Segurament el ser huma desapareixera  per la seua estupidea, es una cosa que cada volta mes gent tenim clar, puix som l’unica especie del planeta terra que mossega i destruix la ma que li dona a menjar, o siga la naturalea que el rodeja i que acabant ella acabarà en nosatres…

            Son ya molts els atacs que la terra esta patint, les especies que s’han extinguit i el cami que porta l’humanitat acabarà extinguint-ho tot...

            De chiquet u dels desastres que me va marcar lo cor en foc amarc, puix des de sempre he segut un enamorat de la naturalea, fon un cremat que va tindre lloc  a finals dels setanta en la vall d’Ayora i serra d’Enguera entre uns atres termes municipals, molt especials per a mi puix estan prop d’on m’he criat i es la terra de bona part dels meus antepassats, recorde que va estar cremant mes d’una semana, recorde com cada dia que passava i no l’apagaven se me rebolicava el cos malaint  tot…

            Pensava en tots aquells animalets que be perque se desorientaven, be perque se’ls acabaven les forces per seguir fugint sense saber molt be cap a ón,  morien cremats, ofegats pel fum…

            Despuix els que conseguiren sobreviure, ¡quína llastima! , puix tindrien que començar de nou llunt de la terra que els havia vist naixer i en la majoria dels casos segur que havien deixat, amics, familiars i veïns pel cami, ara tindrien que viure en el seu recort, que els acompanyaria per a sempre…

            Pot ser estes foren reflexions d’un chiquet de tretze anys que de fer-ho en veu alta segur haguera segut objecte de burles i rialles o pres per foll… com si els animalets no tingueren sentiments i vinculs entre ells… llavors ¿Quí es el foll? Pensava...

           Pero tot el meu patir, la meua angoixa i la meua tistor no acabava ahi, puix encara n’hi havien uns sers vius que s’havien emportat la pijor part… la meua ment imaginava lo trist, dur i cruel que havia de ser per a tots eixos sers, que ancorats en terra per les seues raïls no podien fugir i que son la base de la vida puix sense ells ningu  podria viure, ya que nos ho donen tot, l’oxigen, aliments i que son la base de la cadena alimentaria de tot ser viu que nos dona a menjar…

            Aixina puix no podia deixar de pensar en els millons de plantes i arbres que moriren cremats,  sentint, veent com poc a poc el foc se’ls acostava donant-los eixa mort tan cruel, tractava, en la meua ment de chiquet, d’imaginar lo que pensarien, puix estava segur que com a ser vius que son tenen el seu llenguage, que el ser huma despuix de millons d’anys vivint junts encara no ha sabut descobrir…  estava segur que l’unic que podien fer era chillar i plorar horrorisats per la mort que estaven a punt de patir…

            Aquell incendi fon provocat, lo que donava mes rabia i incomprensio, puix ¿qué pot guanyar una persona per cremar la serra?, crec que ni en tots els diners del mon estaria pagat, puix supon destruir el futur dels teus descendents i per molt que una persona li puga donar lo mateix, per allo de que no ne te, sempre tindras, familiars, amics, i tu, si, tu, destruint la naturalea te destruixes a tu mateixa, puix les conseqüencies son per a tots…

            A voltes havia sentit que ho feya gent malalta, i li eixia una rialla d’incredulitat, puix ¿Quín mal es aquell que te deixa fruir en lo que fas? I lo que es pijor ¿Quínes conseqüencies en forma de castic rebien estes persones…?

            Segons pareixia per la cantitat d’incendis que n’hi havia tots els anys, poc de castic o ningun… i clar aixina no anavem be…

            Passaren els anys i he tingut la “sort” de fer-me major, si, sort entre cometes, puix sempre  he pensat que fer-se major es de tindre sort, pero clar vore com el ser huma està acabant en el planeta com ya intuia de chiquet, pense que es un castic en conte...

            Els incendis s’han repetit un any darrere d’un atre, els castics seguixen poc mes o manco igual, o siga que en ningun cas se’s conseqüent en el mal produit ad eixe patrimoni de tots com es la naturalea, estem en un punt a on la terra ha dit prou i assistim de ple a un canvi climatic que ningu pot saber exactament cap a ón nos porta pero que es facil imaginar que a ningun lloc millor… mes be lo contrari… mentres el ser huma guiat pels seus politics, estos, titaros dels grans capitals, nos porten a l’abisme… yo cada volta que sent o veig algun incendi no deixe de pensar en tots eixos ser vius fugint, morint cruelment aquells que per estar arraïlats a terra no tenen cap possibilitat… 

            Lluite per vore-ho d’un atra manera, per ser mes optimiste, pero la meua ment no deixa de dir-me que aixo es el  preludi de lo que esta per vindre-nos… 

            Me pose trist i per no esglayar als que me rodegen chille en silenci  i tot…

            Sense trellat

Image: Incendi forestal, Ayora, elmundo.es

Coses de Tub

Escrit en llengua valenciana baix les Normes d’El Puig. 

L’unic futur del valencià.

 Seguim… #perloNostre