Segon part de la resenya feta per Toni Fontelles al llibre de Leopoldo Peñarroja.

Integrar solucions majoritaries i divergencies

En un periodo tan llarc, cinc-sis sigles, en un territori tan ample i en un assunt tan poliedric com son les llengües romaniques en formacio, era i es dificil de creure una suposta uniformitat espaciotemporal i l’absencia de concordances multidireccionals (l’hipotesis estesa era un prejuï). Ya ho he dit, lo basic i esperable no es l’immutabilitat menendezpidaliana i dels seus seguidors, sino lo contrari, la variacio intuida o apuntada per alguns d’ells.

En la ciencia, a l’hora d’oferir explicacions, es convenient intentar reduir el numero i que s’apliquen a la major cantitat possible de situacions o de casos: poques i generals (els arguments ad hoc, singulars, es poden usar pero tenen un encaix tecnic mes dificil). Aixina, en primer i destacat lloc es troba el factor temporal que nos servix per a justificar tant la conservacio d’elements (arcaismes) com l’evolucio de caracteristiques fonetiques (modernitat).

Si es partix de l’hipotesis de l’arcaisme fonetic dels ‘mossaraps’ nos trobarém moltes voltes en grans bosses d’anomalies (opostes a l’immovilisme) i en un galimaties de causes complex i incongruent (en ser possible i certa l’influencia dels escrives en la documentacio, s’ha de ser molt caute i restrictiu; pot passar, pero choca que es ‘catalanisara’ el toponim ‘Petricariu’ en ‘Pedreguer’ –petra > pedra– i s’oblidaren de ‘catalanisar’ ‘Petrer’, ‘Patraix’ o ‘Petracos’, de la mateixa familia; per a uns atres casos, p. 250). El panorama millora notablement, se simplifica i quadra en el coneiximent generalisat d’unes atres modalitats, si partim de la possibilitat que eixos lectes baix domini musulma evolucionaren en el transcurs dels sigles, no a soles pel pas dels anys sino per l’us continuat dels distints grups de parlants, que es el verdader motor del canvi.

La variacio es connatural a la diacronia (el temps) de les llengües, aixina s’observà en el llati primitiu, en el classic, en l’edat de plata i en la transicio als romançs. A mi me cridà l’atencio quan vaig llegir les primeres obres de Sanchis (1949 i 1961) i en la toponimia hibrida araborromanica apareixien Benimagrell i Massamagrell i hi havia musulmans, aparents, de llinage Almacro en els llibres del repartiment del regne. Me resultava contradictori i per intuïcio o per ocurrencia vaig vore l’efecte unificador del vector temps, ya que generava estes discrepancies i permetia explicar-les. En els tres casos –transmessos per mig de l’arap– hi ha un mateix formant llati ‘macer’ (magre, prim), pero mostren dos versions-solucions incompatibles del lecte: evolucionat en els toponims (que solen ser mes resistents als canvis) i conservat en el llinage. L’explicacio mes parsimoniosa es la cronologia en l’adopcio del terme, constatable moltes atres vegades: (arcaisme) la conservacio del grup <-cr-> (no cal recorrer a un provable cultisme) i (modernitat) la sonorisacio del grup <-gr-> (no cal recorrer a una provable i irregular catalanisacio dels escrives). Este criteri es aduit prou voltes (747, 787, 855, 861, 862, 867, 905, 909...), pero, per al meu gust, sense donar-li l’absoluta preeminencia que te entre tots els vectors de canvi.

Siga com siga, es l’element que resoldra un fum de discrepancies aparents dels romanismes en les multiples i abundants fonts que maneja, i que tambe servix a uns atres filolecs (com els mencionats) i en unes atres ocasions (‘vici’ i avear’, ‘juï’ i ‘judicial’, ‘catedra’, ‘cadira’ i ‘cadera’...). Te un ample espectre d’aplicacio.

