NAIXIMENT DE L’IDIOMA VALENCIÀ (i II) / Per Josep Lluïs Alapont Raga

3/2/2022

 

El llati puix, de lo que, passats els sigles, sería el Regne de Valencia constituia a manera de pont entre el parlar en les citades provincies romanes. Pel seu context geografic i cultural, el llati de la Cartaginense estava molt prop al de l’Hispania Ulterior –provincia esta, terra de retorics i poetes, del qual llati havia segut difundit per la burguesia i, de cultura mes desenrollada-; en canvi, el parlat en la Tarraconense estava mes en contacte en el parlat mes alla dels Pirineus, i d’ahi els semblants posteriors entre el catala i l’occita. I avalaria esta posicio de pont del llati llevanti entre les parles de la Tarraconense i de la Cartaginense el fet de que les terres valencianes, a mitan del sigle V, serien objecte d’atraccio –ya ben tardana– de l’agonisant imperi, quan quasi tota la peninsula havia caigut, des de fea anys, en poder de les turbes germaniques.

 L’Islam –concepcio politico-religiosa naixcuda en Arabia en el segle VII- es va difondre rapidament per Asia, aplegant a la peninsula a través del nord d’Africa: davant la caiguda del regne visigot, creuaren l’estret en l’any 711, i iniciaren la conquesta, assentant-se durante varis sigles en la mateixa.

 Si l’element arap es, despuix del llati, el mes important en el vocabulari espanyol, lo mateix haura que dir respecte al substrat arap en l’idioma valencià. En efecte, una de les caracteristiques mes sobreixents del lexic valencià es l’abundancia d'arabismes, singularment en el camp agricola i en la toponimia. Els araps, que no arribaren a estar un segle en Catalunya, dominaren durant cinc llarcs segles el territori valencià, i encara anaven a quedar moros somesos pel llarc espai de quatre centuries mes –fins a 1611–.

 Es evident, al mateix temps, que transmissors importants d’arabismes foren el mossaraps, qual forçosos assimiladors d’aquells al llarc de tan gran periodo de contacte en els moros. Daten del sigle XI els testimonis mes antics del parlar de la mossarabia valenciana. Gracies al mossarap es coneix, encara que imprecisament, el punt a que havia aplegat la transformacio del llati vulgar a principis del sigle VIII. La convivencia de hispanogots, moros i jueus donà lloc al naiximent d’un tipo de canço estrofica erudita coneguda como muwaxxah –o muwassha-. Mostres del parlar mossarap valencià son quatre cançons erotico-populars que figuren en la estrofa final o khardja –o jardza-. Estes khardjat foren originals d'escritors dels regnes de taifes de Denia i Valencia. Ibn Labbun de Morvedre i Ibn al-Labbana de Denia, en el segle XI, i Ibn Ruhayn de Bocairent autor de dos en el segle XII.

            

          Dos llibres dedicats a l’estudi de l’hispano-mossarap i del mossarap valencià.

En general, la población hispano-goda va seguir empleant el romanç que usaven ans de l’invasio. Esta parla dels cristians que vivien mesclats en els moros constituia, ni mes ni manco, el primigeni valencià, ya que, com va senyalar Menéndez Pidal , “los mozárabes (…) representan la lengua de esa época”. I fon l’ element en questió el principal determinant de la peculiar fisonomia del valencià front al catala.

 El mossarap valencià tenía unes traces fonetiques diferenciadores del catala coetaneu. Tals caracteristiques eren, en resum, estes: a) conservacio del diptong ai; b) conservacio de –o romanica; c) conservacio de p, t, c(k) ans a, o i u, en posicio intervocalica o con r travada; d) existencia de tx (procedent de c llatina ans e, i); e) conservacio dels grups llatins mb i nd); f) no existencia de palatalisació de nn llat; i g) conservacio de –n llatina o romanica. El valencià degue seguir la seua evolució dins d’esta llinea diacronica mossarap. En efecte, hi ha casos en els que per influix dels catalans de les hosts de Jaume I, es produiren trastorns com este: el sufix –ayr (<llat. –ariu) fon sustituit pel equivalent catala –er, del mateix orige; als toponims Corbayra, Cunillayra, etc, correspongueren els actuals Corbera, Conillera…

 Es precis imputar al romanç mossarap, en gran mida, la caracterisacio del lexic valencià. Consta-te's, si no, la marcha paralela del valencià i el catala en estos senyes significatives. Els valencianismes: aplegar, bes, bossar, comare, corder, escaló, espill, folli, gamella, llavar, morella, poal, rabossa, rent, tort, chic, etc. Tenen com a corresponents als catalanismes: arribar, petó, perbocar, llevadora, anyell, graó, mirall, sutge, obí, rentar, pedrar, galleda, guineu, llevat, borni i noi.

