Acostumat ya, una volta mes, assistixc a uns ‘descobriments’ socials-idiomatics per part dels ‘genuïnistes’ (catalanistes particularistes). U dels seus representants (Leo Giménez) mos alerta que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVLl) es endogamica: “ja se sap que l’AVL ha mudat un poc (o un molt) de línia per raons ideològiques i també extralingüístiques, a conseqüència de la gremialista cooptació en l’elecció dels acadèmics i les acadèmiques” (Valenciadiari.com 13-3-2026, edicio electronica) i que la cooptacio: “és un procediment anacrònic, semblant al gremialisme, que propicia l’endogàmia, el nepotisme o el monolitisme ideològic.” (Valenciadiari.com 23-3-2026, edicio electronica). Continúa en les constatacions i veu que la conseqüencia es: “una «megamajoria» inclinada a una línia influïda pel pancatalanisme lingüístic” (Valenciadiari.com 23-3-2026, edicio electronica). I no s’oblida que el manteniment de ‘València’: “és una posició induïda i connotada de motius sociolingüístics, ideològics i polítics, i poc o gens lingüístics.” (Valenciadiari.com 13-3-2026, edicio electronica). Coincidim en que ‘València’ es una preferencia ideologica (convergent en el catala) («València no es ciencia», en esta uep, 10-3-2026), pero ya expliqui fa mesos les raons de la defensa a ultrança de ‘València’ («Per un accent», en esta uep, 24-6-2025).

Ho vaig advertir en el ‘paleolitic’. U dels perills que presentava la llei de creacio de la AVLl (1998) era la perpetuacio ‘ideologica’ per l’endogamia derivada de la cooptacio (passats 15 anys, els nous membres es renovarien a proposta dels que ya ho son). Dic que era el ‘paleolitic’ perque el temor el vaig manifestar i el publiqui fa vora 30 anys («Construint realitats en paraules», Revista de Filologia Valenciana, 1998). ¿A ón estaven els ‘genuïnistes’?, ¿potser en el catalanisme i en l’uniformisme idiomatic?

He tengut una conducta consistent temporalment. Mes proxim als nostres dies critiqui l’endogamia judicial, que pretenen Partit Popular i Vox i una part majoritaria de la ‘carrera judicial’, i posi com a eixemples indesijables el ‘mon universitari’ (una part) i la AVLl: “Pero a partir dels 15 anys, cada lustre, la renovacio d’un terç dels membres es fa per propostes internes –denominada cooptacio–. Qué ha passat; que com la majoria son catalanistes o pancatalanistes declarats, les ternes a partir de les qual ix l’elegit son... ¡ho han encertat!, catalanistes, i clar, l’electe es ¡tambe ho han encertat!, catalaniste. D’esta forma els que entraren com a ‘valencianistes’ (lleugera sonrisa) s’extinguiran i nomes quedaran, pel pas dels anys, els catalanistes purs.” («No mes endogamies», en esta uep, 9-1-2019), ho recordi uns anys despuix («Els fantasmes (Països Catalans) revolen», en esta uep, 3-4-2022). Torni a preferir institucions ‘politiques’ a endogamiques, en referencia a la renovacio del Consell General del Poder Judicial («Hiper(Cautelarissim)», en esta uep, 29-12-2022).

Fa tambe uns anys explicava l’evolucio dels ‘proces’ idiomatic: “La trayectoria convergent de la AVLl [en el catala / catalanisme], timida al començament, desplegà la metamorfosis larvaria ben pronte, en 2005 (acort sobre la naturalea del valencià). [...] I aparegue la ‘buba-crisalida’ en 2015 (el Botànic I), casi a punt de lliberar-se del jou ‘politic’ dels 15 anys de tutela de les Corts en l’eleccio dels membres (inici de l’endogamia absoluta i del tancament epistemic). En acabant vingue la transformacio total, el nou ‘imago-adult’ ya volava a soles: Criteris lingüístics de l’administració de la Generalitat (2016), de la Conselleria d’Educació / Generalitat Valenciana (discutits puntualment per un academic)” («A bones hores... toquen hores», en esta uep, 25-6-2023).

La tornada a una eleccio partitodemocratica dels academics, com reclama el Cercle Isabel de Villena, i Giménez tambe, es (casi) un impossible. I el virage subordinant de la AVLl a l’Institut d’Estudis Catalans, que estic fart de criticar («L’Acadèmia Valenciana de la Llengua: entre la sumissio i l’incoherencia», en la uep del Rogle Constanti Llombart, agost 2019), tambe el va advertir, prou tart, Sanchis-Guarner (el fill de Manuel Sanchis), en «El fracàs permanent», l’epilec de l’obra El valencianisme de Sanchis Guarner (2022), d’Abelard Saragossà. Res nou baix del Sol.

En el meu poble, en ironia, dirien que quan es muiguen els tocaran a albat (per l’ingenuïtat mostrada).

En un parell de mesos (juny 2026), quan es faça efectiva l’ultima renovacio (ixen el quatre dits ‘valencianistes’ que hi havia i algun dissident), es produirà l’endogamia absoluta i el tancament epistemic (ideologic, catalaniste/pancatalaniste).

Imagens: valenciaplaza.com, ACNV.