot consentir esta degradacio de persones, no fent res i mirant cap a un atre costat, pot ser pensant que al cap i a la fi eixes persones no son de la seua familia i pot ser siguen fins i tot estrangeres, pero, qué passa, que pel fet de que siguen forasteres, ¿no tindran familia?, ¿ya no tenen drets?, ¿acas els seus familiars, ho saben? i en cas de saber-ho, som capaços d’imaginar que podran estar contents i orgullosos de vore com la seua neta, filla, germana, cosina, amiga, veïna… llança a perdre sa vida en una faena sense futur a on no podra gojar dels somis de joventut que tots tenim en eixa edat en que seriem capaços de menjar-nos el mon… i passats eixos anys ¿qué?. 

            La ment no deixava de martirisar-lo, recordant- li lo molt que s'havia rist en amics i els moments tan unics, tan autentics de l’enamorament en la dona que hui seguia al seu costat lluitant pels seus somis i per tirar avant el mon que havien construit en els seus fills… 

            S’aborronava de pensar la mala sort d’aquelles vides trencades i cóm la gent des de feya sigles havia mirat cap a un atre costat acceptant-ho per ser l’ofici mes vell del mon…

 

 

 

            S’acostava el moment de tornar a passar per davant d’ella, apenes serien tres o quatre segons d’aquell joc solitari que la seua ment s’havia montat abusant una volta mes d’aquella jove vida, les ulleres de sol dissimulaven les llagrimes que li caïen mentres s’acostava… 

            Fon un segon, rapidament ella va baixar la mirada, ell va seguir mirant-la tres segons mes i va poder vore en aquells ulls fondos, apagats que no miraven a ningun lloc, el seu cos no balafiava la joventut de la que era l’ama i que la primera volta li havia paregut, deuria de ser per la roba estreta que portava, se li notava que estava perduda vivint una vida en un mon que no volia viure i que nomes per la por a que li feren mal, estava alli queta obedient esperant… pot ser a que no li feren mal, quan estava exposta a tot... 

            Va seguir el seu cami a continuar vivint el seu mon, en lo cor encollit per la sensacio de ser tan roïn en el seu silenci com els clients que paraven a fer us d’aquella vida de drets violats… 

            Mal cami porta una societat a la que se li ompli la boca de dir que es antiga, moderna, respectuosa, en justicia per a tots, democratica i no se quàntes alabances mes, que no deixa de ser hipocrita, injusta, macabra, quan no pren mides i a la vista de tots deixa tirada a la joventut fent com a que no la veu en la vora d’un cami… 

            Sentada.

 

Imagens: Tub

 

Coses de Tub
Escrit baix les Normes d’El Puig.
L’unic futur del valencià.