Aci podeu descarregar la resenya en PDF.

                RESENYA

 

Leopoldo PEÑARROJA (2022), Mozárabe y lenguas de España. Los romances de la península Ibérica en época de orígenes (siglos VII-XIII), s. ll., Almuzara, 1248 pp.

 

Index

 

Els antecedents i el marc / 2

 

El pare de la teoria (idiomatica) catalanista / 4

 

La repeticio acritica (lexica i teorica) / 8

 

Un contengut extens i profunt /14

 

Integrar solucions majoritaries i divergencies /17

 

Les controversies / 19

 

L’induccio i la mostra / 20

 

La primera novetat: amplitut espectacular / 24

 

La segona novetat: generalisacio / 26

 

Extensio i consolidacio de l’hipotesis / 27

 

Movilitat idiomatica i activitat lectal /28

 

Contra els elements: un pronostic / 29

 

Conclusio / 30

 

Referencies bibliografiques / 31

 

           Nota: les referencies a l’obra figuren entre parentesis (p. XXX).

 

           Per a citar esta obra: FONTELLES, Antoni (2025), Resenya de Leopoldo Peñarroja (2022), Mozárabe y lenguas de España, s. ll., Almuzara. + pagina uep.

 

Els antecedents i el marc

 

Ni en este cas ni en molts atres, les obres no son objectes aïllats d’un autor. No passa ni en lliteratura ni en pintura ni en qualsevol art i manco en la ciencia i en la tecnica. Ho se per experiencia personal i perque conec la produccio-trayectoria d’uns atres investigadors.

 

Mozárabe y lenguas... no es pot entendre sense «Una revisio critica del “mossarap” llevanti. Fonts i metodologia» (2002 [1985]), ponencia de Peñarroja en el I Congres de la Llengua Valenciana, en Elig, ni sense «Orige i formacio de la llengua valenciana. (Del substrat iberic a la Reconquista)» (1987 [1985]), conferencia que pronuncià en l’Aula de Humanidades y Ciencias de Gandia, organisada per la Real Academia de Cultura Valenciana.

 

La continuacio fon El mozárabe de Valencia. Nuevas cuestiones de fonología mozárabe (1990) i Cristianos bajo el islam. Los mozárabes hasta la reconquista de Valencia (1993), que corroboraven el plantejament inicial en uns analisis mes detallats i exhaustius. El segon s’amplià en Cristianismo valenciano. De los orígenes, al siglo XIII (2007), i tot es resumi en «La qüestio valenciana. Mig sigle de Filologia (1960-2012)» (2013), prolec de 47 pagines en la reedicio de ¿Valenciano o catalán?, de Vicente Luis Simó. Entre mig hi ha uns atres articuls, colaboracions o ponenecies congressuals en la mateixa direccio i de gran interes, que es troben referides en el llibre.

 

Algunes de les critiques eren molt debils (com la de l’historiador Enric Guinot dirigida contra la ‘modernitat’ de les fonts utilisades per Peñarroja, es tracta d’una mentira publicada i no rectificada –que yo sapia–, ho expongui en la Revista de Filologia Valenciana, 1999, n. 6, pp. 176-179); n’hi ha alguna mes ‘tecnica’ (com la de l’arabista Carme Barceló) que fon replicada en son moment per l’autor; i unes atres eren falacies, com l’argumentum a silentio o argumentum ex silentio (segons els detractors, la falta o el silenci d’una ‘lliteratura’ romanica baix domini musulma corroboraria l’absencia d’una varietat viva, es important pero no es determinant perque hi ha proves indirectes aportades per la dialectologa historica), o l’oblit d’alternatives (sense testimonis ‘directes’ no se soste eixe romanisme popular, aço sería cert si... s’ignoren situacions analogues: el contraeixemple ocultat –i conegut– es l’indoeuropeu, no hi ha ‘produccio’ tangible, pero cap de llingüiste nega l’existencia... crec).

 

Des d’esta perspectiva, el plantejament epistemic novedos –l’empiria acumulada– remou el coneiximent establit en la dialectologia historica, en els estudis del denominat genericament ‘mossarap’. Conforme el presenta Peñarroja, el cas inicial valencià apareixia com una anomalia que no quadrava en la teoria convencional vigent, des de feya decenis, en el panorama llingüistic intern-local-regional i extern-general-peninsular.

 

La resistencia al canvi procedix de tres fonts principals: (a) inercia, el rebuig al qüestionament del saber comprovat i difos, comprensible fins a cert punt, pero no mes enlla (no es una conducta extraordinaria en l’historia de la ciencia); (b) institucionalisacio, els alineaments personals i grupals (les filies i les fobies, els coleges invisibles, el repartiment del poder i l’autoritat, la movilitat intragrupal, la disponibilitat de recursos humans i economics,els llibres de text i obres divulgatives, la formacio dels investigadors, les relacions mestre-alumne...); i (c) ceguea intelectiva, l’impossibilitat cognitiva de ‘vore’ lo que la teoria –ideologia– no prediu –i ademes nega– (tampoc es rar: l’heliocentrisme front al geocentrisme, l’absolutisacio dels conceptes ‘dalt’ i ‘baix’ impedia la possibilitat dels antipodes –que els arbres creixqueren cap avall–, l’existencia de ‘races’ superiors i inferiors en la base de l’esclavitut, l’homosexualitat concebuda per alguns com a patologia –requerix de tractament– o com a expressio de la sexualitat personal –sobra la terapia–... v. Fontelles 2020: 99-110, 474-488).