Peñarroja detalla les multiples circumstancies (causes), mes particulars, que difuminen la ‘romanitat’ d’un terme, totes elles acceptades i acceptables en esta classe d’estudis: la pericia o les preferencies dels escrives, la costum llatinisadora cultista, les imprecisions i vacilacions escrituristiques propies d’unes varietats en formacio, les adaptacions acustiques del romanisme a l’arap, la dificultat normativa grafica (per absencia de figures-lletres, p. e., la palatal lateral era un problema per a l’arap i tambe per al romanç), la dificultat grafica (per absencia de sons en la llengua receptora, la <p>), els errors i les equivocacions, la possible i provable evolucio fonetica de l’arap peninsular (el ta emfatic i el qaf originariament eren sonors i canviaren a sorts)...

Tot aço s’ha de posar en el context de l’edat mija, en un mon radicalment distint a l’actual, a on els dialectes estaven en proces de constitucio i l’escritura era un be propi i privilegiat d’uns pocs grups socials concrets.

Les controversies

La voluminosa obra tracta els debats colaterals, qüestions conexes a l’hipotesis general, com: el material disponible, el soport documental propi i alié, l’ambigüetat terminologica de ‘mossarap’, el romanisme en epoca musulmana, les asimetriques explicacions epistemiques, les discussions derivades de ses investigacions, les dificultats d’adaptacio dels romançs a l’alfabet arap (alifat)...

Una caracteristica diferencial respecte a la majoria d’investigadors i estudis (tots els mencionats) es l’abundancia de fonts consultades; n’hi ha de cristianes i de musulmanes, principalment anteriors o coetanees a l’alvanç de la conquista i algunes tambe posteriors, que les corroboren. La part diacronica està ben coberta.

Sense dubte, l’incorporacio de tantes i tan diverses fonts dona seguritat i fiabilitat a les conclusions de Peñarroja i al mateix temps reforça les objeccions realisades ad uns atres autors. De forma complementaria, debilita les hipotesis ‘comprovades’ fins ara i socava la credibilitat teorica dels contraopinants.

Mencione ademes el debat conceptual perque sol ser mes-que-terminologic (aci i en unes atres situacions, Fontelles 2023a). Li desagrada el terme ‘mossarap’ perque ha originat confusio entre els aspectes idiomatic i social, cosa que senyalà fa anys (Peñarroja 1990: 48-49; 1993: 296). Es partidari de la dissociacio: “lengua y religión son fenómenos distintos, y el uso del romance por los grupos sociales de la España musulmana fue transversal” (p. 81), i ho reitera: “porque no hay equivalencia entre las caras religiosa y lingüística del mozarabismo” (p. 81, i tambe pp. 926, 999). Pero algunes de les solucions plantejades –com ‘romandalusi’– ni son millors ni resolen el conflicte. Peñarroja utilisa unes atres denominacions sens abandonar ‘mossarap’, pero sent conscient que es un mal menor.

Tambe s’ha de separar la forma –onomastica– de la parla utilisada perque pot ser equivoca la relacio antroponim arap = llengua arap (els problemes els tracta en pp. 935, 946, 947...). Aixina: “Una parte significativa de la población mozárabe y seguramente muladí alternaba dos nombres; árabe y romance” (p. 946); podem trobar un “«Ego Dominqiz, qui ita vocor in latinitate es in arabia Aulfaçan Auencelema», 1115 Toledo” (p. 947), o “El documento Gpal 1.012/1125, muy cercano a la conquista [de Toledo], es un testamento del presbítero Māyir ᶜAbd Allāh b. Šuhayl (Petrus en 966-1121)” (p. 947). Per aço, afirma: “hay que guardarse de extrapolar esta onomástica girada a lo árabe de algunos representantes cristianos, que no aparece en otros contextos menos comprometidos” (p. 918). Un aspecte que tambe me cridà l’atencio fa anys per l’importancia dels personages intervinents en les relacions entre cristians i musulmans (Fontelles 2023b).

Peñarroja estudia les equivalencies entre so i grafia en cada una de les lleis fonetiques. De forma breu mencione un cas anecdotic (i categorial): l’arap se servia d’algunes lletres ‘sordes’ –<ṭ> i <q>– (en realitat serien sonores) per a escriure sonores llatines originaries com Qurṭuba (Cordova) o Saraqusta (Saragossa < Caesar Augusta). El comportament grafic ‘anomal’ es consistent en el conjunt de la teoria, quan Pere I / Pedro I d’Arago firmava com Bīṭru^h en arap en documents de 1100 (p. 653), i enllaça en el replantejament global i sistematic de les adaptacions i adopcions de termens llatins en texts araps (pp. 159-195).

