El mercat es antidemocratic, per contra, en les eleccions una persona val un vot, en el mercat no perque vals lo que tens i si no tens, estas exclos. I per cert, abans que el capitalisme existira hi havia mercat. ¡A vore si nos aclarim!

El neolliberalisme es el ‘mainstream’ (el paradigma dominant), una seudociencia que nos fa creure que un burro vola. A pesar de les millers de refutacions que ha rebut (he fet molts articuls sobre el particular en la uep de ACNV) es manté perque favorix als interessos dels mes poderosos i els curtets no veuen mes alternativa que posar-se la corda al coll i montar una charanga per a celebrar-ho. L’economia del be comu es l’alternativa que pocs coneixen, ¡¿es tan complicat buscar-ho en Google i no caure en la mentira de que no hi ha alternativa?! ¿No ha fet precisament aço el valencianisme per a coneixer lo que li oculta l’escola o els mijos de comunicacio? L’informacio es un component basic de la llibertat.

Els esclaus amants de les seues cadenes son els que aprofiten el seu penultim lloc en l’escala social per a buscar a l’enemic, equivocadament, en els ultims de la fila. Aixina, l’elit escapa de les bales i de ser la diana, el poder s’eixercix a través del control social, la clau es el llavat de cervell.

Els mijos de desinformacio-informacio no a soles creen l’agenda (de lo que s’ha de parlar) sino que inoculen el guio dins d’un marc interessat i de part. Pot ser lo politicament correcte o lo incorrecte com el que fa gala la dreta extrema i l’extrema dreta. En tot cas, el producte general es un pensament acritic, apropiat i funcional en l’objectiu de conservar els privilegis de l’elit i en el cas de la confrontacio intergrupal es reflectix en el ‘no’ sistematic per resposta que evidencía l’absencia de programa (en el sentit d’alternatives racionals expostes publicament), el tacticisme es la resposta. Els reaccionaris i populistes destruixen la democracia des de dins al desmantellar l’estat de benestar.

Un neolliberal es un explotador de servicis publics, vol ser l’amo, el que s’apropie de la gran tortada a repartir (ya repartida des de principis de la democracia en les intervencions public-privades, el favoriment d’escoles privades o al privatisar empreses publiques). Ara, si posen el crit en el cel els llests neolliberals els contare que Finlandia es el referent d’exit en l’educacio, alli practicament no hi ha escoles privades (2%), per contra Madrit te mes universitats privades que publiques. I no hi ha cap espanyolet que estiga en condicions de criticar este model paradigmatic, repetixc d’exit reconegut, repetidament, en els informes PISA.

L’intervencio de lo privat en lo public ha de ser restrictiva i reduida a la prestacio de servicis no essencials. La majoria dels governs cedixen tot per a major gloria de qui detenta el capital, i tot a pesar de que redunde en un cost major dels servicis i la calitat es resent. ¿Els recorde algunes de les condicions infrahumanes de determinades residencies per a garantisar el benefici empresarial?

Colapsar els servicis publics es la meta i el somi de qualsevol membre de la secta neocon. En la mida en que el govern practíca la delegacio, la deixadea, la negligencia o trasllada al sector privat els guanys de la gestio de titularitat publica colabora de fet en el colapse. Es un suïcidi per a l’equitat i l’alcanç que garantixen els servicis publics, aço si, justificat egoistament per un futur garantisat en les portes giratories (llocs privats per a expolitics sense cap experiencia per a pagar favors) o els ingressos particulars a la causa del partit. El be comu es el gran damnificat.

En la necessaria aquiescencia publica, el neolliberal es dedicarà en cos i anima a la causa divina de retallar i apropiar-se de lo mes rendable encara que siga sensible com ho es la sanitat publica, les caracteristiques d’estos servidors del vedell d’or son:

1. Privatisar beneficis i socialisar les perdues. El rescat bancari i perdonar la devolucio del prestam public es de jujat de guardia. Tots els neolliberals callen l’oligopoli o el problema a futur, es un camp de mines, destaque la concentracio bancaria que els fa massa grans per a deixar-los caure, lo que garantisarà que la mala gestio es sufragarà en rescats publics. Tampoc he vist en la vida que els hipocrites facen cap manifestacio en contra dels regals, que procedixen dels imposts.

2. Desviar cap a l’exit extractiva diners de l’economia real. El numero de rics aumenta mentres que el de pobres tambe creix, hi ha una correlacio directa. La diferencia de sou entre un treballador de l’empresa i el dirigent s’ha multiplicat des de fa decades. La precarisacio nos ha regalat els treballadors pobres. L’acces a la vivenda es un eixemple.

3. Precarisar l’ocupacio i els drets dels treballadors. Les reformes del govern han favorit els contractes indefinits, rebaixat els temporals i pujat el sou minim interprofessional un 61% des de 2018. L’extrema dreta i la dreta extrema, en bloc, s’han opost ad estes mides augurant la fi de l’univers, el que mai arriba per cert, votar en contra dels teus interessos socieconomics no crec que siga perque la mitat d’Espanya es rica, hi ha un curtcircuit mental, un paracrim (lo que dete un pensament perillos), per a evitar el crimental (terme orwellia d’un pensament novedos, reformiste o revolucionari). El dret a la folga en un 85 % de servicis minims es ben significatiu, l’autoritat laboral comet un frau de llei quan els impon perque deixa buit el dret constitucional perque no hi ha efecte de folga possible en estos servicis minims.

4. Aumenta la distancia socieconomica entre classes i per aço l’ascensor social ha deixat de funcionar, el teu orige marca, cada dia mes, la fracassada ambicio i la consegüent frustracio (vots que capitalisa l’extrema dreta) per traspassar fronteres socioeconomiques o classes socials (no viuras molt millor que tos pares), el neolliberal que parla dels merits es un enganyifer. Sens el comunisme com adversari o foc d’atraccio, no cal enganyar a ningu ni guanyar adeptes a la causa d’un capitalisme mes europeu o social, el capitalisme salvage es mostra en la versio mes crua o descarnada, no respecta ni al que li dona la vida: el mig ambient.

       Imagens: desdeabajo.info, sociologíainquieta.com.