 

Vejam un eixemple de visio parcial reinterpretada. El numero de voltes que en la documentacio arap de Toledo (ss. XI-XIII) es menciona la traduccio o es referix la llengua dels contractants (pp. 133-158) supera la circumstancia o la casualitat: 203 d’un total de 902. Encertadament, Peñarroja apunta a un fenomen sociologic: “no estamos o no estamos solo ante un síntoma de ignorancia progresiva del árabe, sino de uso vehicular del romance” (p. 139). L’explicacio alternativa, donada pels negacionistes del romanisme i partidaris de l’ultraarabisacio dels ‘mossaraps’, es que alguna de les parts intervinents no sería toledana; ademes, es reforçaria en la ‘rarea’ dels casos (reduits a ¡tres! en J. P. Molénat, citat per Peñarroja). Front a la manipulacio de la casuïstica (la sifra d’aparicions, 203, contradiu la rarea, l’invalída) i a la justificacio ad hoc de forasteria (el numero i la varietat social dels intervinents desconfirmen l’estrangeria), el raonament de Peñarroja es mes parsimonios –cientific–.

 

Encara que volgam passar de tot, l’empiria es l’empiria i els cisnes negres existixen, diga lo que diga la teoria admesa i consolidada des de començament del sigle passat. Pose un eixemple proxim d’esta oposicio inercial conjunta (empirica i ideologica, fets i teoria); en l’escritura de la llengua valenciana, (a) el sistema accentual de les Normes d’El Puig (no el recuperat per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana en 2003, a image de les Normes de Castello de la Plana –NdC–) es mes simple que el de les NdC (que ademes se servix de forma abusiva i arbitraria de la dieresis complementaria i inclou un inutil i parcial accent diacritic), i (b) el que planteja el membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua Abelard Saragossà (2003: 297-306) tambe es mes racional (economic) que les NdC. La resposta ‘cientifica’ es identica: la desatencio de les dos propostes.

 

El pare de la teoria (idiomatica) catalanista

 

El coneiximent institucionalisat pot servir per a plantejar uns atres reptes (obri perspectives, com el descobriment d’aigua solida en la Lluna), pero moltes voltes dificulta la visio d’elements inesperats, sobre tot si no concorden o son contradictoris en el saber ‘comprovat’ (la teoria geocentrica impedia acceptar l’heliocentrisme del sistema solar). Una caracteristica que definix la ciencia es el principi del coneiximent conjectural (no hi ha veritats eternes i no vaig a descobrir ara a filosofs com Karl Popper o Mario Bunge o historiadors com Thomas Kuhn). Una teoria podra ser mes o manco permeable a les innovacions i mes o manco resistent als contraeixemples, pero l’historia nos ensenya que no es immutable, perque “Nuestra capacidad de observación es limitada temporal y espacialmente, tanto en el orden personal individual cuanto en lo conocido por la totalidad de los hombres” (Trevijano 1994: 184). Aço pot ser dificil d’entendre sobre tot quan es barregen uns atres interessos, que no nomes es donen en les hipotesis emergents sino tambe en les consagrades. Es dir, ideologia n’hi ha tant en lo establit com en lo nou (p. 136, n. 262), tant si s’enten com un ‘prejuï’ o com un ‘conjunt de creences sobre el mon’. Inclus si distinguim en la ciencia el saber i l’activitat –la teoria i la practica–, la neutralitat es dubtosa en molts casos (Agazzi 1996: 64-88; per a una perspectiva mes social v. Torres 1994). En qualsevol cas, s’ha d’evitar que influixca en els resultats de les investigacions, en la seleccio biaixada de les dades, en la valoracio de l’informacio, en el contrast de les hipotesis, en el rebuig aprioristic d’anomalies i contraeixemples, en el progres teoric...

 

Pot pareixer paradoxal, pero la dedicatoria a Ramón Menéndez Pidal no oculta que una gran part de les critiques, o la majoria, ho son a sa concepcio del romanic baix domini musulma: uniforme i arcaic (pp. 81, 91, 192, 198, 199, 201, 737, 899...), un lecte opost a la diversitat i evolucio del nort peninsular. Son les caracteristiques casi hegemoniques, des dels anys 20 del sigle passat, posades en circulacio per la magna historia de l‘espanyol de Menéndez. Es un model de ciencia basat en les grans figures, els genis descobridors, els experts d’una disciplina, que eren casi indiscutibles o semideus. Es la ciencia ‘romantica’ (Medawar 1997: 75), basada en un concepte tradicional d’autoritat. Es dir: “La credibilidad de la vida científica [... descansarà] en la palabra del maestro, cuya posición le capacitará en exclusiva para interpretar la ortodoxia cognitiva reinante” (Torres 1994: 146). Importa fonamentalment ‘quí diu qué? (Torres 1994: 145-149; Fontelles 1997: 137-145). Pero hem de saber que el respecte no està renyit en la critica raonada.