L’induccio i la mostra

U dels metodos que nos permet obtindre coneiximent (conjectural) en la ciencia es l’induccio la qual partix de lo concret per a poder elaborar generalisacions. Basicament consistix en l’observacio de la realitat, en la comprovacio reiterada dels fets i en la formulacio de lleis extensibles a tot el grup i a situacions desconegudes (present i futur). Sens escorcollar mes, l’inductivisme produix un saber provisional, sempre somes a la modificacio ya que no podem coneixer tota la casuïstica actual o per vindre, ni individualment ni colectivament (existix l’induccio completa quan el conjunt analisat es finit, p. e., els alumnes d’una classe, els carrers d’un poble o les fraules que hi ha en una caixeta, pero no es el nostre cas).

Des d’una perspectiva inductivista –ingenua– i com que parlem de provabilitats, fa molts anys ya senyali l’importancia de la quantificacio –la cantitat d’observacions– per a la validea i per a l’explicacio d’un fet (Fontelles 1997: 51-80; especialment la mostra, 76-80).

Resumint, per a que es veja cóm es treballava o treballa en dialectologia historica. A mitant del sigle passat, Manuel Sanchis publicà unes conferencies (1949) a on constatava, en un corpus d’unes 1500 paraules, la separacio evolutiva entre els parlars romanics anterior i posterior a la conquista cristiana de Valencia (recorde que el prolec es de Ramón Menéndez); en treballs posteriors (1961, 1980) la base observacional descrita fon prou mes curta. La similitut entre els romançs de la baixa Catalunya (estudiada per Samuel Gili, 1955) i del nort es fonamentà en un corpus d’una vintena de termens (dubtosament significatiu, rallant en l’insuficiencia o en l’anecdota). Per la mateixa decada Álvaro Galmés (1950), i en acabant (1983), sobre una base aproximada d’uns centenars de paraules tambe classificà el mossarap valencià com a diferent del romanic del nort. Haurem d’esperar als 80-90, en Peñarroja (1987, 1990), per a que hi haja canvis quantitatius-qualitatius, no en el metodo (inductivisme: analisis de casos i formulacio de lleis), pero si en el corpus d’observacio (unes 3500 paraules, mes representatiu, sense dubte) i en les fonts analisades (araps i llatines, anteriors i coetanees a la conquista, i alguna posterior, que garantisen la ‘aleatorietat’ i la ‘comprensio’ del fenomen analisat).

En aquell moment, les conclusions-lleis fonetiques de Peñarroja eren –i son– opostes a les dels autors citats, i mes fiables per una major provabilitat d’encertar (abandonada l’idea de la certea absoluta, a l’inductivisme nomes li queda el joc de la major o menor provabilitat d’acostar-se a la descripcio de l’objecte). Al mateix temps permetien una reinterpretacio tant de la realitat com de les noticies.

Ho hem vist en global, pero podem vore-ho en particular en l’evolucio dels grups consonantics medials -mb- i -nd-. El conjunt dels analisis es molt curt excepte el de Peñarroja. U dels problemes es l’escassea mostral perque no son molt abundants en llati i per lo tant no es esperable una ampla representacio documental. I l’atre es derivat, de forma general, els eixemples es repetixen, practicament son sempre els mateixos; com abans, l’unic que se separa un poc prou es Peñarroja, en una major varietat. En la següent comparativa oferixc: autor, any, numero de casos, pagines de referencia i a voltes hi ha aclariments i notes per a una millor comprensio.

Sanchis (1949), tracta nomes del mossarap valencià, 4 -mb- (130); 5 -nd- (130-131).

Sanchis (1985) (–1960– i posteriors edicions de La llengua...), 2 -mb- (120-121); 3 -nd- (120-121).