 El romanç dels valencians, puix, va començar a configurar-se com a tal, sigles ans de la reconquista mampresa per Jaume I. En epoca dels visigots es fon diferenciant el valencià de la parla dominant en la Tarraconense: front a alguns fenomens caracteristics de l’incipient romanç llevanti, la resta del parlar de la mentada provincia començà a reduir, a finals del reinat visigot –principis del segle VIII-, els diptoncs ai a e i au a o, aixina com el grup mb es fundit en m. Pero, pese a l'aïllament impost per l'us posterior de l’arap i a la seua lenta evolucio en alguns aspectes, el romanç valencià va alvançar en pas ferm, no contagiant-se tampoc dels influixos del romanç provinent de Toledo, que diptongava Auriola en Orihuela.

 El profesor Manuel Mourelle de Lema conclou dient: “Desde luego, no es (el valenciano) una “variedad” o “variant regional” del catalán a tenor de lo antedicho. Es, por el contrario, una lengua románica –del grupo ibero-románico- que, originada remotamente en substratos prerrománicos de índole peculiar y próximamente en un estilo de hablar el latín diferenciado, se configuró como tal paralelamente al catalán y siguiendo una diacronía propia.

 Si el latín hablado en el levante se diferenció del hablado en las provincias romanas vecinas –la Tarraconense y la Cartaginense-, constituyéndose en lengua “puente” entre ambas, paralelamente hay que sustentar que el valenciano constituye una lengua puente entre el castellano y el catalán, por lo que al oeste penínsular se refiere. Del mismo modo que es lengua puente entre el galo-románico meridional y el ibero-románico el catalán –que en perfecta división taurina de opiniones, ha de ser situado dentro del primer grupo, según unos, o en el segundo, según otros-.

 El valenciano pertenece absolutamente al grupo ibero-románico, bien que con influencias del galo-románico en su origen y, en su ulterior desarrollo, del catalán; como este las recibió del valenciano. Son en suma, el valenciano y el catalán lenguas paralelas.”

 Per si algu s’ha quedat en dubte sobre el treball del profesor M. Mourelle, vaig arreplegar unes paurales del final de l’obra El mozárabe de Valencia de l’insigne Leopoldo Peñarroja Torrejón: “Creo, en suma, que sólo el estrato mozárabe configuró la individualidad lingüística de Valencia: su operatividad explica el enmudecimiento del aragonés, transplantado de hecho en alta proporción al área hoy valencianoparlante del Reino de Valencia; la erradicación, por nadie explicada, del vocalismo catalán oriental (y ciertos matices del occidental), plenamente dominante entre los repobladores llegados en el S.XIII; y el nacimiento de una consciencia lingüística no dialectal, literaria y sociológica.

 En lo fundamental, las peculiaridades fonéticas y léxicas valencianas (tanto respecto de la cuña central castellana, como de las vecinas hablas catalanas o mozárabes pre catalanas) estaban presentes en el estrato mozárabe; y no fueron, pues, traídas ni resultaron de una suplantación. Convengo por ello con la antigua observación de Harri Meier: “Eine einfache Verpflanzung einer Sprache auf ein anderes Volk oder in eine andere bevölkerte Gegend hat es nie und nirgends gegeben”, es decir, “nunca ni en ningún lugar ocurrió el simple transplante de un idioma a otro pueblo o a otra población.”

 Per acabar este capitul, nomes unes llinees de F. de Saussure que diu: “cuando hay desacuerdo entre la lengua y la ortografía, el debate es siempre muy difícil de zanjar para quien no sea lingüista; pero como el lingüista no tiene voz en la disputa, la forma escrita obtiene casi fatalmente el triunfo, porque toda solución que se atenga a ella es más cómoda; la escritura se arroga de esta ventaja una importancia a que no tiene derecho.”. Crec que resulta molt clarificador de les politiques llingüistiques oficials actuals.

 

 

 

Josep Ll. Alapont

 

Imagens: Archiu Alapont