Com seguix ensenyant-se en l’escola –en les teoriques classes de valencià– un vocabulari fortament catalanisat, ple de paraules que no tenen tradicio en terres valencianes, he cregut interessant recordar algunes paraules i expressions genuïnes que escoltava i deprengui quan era un chiquet. M’estic referint a una epoca que transcorregue entre els anys 50 i principis dels 60 del segle passat, en els pobles d’Alfafar (poble de mos pares) i de Benetusser (a on yo naixqui), en l’Horta de Valencia.
            Els chiquets que viviem en els pobles soliem jugar i entretindre-nos de manera diversa. Com els carrers eren de terra podiem jugar “a les boletes” i ho feyem en unes que en principi eren de fanc cuit i mes tart de vidre. Ad este joc en castella li diuen canicas o gua. Tambe soliem jugar, a lo llarc del carrer, al “pic i pala”, joc que es juga en equip i que consistix en colpejar en una pala de fusta –en manec estret– una fusteta redona d’uns 15 cm de llargaria, que comença i acaba en punta, i enviar-la lo mes llunt possible. Els components de l’equip contrari han d’intentar empomar el “pic”evitant aixina que caiga en terra i seguixca llançant el mateix jugador, si l’empomen eliminen al llançador. Tambe poden eliminar-lo si, encara que toque terra el “pic”, l’agarren i el llancen contra la pala que s’ha de quedar en el punt de llançament i l’acerten. Al final quanya l’equip que arriba primer al punt del carrer establit abans de començar la partida. Una atra de les distraccions preferides era anar a jugar en la montanya de palla d’arros que hi havia en el “sequer” –en algunes zones valencianes rep el nom de “era”–, una volta la trilladora l’havia separada del gra. Encara que podia donar molt de desfici, per lo que picava, tampoc desaprofitavem l’ocasio per a rebolcar-nos en el “palluç” –corfa del gra d’arros– que solia amontonar-se en la part de darrere del moli de Belloch de Benetusser, a on a banda de preparar i envasar l’arros fabricaven el conegut chocolate Meivel.Tambe erem molt aficionats a visitar el “moll” de l’estacio i amagar-nos aprofitant els amagatalls que oferien les mercaderies alli depositades. Una de les coses motiu de competicio era anar a “espigolar”, una volta collides les creïlles, i vore quí era el primer que, acompanyat del seu lligonet, trobava, colgada en terra, la creïlla mes grossa. No puc oblidar-me dels partidets de futbol que jugavem –en mes d’una ocasio aprofitant algun camp que estava “de guaret”– i una volta haviem acabat eixiem corrent a nadar en un bon toll que hi havia en la sequia de Favara. En aquella epoca, quan plovia, els carrers es convertien en un fangar, en el qual s’estacaven els carros que duyen troncs al moll de l’estacio, i els exabruptes dels carreters eren prou motiu per a distraure-nos.

            Recorde tambe que en aquells anys mon pare se m’enduya a la marjal d’Alfafar, en epoca de la sega de l’arros, i se’m quedaren gravades paraules com “sangonera”, cuc pla que sol trobar-se en l’aigua i que s’adheria a les cames dels segadors en l’intencio de chuplar-los la sanc, i “fotimanya” –conegut tambe en poblacions al sur de l’Albufera com a “cotimanya”–, insecte que habita en zones humides i que posseix una picada que sol coure prou. Per a evitar problemes, els segadors solien posar-se unes calces que cobrien tota la cama. En este context dels camps d’arros i de la marjal era molt corrent oir la paraula “mota”, porcio de terra que es troba entre el camp d’arros i la sequia, a on solien deixar-se les garbes d’arros lligades per a carregar-les en el barquet o albuferenc que, desplaçant-se per la sequia, acabava transportant-les al sequer. Tambe es feya referencia als “talpons”, mamifers rosegadors mes chicotets que el talp i que habiten en zones d’arrossars junt en la “rata d’aigua” o “de marjal”. Esta ultima, encara es menjava, en aquella epoca, en els pobles del Parc Natural de l’Albufera. Solien fer-se fregides i acompanyar-les en creïlles. Per a caçar-les, els llauradors anaven en el gos rater, raça originaria de Valencia. A vegades es “desgotava” (es buidava l’aigua) en una part de la sequia, usant dos posts per a acotar la zona que havia segut triada i tractar, aixina, d’agarrar les anguiles que s’havien quedat en eixa part de la sequia. Mon pare me dia que en la seua epoca era prou corrent “fitorar”, usar la “fitora” (pareguda al tridente castella), que solia tindre quatre puntes, per a agarrar les anguiles que s’havien quedat en la zona desgotada i s’amagaven baix del tarquim. En la marjal hi ha “sequies” i “sequiols” (mes estret que la sequia) a on de chiquets o jovenets anavem tambe a peixcar (mai ‘pescar’) en una canyeta a la que nomes li feya falta el seu fil de peixcar, el suret, el plomet i l’hamet. Alli s’ho passavem molt be. Soliem traure alguna “tenca” o algun “tenconet”, la llisa no era tan facil peixcar-la en la sequia, alguna anguila tambe solia caure. En ocasions, canviavem i anavem a peixcar “a la molinà”, pomell de cucs enfilats –en fil de palomar– al que s’agarraven les anguiles i haviem de donar-nos aire per a tirar-les dins del “paraigües” (objecte quadrangular, paregut al paraigues tradicional), que depositavem en l’aigua, surant, al costat d’a on estavem peixcant. Soliem anar a la marjal en bicicleta i, en no poques ocasions, “esgarrifar”, quan per anar massa a pressa o agarrar una revolta sense precaucio perdiem el control i anavem a terra. Esgarrifar equival, en este cas, al castella derrapar i es una paraula desconeguda per molts valencians, pero en els pobles al sur de la ciutat de Valencia, era i, vullc pensar que encara es, paraula viva d’us molt corrent.  
Imagens: Pixabay (Manuel Torres García), Pinterest.

Manuel Gimeno Juan
(Llicenciat en Filologia Valenciana)