 

Est es el coneiximent sobre els parlars hispanics que, pam amunt pam avall, majoritariament, han repetit i transmes dialectolecs i historiadors durant el sigle XX (i continúa): Rafael Lapesa (pp. 940-941...), Manuel Sanchis (l’idea de la varietat valenciana: “derivaba tanto de la imagen pidaliana del arcaísmo mozárabe²⁵⁸⁶ como de sus prejuicios ideológicos”, p. 979), Álvaro Galmés (“no podía, des de tales premisas [es referix a la concepcio arcaisant del romanic i a la desaparicio] admitir una posible simetría entre románico anterior y ulterior a 1238”, p. 977, n. 2577), Alonso Zamora, Antoni Ferrando, Enric Guinot, Carme Barceló, Francisco Corriente, Pierre Guichard... en algunes excepcions, com Dámaso Alonso (pp. 938-939) que posa en valor el ‘mossarap’ de les terres que s’anaven conquistant als musulmans, Germà Colón (p. 979, n. 2583), o investigadors moderns (per a mi mes desconeguts).

 

En (a) dades irrisories o insuficients, en (b) suposicions o conjectures, en (c) reiteracio teorica –historica i autorial–, en (d) repeticio casi acritica –en lleus matisacions– dels casos, en (e) ocultacio o infravaloracio de contraeixemples, en (f) clares contradiccions temporals... una gran part d’investigadors s’ha llimitat a confirmar de forma acientifica la proposta menendezpidaliana, coixa pero dominant durant molts decenis, i a invisibilisar (negar) qualsevol discrepancia com a inexistent, impossible, aberrant o acientifica (podriem parlar d’un cas de ‘reproduccio’ ideologica del coneiximent). La visio es completava en la funcional hipotesis de la falca metaforica que supongue diacronicament l’alvanç surenc del castella ‘modernisador’, que separava dos zones peninsulars, oriental i occidental, mes ‘arcaiques’. I aixina, tot estava en son lloc.

 

En el fondo, no es especular ni massa ni poc, l’ideologia nort cristia-modernisador front al sur musulma-arcaic es conjugava en el proces de conquista-reconquista peninsular. El moviment expansioniste cristia i el retroces musulma s’unix a l’extensio de les varietats neollatines nort-cristianes sobre les del sur-musulmanes (irrellevants, debilitades o extintes).

 

El paper assignat al ‘mossarap’, actiu o inactiu, en la teoria hegemonica quadra en la conformacio dels nous romançs i en la ‘realitat’ de tals comunitats transmissores, tangibles o evanescents, que s’accepten en Portugal i en Toledo, pero es neguen en uns atres territoris: “és improvable que el romanç andalusí hagués persistit en terres valencianes i balears en temps de Jaume I el Conqueridor. Al menys, no ho avala cap documentació ni cap indici” (Ferrando i Nicolás 2005: 82). Sense comentaris. Dire nomes que l’hipotesis no era compartida pel seu mestre Manuel Sanchis: “Consta documentalment que el nucli mossàrab de València sobrevivia encara la vespra de la conquista” (Sanchis 1961: 98-99). Una afirmacio molt arriscada si no es tenen proves. I ho completa: “fou l’acció d’aqueix substrat mossàrab el principal determinant de la fesomia que particularitzà el valencià dins el conjunt idiomàtic català” (Sanchis 1985: 121; igual les cites son inconvenients ara). Anys mes tart, Nicolás senyalava la contradiccio de Sanchis i rebujava l’accio del ‘mossarap’ com a transmissor i modulador de la varietat valenciana perque “no sembla [esta influencia], a la vista de les investigacions dels especialistes, avalada per vestigis arqueològics i textuals ben documentats” (Nicolás 1996: 140). Hipotesis coincident en l’expressada uns renglons mes amunt (Ferrando i Nicolás 2005: 82).

 

Sanchis no estava a soles, Joan Coromines es declarà defensor del mossarabisme com a element singular del valencià: “I que no havia mort del tot en totes les comarques i rodalies valencianes, almenys en certs elements de la seva còrpora física i espiritual: fins i tot allà on l’àrab era ja el senyor, era un àrab farcit, podrit, de mossarabisme; més que tot, en lèxic, en pronúncia, en tantes coses. I aquest element també va contribuir a aquella torrentada [la que entrà en la varietat catalana importada del nort]” (Coromines 1984: 91; pot ser impertinent recordar-ho). Pareix que siga una opinio personal, pero suponc que alguna rao de pes tindria.