Sanchis (1961), 5 -mb- (126, 145); 5 -nd- (145).

Sanchis 1980), 4 -mb- (95); 6 -nd- (95).

Zamora (1974), 6 -mb-, es conservava (45); 4 -nd-, es va assimilar per accio de la llengua conquistadora, catalana (45).

Lapesa (1980), nomes comenta un grup, 3-mb-; en els primers sigles dels romançs: “el grupo latino [mb] se mantenía en mozárabe (polombina), gallego-portugués (pomba) y leonés (palomba), mientras en Burgos, Aragón y Cataluña se usaba la asimilación /m/ (castellano y arag. amos, camiar, paloma, lomo; cat. llom, coloma) (Lapesa 1980: 183).

Galmés (1983), analisa tots els parlars romanics peninsulars; el treball original sobre el mossarap valencià i el balear es de 1950; 4 -mb- (1 Valencia i 3 Mallorca) (152), hi ha reduccio en un cas de Valencia i un atre de Mallorca, per influencia catalana (152); 7 -nd- (4 Valencia i 3 Mallorca) (152). Es curios que havent consultat els Llibres del repartiment de Valencia Galmés no trobara ni en 1950 ni en 1983 ni en 1996 els musulmans valencians Uarat Alcama (<gamba o camba), Abincolom (<columbu), Mahomat Alfoner (<fundariu) o els abundants toponims de la familia ‘paloma’ o ‘colom’ (Peñarroja 2022: 728-730). Pert a mes inri de Galmés, en 1979-1980, Amparo Cabanes i Ramón Ferer publicaren una edicio transcrita dels llibres en un index toponimic i i un atre onomastic. Negligencia.

Galmés (1996), el llibre es referix a tot el mossarap i afirma que es conservaven els dos grups; 7 -mb- (2 Toledo, 1 Mallorca, 2 Valencia i 2 Sevilla) (108); 4 -nd- (2 Mallorca i 2 Valencia) (108). No hi ha cap de contraeixemple.

Ferrando i Nicolás (2005), son els mes curts de tots, dos eixemples i oposts, com es veu en el quadro inferior. No hi ha opcio a l’informacio discrepant. El reduccionisme casuïstic es invalidant de l’hipotesis encara que es faça per un ‘esperit’ didactic. Es un eixemple de la falacia d’evidencia incompleta o espigoleig (Ferrando i Nicolás 2005: 83-84).

Peñarroja (1990: 392-408), porta unes decenes d’eixemples tant a favor de la reduccio com del manteniment, pero la reduccio ya es donava en toponims anteriors a la conquista i en llinages de musulmans: “La conquista musulmana halló sin duda, en Valencia, mb, nd, algunos de cuyos representantes el árabe vulgar adoptó y estabilizó en su forma originaria [...] habremos, al menos, de aceptar por escueto paralelismo respecto de otros problemas fonéticos estudiados, que el Repartiment de Valencia delata la reducción real m, n. Y es infundado pensar que el escriba respetara justamente las formas conservadoras com mb y nd, alterando el resto” (Peñarroja 1990: 408). Es l’hipotesis, ya esgrimida per Sanchis per als derivats de ‘petra’, de l’intervencio aleatoria dels escrives (no se sap quàn), pero orientada i simultanea (conservaven l’arcaisme ‘mossarap’ –columbair– i regularisaven el ‘catalanisme’ –colomer–). Hi ha solucio per a casi tot, real o ficticia.

Peñarroja (2022: 709-736), arreplega centenars de paraules sobre l’evolucio dels grups -mb- i -nd- en territori peninsular, en conservacio o en reduccio (m, n). En el cas particular valencià diu: “con arreglo a los datos, el supuesto de una conservación genérica de -mb-, -nd- en el románico de Valencia es una idea caduca que por arraigada que aparezca en la concepción pidaliana del mozárabe y en algunos desarrollos posteriores (S. Guarner, Galmés), no tiene refrendo” (Peñarroja 2022: 730). En el cas general explica: “valorado el material peninsular, no podemos ya interpretar las asimilaciones y reducciones -mb- > -m-, -nd- > -n- como resultado de una punta de lanza que impulsara ese cambio hasta el límite actual del gallego, pues la reducción estaba arraigada desde el Cantábrico al Valle del Guadalquivir, desde la raya portuguesa al Mediterráneo” (Peñarroja 2022: 736).

