Te noms diversos -en sigles: PTCI, TTIP, ATCI…- pero pareix que es, o sera, la mateixa mentira. L’Acort Transatlantic sobre Comerç i Inversio -ATCI- es un tractat que estan negociant des de fa mes d’un any l’Unio Europea i Estats Units en l’intencio, declarada, de favorir el comerç i la prosperitat entre els dos costats de l’ocea. No es unicament una iniciativa nortamericana, sino un interes de la Comissio Europea.

Segons l’informacio disponible, respon als macrointeressos comercials de multinacionals de les dos parts. Per este motiu les propostes les coneixen les grans empreses de primera ma, de la ma del Ministeri d’Economia, -per lo manco en Espanya-, pero no la denominada societat civil. Es mes, els europarlamentaris responsables de cada grup tenen un acces restringit a la documentacio i en l’obligacio de secret, es dir, no poden donar detalls. Es mes, l’acces public al proces estarà vetat durant 30 anys. Lo que se sap es per filtracions i lo que es tem es per lo que ya s’ha pactat en estos tractats de lliure comerç que firma Estats Units.

Quan nos volen vendre la burra, els defensors maximisen els millons de llocs de treball que es crearan i les astronomiques quantitats dels intercanvis comercials -segons algunes dades, uns 700.000 millons d’euros  anuals-. De passada comenten que poden haver problemes, menors,  en alguns sectors. Es dir, minimisen a l’extrem els danys i perjuïns que ya  s’han produit per acorts similars en uns atres països.

Organisacions civils, ecologistes, politiques o algun mig de comunicacio han advertit del perill que representarà est acort si s’aprova, com he dit, en vista de vigents eixemples.

Alerten de que l’harmonisacio llegislativa i reglamentaria que es planteja es una pura i dura rebaixa dels estandars europeus -majors i mes beneficiosos- en tota, i dic tota, la vida de les persones; perque els aranzels son ya molt baixos entre les dos arees economiques. Com que la reordenacio normativa es fara a la baixa, empijorarà el control sanitari de determinats productes alimenticis -hormones, quimics, pesticides-; aumentarà la presencia de transgenics i el control sobre les llavors; la qualitat ambiental sera anecdotica i supeditada al negoci si s’elimina el principi de precaucio; les relacions laborals tendiran encara mes a l’esclavitut; la defensa de la propietat intelectual i de patents servirà per a dificultar la fabricacio de generics; les empreses podran comerciar sense restriccions en l’informacio que obtinguen de nosatres; els servicis que encara queden publics -sanitat, educacio o aigua- s’obriran a la “sana competencia” de les companyies privades, especialment de les nortamericanes que ya controlen estos mercats en el seu païs. Previsiblement les chicotetes i mijanes empreses tendiran a zero perque no podran competir en les transnacionals. I aço no es tot.

La pijor de les conseqüencies es que el tractat funcionarà com a una supraconstitucio que obligarà a totes les administracions i otorgarà un estatut juridic de quasi estat a les multinacionals. Estes podran denunciar  als països en tribunals d’arbitrage -atencio: no constituïts per juges- quan consideren que les lleis del ranc que siguen lesionen els seus interessos.

Aixina ha ocorregut ya: el grup frances Veolia va demandar a Egipte, en 2012, perque considerava perjudicial que s’haguera pujat el salari minim als treballadors de 41 a 72 euros (¡!); Philip Morris denuncià a Uruguai, en 2010, per obligar a incloure en els paquets advertencies sobre els perjuïns del tabac; en 2011, les quatre grans tabaqueres -Philip Morris, Britsh American Tobacco, Imperial Tobacco Australia i Japan Tobacco International, reclamaren millers de millons a Australia per eliminar les marques en els paquets (perderen en el TS del païs, pero continúa activa la denuncia d’arbitrage internacional); en 2012, un tribunal d’arbitrage obligà a Equador a pagar vora 1.700 millons d’euros a Occidental Petroleum Corporation per considerar que va ser expropiada  (el cas es remonta al 2000 quan OPC transferi, sens autorisacio estatal, part dels drets d’explotacio petrolifera que tenía en Equador; en coneixer el fet, el govern decretà la caducitat de la concessio); despres de la firma del Tractat de Lliure Comerç d’America del Nort -TLLCAN- entre Estats Units, Canada i Mexic, en 1994, estes dos ultimes nacions han hagut de pagar centenars de millons d’euros per les reclamacions de les multinacionals contra les noves regulacions estatals. Hi ha molt de material mes, pero mencionare a Argentina que des de la crisis en 1998-2002 ha fet front a mes de 50 demandes i porta pagats centenars de millons d’euros en compensacions i encara en te en arbitrages unes atres decenes.

Es curios que el passat 2 de decembre (LEVANTE 3-12-2014) el secretari general dels socialistes valencians, Ximo Puig, estigue en Bruseles i es va entrevistar en el cap dels negociadors de l’Unio Europea, Ignacio García Bercero, el qual l’informà del proces i de les conseqüencies. En una manifestacio d’infantil ingenuïtat, per lo vist, s’ho cregue tot i declarà que el tractat sera lo milloret del mon, que no es favorix el fracking, que es mantindra la normativa europea dels transgenics, que no es modificarà el model social europeu o la proteccio dels treballadors. Per la seua banda, la representant socialista en la comissio que “fiscalisa” les conversacions, Inmaculada Rodríguez-Piñero negà que hi haguera secretisme i falta de transparencia i que el tractat serà aprovat pel Parlament Europeu i l’espanyol. ¡I un burro vola!

¿Ningun assessor els ha dit que, vists els anteriors tractats, es una bomba de rellongeria?

Si no hi haguera intencio d’enganyar, ¿per qué la documentacio sera secreta durant 30 anys i per qué coneixen el contengut els empresaris pero no els ciutadans o les organisacions civiques o ecologistes?

                                                                       Antoni Fontelles