 

Per ad esta area concreta, Peñarroja aporta argumentacio que sustentaria: “un entramado cristiano autóctono” (p. 999, in extenso pp. 998-1001) al temps que senyala la no identificacio social (cristia) / idiomatica (romanç) (v. infra comentaris sobre antroponimia). La teoria continuista precisa ineludiblement (a) de parlants transmissors romanics, (a₁) independent de la condicio sociorreligiosa (araps, no araps, musulmans, muladins, jueus o cristians) (com apunta Peñarroja, s’ha de dissociar religio i llengua, per a evitar malentesos i debats esterils), i que (b) eixa varietat no siga essencialment diferent a les dutes en la conquista.

 

Es facil advertir que l’hipotesis del valencià importat –una varietat consecutiva del catala– te la necessitat predictiva ineludible de (a) l’arabisacio absoluta del centre-sur hispanic i la simultanea desromanisacio (= perdua de llengua = desaparicio dels ‘mossaraps’) (p. 1015). Ha d’associar els fenomens llingüistic i social (romanç i mossaraps). I (b) un predomini poblacional clar que explique i justifique la distribucio idiomatica en el Regne de Valencia. Una atra prediccio derivada complementaria es (a₁) el supost de la ‘muralla’ idiomatica posterior entre comunitats residents en el territori. Esta hipotesis es tambaleja per la primitiva documentacio judicial valenciana del sigle XIII, causa d’una certa estranyea en investigadors del paradigma catalaniste: “Comunicació aquesta [entre musulmans i cristians] que és indici que, almenys alguns moros, havien fet un aprenentatge de la llengua dels cristians o que ja parlaven algun romanç que els la permetia” (Ponsoda 1997: 130). La primera part de l’explicacio no es descartable –alguns moros havien depres ‘catala’– encara que els eixemples aportats per Ponsoda dibuixen un intercanvi idiomatic ‘massa familiar’, qualitativament i quantitativament distint a la ‘anecdota’ –es una opinio–; pero l’alternativa –que parlaren una varietat, necessariament romanica i proxima, que facilitava la comunicacio en els conquistadors– es molt ‘perillosa’, o letal, per a la teoria aloctonista de la llengua, ¿nomes m’ho pareix a mi?

 

Tot aço –hipotesis rupturista– es discordant de forma particular o general, local o global, en l’abundancia relativa de fonts primitives (del VII al XIII), visigotiques, llatines i araps, mes en unes regiones que en unes atres, i en el cabal toponimc, antroponimic i lexic –reflexos d’un romanic coetaneu viu imprescindible– de glossaris, croniques, relats, donacions, compravendes, assentaments, conquistes i repartiments –hipotesis continuista–. Unes dades minimisades o ignorades perque no quadren en (desconfirmen o rebaten) el plantejament estés i, en conseqüencia, son anecdotiques, irrellevants, superflues o impertinents.

 

Peñarroja expressa algunes voltes sa sorpresa per la falta de consulta d’archius i tambe pel relegament –no mencio– de fondos publicats fa decenis. Ho entendria millor –tots ho entendriem millor– si veguera que l’oblit està motivat perque... l’informacio destorba, i mes si contradiu o no corrobora l’hipotesis elevada a la categoria de dogma (per tant, contraria a la ciencia i al coneiximent conjectural).

 

La repeticio acritica (lexica i teorica)

 

En l’apartat anterior m’he referit a l’exposicio de proves i a la reproduccio per part d’uns atres autors. No sería cap d’inconvenient si aquelles foren certes i contrastades, pero hi ha voltes que la fiabilitat de l’informacio nomes depen de la confiança-autoritat depositada en els investigadors primers; en conseqüencia, la reiteracio pot no ser la millor idea. Sería disculpable fins a un cert punt. Si vaig a escriure d’aeronautica no cal que comprove la llei de la gravetat ni les distintes resistencies dels metals, ni yo ni ningun atre. Son fets establits i corroborats –no estan en dubte–, pero en el nostre cas –quan l’assunt està en qüestio–, la prudencia es bona aliada del coneiximent. Es el denominat escepticisme organisat del sociolec Robert K. Merton. D’acort en este manament metodologic: “El investigador científico no debe preservar abismos entre lo sagrado y lo profano, entre lo que exige respeto acrítico y lo que puede ser analizado objetivamente” (Torres 1994: 43-44). Pero tambe se sap que hi ha un ‘dogmatisme organisat’ ya que “el científico trabaja en sus propias investigaciones reafirmándose en sus propios supuestos y, en todo caso, dudando del trabajo de los otros” (Torres 1994: 53). I tambe tenint present que l’escepticisme i la neutralitat no son conductes constatades especialment en les controversies o en les disputes cientifiques (Torres 1994: 47).

 

Es l’anecdota omnipresent, usada com a argument categorial, d’un poblador valencià mossarap denominat ‘Pedruelo’. Les caracteristiques de la paraula son: (a) manteniment del grup <-tr-> sonorisat <-dr-> front a l’esperable reduccio a <-r-> (‘Perol’, com ‘Pere’ o ‘mare’), (b) diftongacio espontanea de la o breu (sufix <-olu>) en <-ue-> (front a ‘Puçol’ o ‘jovençol’) i (c) conservacio de vocal final, sens apocop (<-o> front a ‘port’ o ‘hort’). Tres pardals –caracterisadors del romanic valencià– morts d’un tir. Capital si fora certa (l’anecdota).