A nosatres, aci, nomes nos interessava el fonament empiric (numeric) de les conclusions sobre l’evolucio o el manteniment dels dos grups consonantics llatins i crec que es patent: “la distancia entre lo parcial de los testimonios y las conclusiones es difícil de salvar” (Peñarroja 2022: 714). Mes que dificil, es prestidigitacio per part dels experts i credulitat, a grapats, entre el public. Les afirmacions –coneiximent cert– dels autors anteriors a Peñarroja no superen el nivell de l’opinio, en mostres tan curtes, seleccionades i sense discrepancies. En qualsevol ciencia experimental ho tirarien al fem per inservible.

La primera novetat: amplitut espectacular

¿Qué ha variat des dels primigenis treballs dialectologics a l’actualitat? Fonamentalment, la gran potencia explicativa de la filogenesis romanica peninsular derivada de l’ingent documentacio consultada i aportada.

Sens exagerar, el panorama canvia de dalt avall: en cantitat (entre 15.000 i 20.000 termens, sifra abrumadora respecte a qualsevol atre estudi anterior) i en calitat (es veu el conjunt dels neorromançs peninsulars, aspecte conjecturat –casi endevinacio– per Menéndez i seguidors; poc mes que apuntat –poca fiabilitat– per Galmés; i maltractat o ignorat per un grapat d’experts actuals –entrariem casi de cap en l’especulacio–).

Sabem que la generalisacio poblacional i situacional –validea externa– i la potencia explicativa es veuen perjudicades quant menor es la mostra. Aixina, si no hi ha hagut mes variacions (es la clausula-condicio ceteribus paribus), la major amplitut es una garantia per a la millor comprensio del fenomen estudiat (he tractat les inexactituts o llimitacions derivades de la deficient o curta seleccio de fonts en un cas practic de la flexio verbal –Fontelles 2022–).

Vista la descripcio de Peñarroja, es prou dificil superar la casuïstica acumulada, tant la confirmatoria de sa hipotesis com la desconfirmatoria de les hipotesis general o parcials; perque es possible que s’acoste a la poblacio real disponible (estariem davant d’una induccio casi completa) i en conseqüencia les conclusions serien mes fiables provabilisticament.

Una investigacio que trobe pareguda, pel volum de la casuïstica, es la realisada per l’historiador Enric Guinot (1999) sobre els moviments demografics en la conquista del Regne de Valencia, en el XIII-XIV, i que segons ell serviren per a decantar les arees idiomatiques i la parla en les distintes localitats i ciutats.

Quan la mostra analisada es coextensional (tota la poblacio) o casi (la part proporcional es altissima) en el conjunt real-accessible, es impossible o improvable contradir la teoria-hipotesis per falta de representativitat, perque no es pot arreplegar una eixemplificacio immigracionista mes extensa que la de Guinot. Vullc dir, desconec si hi ha possibilitat material d’ampliar-la en mes casos que la puguen tombar. Per esta rao, la refutacio de l’hipotesis no pot vindre d’una mostra major (mes comprensio), es dir, d’un error mostral (incompletut o insignificancia dels casos), sino d’una atra classe d’insuficiencia metodologica-teorica (pp. 981-983, i nota 2589): ya ho apunti en son moment (Fontelles 1999), (a) l’autor hauria d’haver establit les condicions –els percentages personals concrets o aproximats– per al predomini d’u dels lectes importats, no ho feu, es deixava a una ‘evidencia acumulativa’ –indeterminada–, cosa que impedix qualsevol comprovacio o contrast; afigc ara, (b) lo esperable del proces migratori sería un pidgin, un hibrit de contacte, en posterior criollisacio: catala-aragones en la costa i aragones-catala en l’interior (no hi ha constancia material de tals estadis migevals); (c) l’identificacio variable (catala / aragones) d’alguns antroponims, vinculats o no a un toponim (Cabanes 1998, 2001), no permet establir percentages de predomini idiomatic, o son molt debils en el pas d’una o dos generacions (es dir, els descendents d’un supost ‘Enrique de Terol’ poden ser de Cullera, de Nules o de Balones en 30 o 50 anys, encara que conserven ‘de Terol’); (d) es una hipotesis de molt baix nivell predictiu: no cal una temporalitat extensa –secular– per a justificar l’existencia i l’extensio d’una modalitat (catalana) quan, des del principi, es poden trobar proves i documents d’eixa llengua vinculada a localitats o territoris, la nova teoria es superflua i no explica molt mes que l’anterior repartimentista (Ballester 2021), es mes elaborada.

