Si hi ha algu de dretes que lligga el titul pensaria que es un exces, pero aço, ho digue, al peu de la lletra, el lider del PP en Catalunya, Alejandro Fernández (Eldiario, 27-4-26). La declaracio de fa uns mesos va contra la llinia de flotacio dels pactes d’Extremadura, d’Arago i afig yo, el de tots els que vindran. L’hemeroteca i les senyes maten les faules.

Recorden sempre lo mai vist, en especial per lo simbolic, l’intent del diputat de Vox, i magistrat, José María Sánchez García, quan pujà a l’estrado i increpà cara a cara a la presidencia del Congres dels Diputats –el vicepresident primer, el socialista Alfonso Rodríguez Gómez de Celis, en funcions de president, pensà que l’anava a agredir−. Una versio blana del 23F d’Antonio Tejero que rebe una condena de tots els grups excepte PP, Vox i UPN, els pocavergonya. Evitar catalogar-la com a impropia es intolerable, favorix la repeticio i dona mal eixemple. ¡Cóm estan els juges i lo que no son togats! El dogma de l’iglesia aznariana es que qui puga fer, que faça. La creuada ha caigut damunt dels impius.

Un rellonge estropejat encerta dos vegades l’hora al cap del dia, per aço, no es dificil estar d’acort en l’averiat PP en alguna ocasio perque te una caracteristica particular: mantindre discursos contradictoris al mateix temps. La presidenta de Madrit, I. D. Ayuso, vinculà l’immigracio en la delinqüencia o la escampava boles dels centres de menors, etc., mostrà el desacort en el concepte, com el president andalus Juanma Moreno, que compren els seus barons territorials, ¡te nassos! Cap acolit observa la flagrant contradiccio… o igual calla per la reserva mental (dir lo contrari de lo que se pensa). S’han colocat en un assucac: panolis, mentirosos o covarts.

El doblepensar de George Orwell prova que no acostem a 1984, el PP es un especialiste en neollengua; per aci, sabem ben be que es presenta com a valencianiste quan en la ma esquerra t’escriu en catala i en la dreta du la polsereta de la bandera d’Espanya i ninguneja lo valencià.

La radicalisacio de Vox l’explica la finestra d’Overton, chicotetes passes, que a poc a poc, transformen lo que era intolerable en discutible o acceptable. Bullen a la societat fins que es socarre com en fabula de la granota bollida, quan arribà a una certa temperatura no pogue eixir-se’n del caçet i es cremà. Si esperes a reaccionar, te carbonisaran.

La curiosa definicio dels politics de Vox sobre qui es espanyol es pauperrima i digna del clup de la comedia (Eldiario, 24-4-26). Joan Garriga, portaveu de Vox en el parlament catala, dia que n’eren els de pare i mare espanyoles, aço deixava fora, entre molts atres llinages estrangers de companyons ideologics als del seu partit, ¡inclus al seu cosi! el guinea Ignacio Garriga, a l’argentina Álvarez de Toledo, a la cubana Rocío Monasterio, al seudoperiodiste camerunes Bertran Ndogo, al grec i rei d’Espanya Felip, etc. El nostre Sit, Santiago Abascal, trague la Tizona i entrà a matar, del problematic ius sanguinis passà al correcte ius soli: espanyol es qui tinga la nacionalitat espanyola. ¡Bravo pel sociolec de Deusto! Tanta inteligencia reunida m’obnubila.

Imagens: pinterest.

Video: El intermedio.