 

Ya apareix en Ramón Menéndez quan tracta la perdua de la vocal final, encara que diu que hi ha vacilacio: “En el Repartimiento de Valencia, entre las casas de dentro de la ciudad (De domibus Valentie) que se reparten se nombran los de Alamello, Avenfierro, Iben Calvo, Pedruelo y otras así” (Menéndez 1986: 179). Va acompanyat de “Pedruel partido de Boltaña” (Osca) (Menéndez 1986: 183), i d’algun atre com “P. Çalarieta”, atribuit a una nota de Galmés i que Galmés no cita (p. 328).

 

Tambe figura com a eixemple de vacilacio en l’evolucio de la o breu llatina (ue / o): “«real Alponti» etc. Pero también Pedruelo, nombre de un vecino de Valencia al tiempo de la reconquista” (Menéndez 1986: 134).

 

S’amplia en Alonso Zamora en la generica idea del mossarap en singular: “El habla románica se hizo, al estar separada de sus cohablantes del norte, claramente arcaizante y familiar” (Zamora 1974: 15). Es la tipica falacia non sequitur: de la separacio fisica-politica no se seguix necessariament l’arcaisme, encara que podria acceptar-se la restriccio a l’ambit familiar, la diglossia. En la mateixa pagina, sense mes explicacions, el singular generic –“El habla románica”– es torna plural i variat: “la diversidad mozárabe es bien clara, y obedecería a diferentes formas o grados de la romanización, aparte de rasgos étnicos o culturales locales” (Zamora 1974: 15, nota 10), en concordança en les hipotesis de Sanchis (per al valencià) i Badia (per al catala). I unes pagines despuix ho corrobora: “podemos tener ideas precisas sobre la forma y variantes de las hablas mozárabes” (Zamora 1974: 20). Ho he remarcat perque les conseqüencies son distintes si la parla romanica es uniforme o multiforme (p. e., la modalitat murciana podia ser distinta de la granadina).

 

Respecte a la diftongacio apunta la curta gama de l’arap (tres vocals: a, i, u, llargues i breus). De la precaucio passa a la conjectura: “es muy difícil saber con exactitud el estado vocálico de las voces romances a que aluden [els autors musulmans]. La ó tonica de los escritores árabes puede representar frecuentemente uo. La pronunciación era, seguramente, algo vacilante. Las personas más arabizadas pronunciarían ó, sin diptongo, y en cambio, las más vulgares dirían uo” (Zamora 1974: 21). I tenim la mostra: “El Repartimiento de Valencia registra nombres como Villanova, Avenfoco, Alponti, Alconcho, Barbatorta, al lado de Pedruelo (nombre de un vecino de Valencia), Azuela, Pozuelo (grafía probable de ue)” (Zamora 1974: 22).

 

Caracteristica similar troba Rafael Lapesa ya que afirma que el mossarap coneixia la diftongacio i subsistiria en “Toledo y Levante” (Lapesa 1980: 182) i la correlaciona en la teoria del repartiment territorial dels conquistadors –“šierra, bašcuel”– en regions a on s’instalaren principalment aragonesos: “(Teruel, Segorbe, interior del reino de Valencia), mientras las formas en /e/, /o/ prevalecieron en el litoral, ciudad de Valencia e islas Baleares, asiento preferente de catalanes” (Lapesa 1980: 193). Si nos parem un poc, els plantejaments d’Alonso (vacilacio i dos normes, independent de l’assentament poblacional) i de Lapesa (doble solucio associada a la poblacio catalana / aragonesa, en contra ‘Pedruelo, en zona catalana’) son incongruents entre ells.

 

Álvaro Galmés sera u dels principals difusors: “En el Rep. de Va. [repartiment de Valencia]: Pedruelo III, 57, nombre de uno de los habitantes de Valencia al tiempo de la Reconquista, sin duda mozárabe” (Galmés 1983: 128; reiterat per diversos motius en 138, 154 –com a mostra de manteniment-evolucio tr > dr–, 159 i 160).

 

I repetirà la jugada anys mes tart a l’assegurar que en el mossarap hi ha formes diftongades clares: “Pedruelo, Azuela, Xilviela (Valencia)” (Galmés 1996: 102), pero tambe unes atres dubtoses o be: “que hemos de leer necesariamente la vocal sin diptongar [...] Aurel, Avinferro, Avenfoco, Alponti (Valencia)” (Galmés 1996: 102-103).