La segona novetat: generalisacio

Hem vist la part quantitativa. La part qualitativa es un canvi de perspectiva en els estudis i en el coneiximent.

Es manté l’hipotesis inicial, la varietat neollatina valenciana era similar a la que hi havia en l’orient hispanic (terres de l’Ebre, Catalunya, Balears) i no essencialment distinta, com es defenia des del paradigma catalaniste (primerament, Manuel Sanchis –1949, 1961– i Alvaro Galmés –1950, 1983–, o secundariament, des d’obres divulgatives i de poder –autoritat colegial– com el llibre Las lenguas prevalencians –1985– o el monografic de la revista Saó –1994–). Conve recordar que per aquella epoca, Joan Coromines (1984) afirmava que la llengua valenciana –catalana– era duta, pero al mateix temps cocreada per l’aportacio ‘mossarap’ nativa. Aço concordava, grosso modo, en les teories d’Antoni Maria Badia i de Manuel Sanchis –i tambe en el ‘primer’ Germà Colon–, les tres tenen un component explicatiu ‘substratistic’. La diferencia es que en Peñarroja l’element ‘mossarap’ es estratistic i està en la base de l’actual valencià. No es importat, sense negar mes aportacions i tambe en la dificultat afegida de determinar cóm es produi l’interaccio i integracio final entre lo que hi havia i lo nou (Peñarroja 1993: 197).

A la confirmacio de la validea interna (l’hipotesis autoctonista local) s’afig la validea externa del model-proposta, la generalisacio a unes atres parles-regions (Andalusia, Portugal, Toledo...).

Hi ha extensio en els dos eixos de les varietats: sincronia i diacronia. En la sincronia (espacial, transversal) aporta eixemples procedents de distintes arees, concordants o discordants en els resultats evolutius, en direccio nort-sur i est-oest; i en la diacronia (seqüenciacio temporal, llongitudinal) nos oferix talls transversals de distintes epoques per als distints dialectes. L’amplitut mostral procedix d’un escorcoll secular i global –no realisats fins al moment– de fonts musulmanes i cristianes.

De la documentacio aportada (contrastada) per Peñarroja no s’inferix l’estat llingüistic dibuixat des de principis del sigle passat, per Menéndez Pidal i els seguidors, fins als anys 80 i mes, sino un atre ben diferent, ¿antagonic?. Hi ha ‘parles romaniques’ diverses que tenen concomitancies geografiques horisontals i verticals d’identitat i de diferencia, que, per una atra banda, es lo esperable. Lo atre, la casi absoluta discrepancia lectal entre el nort i el sur d’una hipotetica ralla divisoria era una conjectura, un absurt, una anomalia total (les varietats neollatines actuals, autonomes pero no independents, presenten una distribucio-caracterisacio parella).

El nou mapa dels romanics en Al-Andalus ha de partir de: “a) las conexiones entre estas hablas no tenían por qué ser solo horizontales; y b) la idea de que cesaran de golpe en sentido vertical en la línea simbólica del Duero o, más al este, en la del Ebro no se basa en datos comprobables” (p. 853). Traduit, si ‘cavaller’ / ‘cavallero’ apareix en Toledo i en Asturies, en Cordova i en Girona i en Valencia, en documentacio tant llatina com arap, de similar epoca, la conclusio es meridianament clara: el sufix -ariu estava reduit a -er / -ero, independent dels eixemples en contra.