 

En les dos obres, 1983 i 1996 (13 anys de diferencia), manté “Pedruelo”, pero entre elles hi ha un factor determinant, Peñarroja ya havia publicat alguns treballs (1987, 1989 i 1990) que contradien o explicaven el fenomen ‘Pedruelo’. Havia aclarit que els avaladors del veï de Valencia (Menéndez, Zamora) i pressunt mossarap (Galmés) estaven errats; este veï mossarap no era atre que un repoblador catala, com consta en l’assentament: Berenguer de Pedrol, modificat per l’escriva en “Pedruelo” (Peñarroja 1990: 66-67, 152). Ni citacio ni rectificacio; uns ya no podien fisicament (havien faltat) i uns atres no volien intelectualment. ¿Ciencia o ideologia?

 

Curiosament, u dels grans defensors de la catalanitat del valencià, Manuel Sanchis, no utilisarà mai est antroponim en les seues obres (les quatre consultades), i dubta de si el fenomen fonetic en qüestio es donava o no, i si era autocton o implantat. L’unica mencio, no propia, es troba en el prolec de Ramón Menéndez: “pues al lado y enfrente de Abinferro, citado en estas conferencias, aparecen también Avinfierro, en el término de Penáguila, así como Xilviela, hoy Chirivella, y Pedruelo, los tres pertenecientes a la zona que hoy habla valenciano” (Sanchis 1949: 15) (recordem: diftongacio contraria a la teoria repoblacionista de Lapesa, pero compatible en la de Zamora).

 

Sanchis apunta lo que sera una constant (i una incongruencia): “cabe considerar sólo como provisionales algunas de las conclusiones obtenidas por los filólogos que se han esforzado para reconstruirla [la parla romanica de Valencia]. En ciertas ocasiones los datos son tan contradictorios que tenemos que limitarnos a plantear el problema” (Sanchis 1949: 107); una precaucio epistemica que no li impedix asseverar en pagines posteriors de la mateixa obra: “el habla de los mozárabes de Valencia era muy diferente de la lengua valenciana actual, con la que tiene un parentesco poco íntimo” (Sanchis 1949: 135-136). Segons el principi de no contradiccio, A (resultats empirics dubtosos) i B (diferencia segura i cancelacio del dubte) no poden ser verdaderes simultaneament. Aci, en concret, hi ha tambe una falacia non sequitur, de l’insuficiencia de materials no es pot inferir cap de certea minima, en tot cas, una baixa provabilitat (la provisionalitat mencionada en la primera cita).

 

Sense tractar extensament les lleis fonetiques del romanic (unes poques mencions), si que mantindra la provisionalitat en una publicacio posterior (Sanchis 1961: 141-142).

 

En l’obra mes difosa, La llengua dels valencians (l’original es de 1933), enumera les caracteristiques mes importants d’eixa varietat primitiva valenciana i mantenia el dubte sobre els resultats de l’analisis, pero: “La conclusió és clara, tanmateix: El parlar dels mossàrabs valencians era molt diferent de la llengua valenciana amb la qual té un parentiu poc íntim” (Sanchis 1985: 120). Com es veu, identic plantejament i la mateixa afirmacio que abans, ara en valencià.

 

I per al final, en l’ultima de les seues obres sobre historia llingüistica (del catala), nos oferix la següent conclusio: “Coneixem ja relativament prou els parlars romànics dels mossàrabs valencians i mallorquins, bastant semblants entre ells però molt diferents de les modalitats valenciana i baleàriques de la llengua catalana parlades actualment al País Valencià i a les Illes. Aqueix mossàrab llevantí incloïa també les regions de Tortosa i de Múrcia, i, segons sembla, era més paregut al de Granada que no pas al de Toledo” (Sanchis 1980: 93). L’afirmacio justificativa “Coneixem ja relativament prou” es retorica pura i buida –sent benevolent– , perque no hi havia estudis nous que no haguera citat en l’obra de 1961 (especialment, Sanchis 1961: 141). D’aci deriva que les conclusions no poden bellugar-se de la ‘provisionalitat’ descriptiva inicial ad esta suposta certea final. En tot cas, esta certea sería falsa.

 

Mes actual es l’historia del catala d’Antoni Ferrando i Miquel Nicolás (2005), pero patix d’una exposicio informativa escassa (un tractament molt breu) i de repetir alguns topics sobre el ‘mossarap’, modernament dit ‘romanç andalusi’ (Peñarroja advertix de l’impropietat terminologica). No era una parla homogenea, pero: “era ben diferent de la dels regnes cristians del nord de la península i, en concret, de la dels comtats catalans” (Ferrando i Nicolás 2005: 81-82). Es l’hipotesis ‘diferencial’ nort-cristia-romanç / sur-musulma-arabofon de Sanchis i de Menéndez. Li dediquen un quadro comparatiu, poc mes de mija pagina, a catorze lleis fonetiques caracteristiques radicalment divergents (mossarap llevanti / catala), mes dos coincidents, en eixemples unics i oposts (Ferrando i Nicolás 2005: 81-82), com

 

	llati vulgar	mossarap llevanti	catala
A’I	moraira	Moraira	morera
-MB-	colombariu	colombaire	colomer
-T-, -TR-	petrair	Petrer	pedrer

 

 

 

La didactica podria justificar, dic podria, un esquema tan poc matisat i que genera una image distorsionada –mendaç– de la realitat evolutiva d’aquell ‘mossarap’. La simplificacio expositiva –blanc o negre– desprecia la variada casuïstica aportada per Sanchis o Galmés, i no parle de Peñarroja, que ni el citen, un comportament poc cientific, millor, anticientific. Son prejuïns i mentires, perque necessariament havien de coneixer les obres de Sanchis, Galmés i Peñarroja.

 

Una curiositat respecte a la paraula ‘canissia’ que mencionen: “els topònims [valencians] amb l’element kanisa, interpretats tradicionalment com a ‘església’, com ara Alcaníssia, Caníssia o Alquenènsia, serien, en realitat, denominacions que els indígenes islamitzats haurien donat a certs santuaris religiosos preislàmics” (Ferrando i Nicolás 2005: 81). Peñarroja manté que designen primitives iglesies en territori musulma (Revista de Filología Española, t. LXXI, 1991, p. 370). Personalment i de forma casual vaig trobar corroboracio de la tesis de Peñarroja, en 2011 comprovi que el terme encara significa ‘iglesia’ en maltés (llengua semitica, derivada de l’arap magribi). En Paceville, en la conurbacio de la capital La Valletta, trobem “Triq il-Knisja” (‘carrer de la Kanisia’), en una punta del qual hi havia un modern temple cristia (Fontelles 2019).

 

Tota esta ‘introduccio’, ¿per a aplegar a ón? Per a reflexionar sobre les suposicions, les contradiccions, els eixemples desconfirmatoris, les explicacions singulars, els dubtes, els condicionals de les afirmacions, per a entendre que a voltes aixina s’escriu la –mala– ciencia historica i una determinada filologia romanica.

 

Resumint, no nomes es dona una repeticio acritica dels plantejaments menendezpidalians en esta qüestio sino que es reitera la casuïstica (aci ho he eixemplificat en una paraula: ‘Pedruelo’). Ho confirme mes avant al comparar l’evolucio dels grups consonantics -mb- i -nd- (v. L’induccio i la mostra) en primeres figures de la dialectologia historica i la llingüistica historica del sigle XX, tots utilisaven casi els mateixos termens i les cantitats variaven poc entre 10 i 15 com a molt. Estos dos aspectes teoricopractics capitals per a l’hipotesis de la discontinuïtat lectal ante i post conquista de Valencia pareix que no han preocupat massa a la ‘romanistica internacional’.

                                  

 

Un contengut extens i profunt

 

En la part fonamental (unes 650 planes) analisa les varietats romaniques des de la ‘frontera’ del Duero cap avall, comparant-les en les de la zona cristiana del nort. Ho completa en una geografia dialectal d’elements idiomatics arreplegats en uns ilustratius i comprensibles mapes, al remat del text.

 

La descripcio inclou els aspectes diagnostics habituals: evolucio dels diftoncs decreixents <ai> i <au>, diftongacio espontanea i condicionada de <ĕ> i de <ŏ>, conservacio o caiguda de vocals finals, tractament de la <f> inicial, reduccio o manteniment dels grups interns <mb> i <nd>, aparicio i transformacio dels sons palatals, marques de plural, estructures sintactiques basiques... No totes estes lleis fonetiques tenen el mateix pes en la configuracio lectal, perque afecten a conjunts lexics de variable amplitut i perque no tenen la mateixa extensio en la llengua originaria, el llati. Tambe nos podem trobar en processos inconclusos o que han tengut evolucions irregulars (es el cas dels curts grups -nd- o -nn-, front al llarc sufix -ariu > -er).

 

Una d’estes lleis es la caiguda o manteniment de la <-r> final en paraules agudes (pp. 833-838). Es important per la repercussio en el transplant de la llengua –teoria rupturista–, per la transmissio genetica de ‘mare’ (catala) a ‘filla’ (valencià). L’analisis documental de Peñarroja mostra un tractament general, peninsular: “Tanto en el continuo dialectal románico del norte cristiano como en los romances de al-Ándalus salvo en su parte nororiental (áreas de Lérida, Tortosa y la franja del Sobrarbe-Ribagorza), no hay signo de otra cosa que de la conservación de -r” (p. 835), i en la regio oriental: “no parce haber duda de que el románico sudcatalán era, antes de la reconquista de las regiones de Lérida y Tortosa en 1148-1149, una continuación del catalán del norte en cuanto a la caída de la -r final de los oxítonos [ana(r), forne(r)]. Distinto era el comportamiento del románico de Valencia, que solo parece haberse unido a ese uso a partir de la cota de Peñíscola” (p. 838).