Extensio i consolidacio de l’hipotesis

Els seminals i pulcres estudis sobre el ‘mossarap’ valencià de fa vora 50 anys representaven un canvi local de paradigma per a l’hipotesis idiomatica continuista. Ara, es un canvi global de paradigma respecte al dominant durant decenis en l’historiografia espanyola i que encara es manté. Es manté perque els defensors no reconeixen l’insuficiencia metodologica cientificotecnica en la qual treballen i han treballat: 1000 o 1500 observacions diuen alguna cosa pero poc respecte a quinzemil, sobre tot si hi ha abundants ‘cisnes negres’ (millers de contraeixemples) desconfirmant les primeres.

Sens hiperbole, el voluminos i documentadissim El mozárabe y las lenguas... confirma i consolida aquell plantejament inicial, dels 80-90, des d’una doble perspectiva: les modalitats romaniques son una realitat constatable durant la dominacio musulmana de la peninsula Iberica i, aço es lo novedos, es transformaren, com pareix que era lo natural. Lo que estava comprovat per al territori valencià es generalisa (major validea externa) a unes atres parles hispaniques per mig de l’ampla casuïstica aportada.

La tesis, donada per ferma i establida, de lectes estancats i immutables o insensibles al temps no era certa per al valencià, pero tampoc era certa per a unes atres regions espanyoles. Es mes, front a una concordança evolutiva horisontal (orient-valencià / occident-portugues), Peñarroja n’aporta una atra vertical (nort-cristia / sur-musulma). Trobarém evolucions convergents i/o divergents multidireccionals (entre nort-sur i entre est i oest), pero està (com)provat en suficiencia que les varietats responien al pas dels sigles.

Movilitat idiomatica i activitat lectal

En la part final del llibre hi ha un extens comentari sobre prepoblacio i es pronuncía contra lo que denomina ‘llei de la gravetat’ en el desplaçament de llengües nort → sur: “no se puede seguir sosteniendo que, en conjunto, el románico del sur del Duero [...] constituía un bloque homogéneo caracterizado por el arcaísmo [...i que en el contacte interllingüistic, els lectes] representaban modelos antagónicos cuya interacción se saldaría con la extinción de la primera [el mossarap]” (p. 914). I, en segon lloc, “hubo más movimientos de hablantes y de lenguas desde los siglos IX-X en dirección inversa, cuya influencia en los balbucientes dialectos del norte antes de su desplazamiento hacia el mediodía español es poco prudente descartar” (p. 914).

Tambe li dedica unes quantes pagines a l’activitat o passivitat de les parles romaniques. La teoria convencional afirma que a la condicio d’arcaics unien la de debils o decadents. L’unica eixida raonable per ad estes parles era la desaparicio o ‘absorcio per les puixants varietats del nort. Peñarroja es taxatiu: “la explicación tradicional ha de descartarse; o modificarse de manera sustancial. Lo contrario equivaldría a escamotear, contra toda evidencia empírica, un corpus lingüístico de datos cuyo volumen va bastante más allá en cantidad, diversidad y detalle del exiguo cupo de noticias, a menudo dispersas y deshilachadas, en que se fundamentaron unas conclusiones algo aventuradas” (p. 942; el destacat es meu). I a partir d’aci desgrana els dialectes de les distintes zones i les proves que sostenen la vigencia o permanencia (Toledo i el centre, Portugal, l’orient hispanic –en una detallada comparança entre nort i sur de l’Ebre– i Andalusia).

El llibre es lo que es denomina una clau de pas en una disciplina cientifica perque es necessari consultar-la, tant si s’està d’acort com si s’està en contra. ¿Es pot continuar dient que els ‘mossaraps’ –lectes– no existien?, si, pero obviant l’investigacio de Peñarroja. ¿Que es fara?, segur. Ya es fa i en determinats autors ni se’l menciona. La censura o l’ocultacio son males praxis cientifiques i diuen molt de la condicio etica dels ‘experts’.