 

Repassare un atre cas (de forma resumida i restringida al valencià): el tractament i evolucio del diftonc secundari -ai < ariu: Sanchis diu que el sufix -ariu presentava la forma -air en temps prejaumins, es dir, aquella varietat romanica anterior al sigle XIII practicava la solucio arcaisant -air (Sanchis 1985: 120-121; recorde que la primera edicio es de 1933), i que ya implicaria l’eliminacio de la vocal final -air(u) (Peñarroja 2022: 452). Es repetirà –perque ratifica l’asseveracio– en obres posteriors en un corpus analisat prou major (Sanchis 1949: 108-109). Mes tart afirmarà que el diftonc es conservava pero estava canviant i dona un toponim: “Chinqueyr” (Sanchis 1961: 125; hui “Xinquer”, p. 126), pres de Galmés, que havia publicat El mozárabe levantino en los Libros de los Repartimientos de Mallorca y Valencia (NRFH, num. 4, 1950: 313-346), i que havia aportat tambe les formes “Cinquayros” i “Chinqueyr”, reduida esta segona, ‘per catalanisacio’ (Galmés 1983: 142). Pero en el darrer manual seu d’historia de la llengua catalana es desdiu, recula i torna a defendre la conservacio del diftonc, sense canviar a -er com fa el valencià actual (Sanchis 1980: 94) i el catala dels conquistadors (Fontelles 1997: 78-79).

 

Obviament, un discrepant de la teoria ha de comprovar la documentacio i vore si n’hi ha mes i si esta l’avala o no. S’han de revisar les fonts, la datacio dels texts aportats, la cronologia concreta dels canvis fonetics, la comparacio en unes atres investigacions, les distorsions provocades per les adaptacions grafiques, etc. En resum, s’han de reanalisar la quantificacio-exactitut i la calitat de l’informacio aportada (Agazzi 1996: 286-289).

 

Per a entendre’ns i es d’aplicacio generica, no te el mateix significat –epistemicament i convencionalment establit– que aparega el sufix -er en un text arap previ a la conquista de Valencia (provatori de reduccio) que si es documenta en el llinage d’un musulma en el repartiment (confirmatori de la reduccio), o si el trobem en un toponim de nova creacio cristiana (irrellevant teoric). Tambe es representant d’evolucio fonetica –com explica Peñarroja– que un romanisme aparega adaptat a l’arap en un lam (ele) inicial duplicat <ll-> (‘llobregat’), perque s’opon a la norma ortografica arap i perque, colateralment, no tenía tampoc tradicio en l’escritura llatina. L’aparicio de <ll-> es relativament tardana, de mitant del sigle XIV i principis del XV, pero la generalisacio es posterior (Corpus informatitzat del valencià –CIVAL–, v. ‘llarc’, ‘llauger’, ‘lluna’).

 

Peñarroja ha segut meticulos tant en els treballs primers (per al romanic valencià) com en el darrer (per al romanic oriental i per als restants: central, surenc i occidental). No nomes te en conte els estadis evolutius intermijos en -eir (representat per ‘Chinqueir’) o el final en -er (representat per ‘Chinquer’), sino les conservacions clares –per a evitar la falacia d’evidencia incompleta o espigoleig– com ‘carraira’ (per ‘carrera’), atribuibles sense dificultat a la diversa cronologia de les adopcions (perque en l’arap estos termens son ‘incrustacions’, en escassa provabilitat de naturalisacio i minima de transformacio). Ademes aporta molta informacio nova que corrobora sa hipotesis: la major part de les varietats havien aplegat al final del cami diacronic baix domini musulma: fornariu > fornairu > fornair > forneir > forneer > forner (pp. 246-248), excepte el gallec i el portugues que es mantenen en -eiro, si be hi ha una tendencia actual a monoftongar en -er des de Lisboa cap al sur (p. 863). I unes atres voltes, l’analisis mes extens de la casuïstica li permet contradir afirmacions anteriors, com la de Galmés (pp. 249-250).

 

Per a les distintes parles, la reduccio (ai > e) es provable que fora antiquissima perque ya es troba en algunes de les pissarres visigotiques datades en la segona mitat del sigle VII (p. 853) localisades en Avila, pero tambe afecta a l’adaptacio del celtic Talavera (< talav+ariu) que es inequivocament transcrit en fonts araps sense diftonc (p. 854). Es norma tambe en l’Extremadura oriental, en Zamora i Salamanca (llimit en Portugal), i en la zona oriental (valenciana, murciana, balear i surcatalana). La presencia de paraules en diftonc decreixent conservat, documentades, es facilment explicable per diverses raons confluents: l’adopcio i l’adaptacio en una fase inicial o d’alternança, la llentitut dels canvis fonetics que no es produixen de la nit al mati ni tampoc de forma sistematica, la familiaritat del superestrat arap (-air es un sufix diminutiu en arap, baḥar = mar, buḥaira = mar chicoteta, llacuna, albufera), ademes s’han de tindre en conte les llectures arbitraries, la regularisacio de les interpretacions i uns atres factors singulars (pp. 181-182, 183-186, 189-191, 197-198, 853-863...).

 

A banda d’un extens i complet analisis de les lleis fonetiques, el llector dispon de quatre indexs: lexic, etimologic, toponimic i de romanismes en alifat (en caracters araps).

Imagens: almuzaralibros.com, marcialpons.es.