Ya que parle de la praxis cientifica; m’hauria agradat (es interes personal) un major contrast conjunt dels adversaris epistemics –o per autors– i de les teories contraries. Estan en el lloc que l’autor estima pertinent, per eixemple, en cadascu dels apartats de les lleis fonetiques trobem comentaris, pero esta dispersio pot dificultar una millor panoramica per als llecs i, no tant, per als entesos.

Hi ha un interrogant que engloba tota l’obra, encara que es referix al cas valencià es extensible a les atres parles: “¿a qué lengua deberíamos atribuir el conjunto de rasgos fónicos, léxicos y morfológicos analizados y su elenco de manifestaciones? No, desde luego, a un catalán o a un aragonés que no habían traspasado la barrera del Ebro. Y menos a un romance extinguido, pues el corpus de testimonios citado en los capítulos precedentes aparece bien activo a la altura del s. xiii, y con una fisonomía que no se ajusta, en absoluto, a un estado fósil, sino claramente innovador” (pp. 976-977).

Contra els elements: un pronostic

Traure l’obra ya ha segut un acte de valentia per a l’editorial (no solen ser ‘amigues’ de publicar contra la ciencia establida). I mes, d’un tema que partix inicialment d’una dissidencia sobre l’orige importat del valencià (tabu i intocable), que s’esten a tota una concepcio heretada en els estudis de llingüistica historica i que implica als ‘pares’ (Menéndez, Zamora, Lapesa, Galmés...). L’atra part es la difusio i la repercussio epistemica (els efectes en el paradigma).

Publicar en castella o en catala no te massa problemes en els mijos de comunicacio... pero aumenten segons la tematica (i sobre tot en valencià no oficial). Ya es rar que l’hagen entrevistat en la SER... (2022)i para de contar. Ho se per experiencia.

Quan hi ha un conflicte sobre una qüestio, com es este cas, i el coneiximent depen o s’atribuix a un grup, el saber pert categoria i sol ser considerat una opinio; pero hi ha uns atres problemes afegits: “Los grupos que están en conflicto y participan del debate ideológico no admitirán con facilidad que lo que los Otros creen constituye conocimiento, sino que afirmarán que tales creencias son apenas opiniones” (Van Dijk 1999: 144). A voltes, ni opinions.

Intuixc que la resposta mes significativa sera el silenci (prou habitual, ha ocorregut unes atres voltes) (este text es redacta en 2023), o la descalificacio generica del coneiximent o de l’investigacio (raons: es una teoria superada, es lo mateix de sempre, no hi ha proves –lliteratura romanç–, es acientific –esta valoracio sol ser gratuïta, sense fonament–, va contra la romanistica internacional, les universitats de tot lo mon no ho avalen...). Es poden negar els fets: “cuando se los ve como sostén de la posicion ideológica de los otros, aun si estos hechos son el resultado de investigaciones que se han llevado a cabo de acuerdo con los métodos científicos generalmente aceptados, que en otra investigación nunca serían cuestionados” (Van Dijk 1999: 145). Una ultima possibilitat es que s’enjuntaran els que viuen de les beques publiques i dels departaments de les facultats pertinents i trauran algun llibre colectiu... en contra.

Conclusio

L’hipotesis d’unes varietats romaniques semblants –no identiques–entre el nort i el sur peninsular, en epoca musulmana, explica molt mes que la contraria, uns lectes distints i incompatibles segons la latitut. ¿Per qué dic que te mes poder explicatiu? Perque en la primera hi ha excepcions justificables majoritariament pel pas del temps, la cronologia (una hipotesis de baix nivell), mentres que en la segona les excepcions tenen mala justificacio o son contradictories en la propia hipotesis. Ademes, concorda millor en l’extensa mostra de fets idiomatics aportats que les exigües mostres que la podrien contradir i que soporten la teoria contraria.

Este plantejament es ‘normal’ vist des d’un atre punt de vista: “Toda teoría abarcante atraviesa primero una época de clasicismo, en la que sólo se ven los hechos que encajan perfectamente en ella, y otra de complicaciones, en la que comienzan a presentarse las excepciones [...] Al final, las excepciones superan, a menudo, el número de los casos regulares” (Fleck 1986: 76). Es lo que li passa a la teoria rupturista-catalanista.