Les estafes: oli, petroleu i llengua / Toni Fontelles

16/10/2023

           Les persones som molt credules (inclus els conspiranoics que veuen conjuncions de poder i maldat per totes les bandes) i acceptem sense massa discrepancies l’agenda (els temes) i l’orientacio que nos sugerixen els mijos de comunicacio. Comente tres eixemples per a reflexionar: l’opinio publicada ni es l’opinio publica ni es la veritat.

El primer es l’oli. Est estiu (2023), encara que portaven prou de temps preparant el –metaforic– jaç, no hi ha hagut mig de comunicacio ni profeta economic que no haja comentat lo car que era est aliment. No estranyava vore programes i reportages a on este ‘or lliquit’, exacte, costava 10 i 11 euros el litro (oli verge extra). I te treyen comerços en estos preus i li preguntaven a la gent i tots, tots, no sabien qué fer-se en lo car que estava.

Mentres es transmetien estos mensages-desinformacio ho comprovi –junt a un amic– en diversos supermercats proxims. Era absolutament fals. No negue que en alguna tenda la botella de litro valguera 10-11 euros, pero en els que yo viu casi ninguna aplegava als 9. Les marques conegudes oscilaven entre els 6.5-8.5 euros. Es mes, n’hi havia un hipermercat que ofertava dos botelles i el preu final era de 6 euros. Ara si, ara (octubre 2023) practicament no en trobes per baix dels 8 euros/litro. ¿Qué s’ha conseguit? Que despuix de l’alarma creada, la pujada generalisada s’ha quedat en alt i no baixarà.

Les preguntes del millo: ¿l’oli que s’estava venent no era el de la temporada passada?, ¿no era el que fa mesos costava 4-5-6 euros? ¿quí ha fet el negoci?, ¿venía l’oli d’Ucraïna?, ¿cóm les previsions de mala collita enguany afecten retroactivament al producte ya elaborat?, ¿tan poques reserves n’hi havia?, ¿quí te seqüestrat l’oli?

El segon es el petroleu. Les gasolines porten no se quàntes semanes pujant o estabilisades en la banda alta. Ya sabem que com venía d’Ucraïna no podia ser barat. Ad aço s’enjuntà que els amos dels pous (un cartel) decidiren reduir la produccio diaria per a que n’hi haguera menor oferta en el mercat i si la demanda es mantenia... s’incrementaria el preu.

Ara (octubre 2023), tornen a tindre l’excusa perfecta per a continuar la senda alcista. Hi ha guerra en l’Orient Proxim (va per a llarc i ya vorem cóm acaba, si acaba) i com precisament d’aquella regio ve una part important de l’abastiment... puix a pujar. Primer l’excusa era Ucraïna, en acabant la retallada de produccio i ara la guerra en la zona. Sempre hi ha alguna rao.

¿Algun dia nos donarém conte que nos tenen enganchats per l’entrecuixa?, ¿nos convencerém que trencar la petroleudependencia es l’unica solucio?, ¿vorem que es millor confiar en el sol, el vent i l’aigua de la mar?. Ahi estan els negacionistes del canvi climatic defenent a les petroleres i provablement no tenen ni una accio en les empreses, ¿o si?

I el tercer, la llengua. Els experts (els d’una banda) nos han repetit fins a la sacietat que el valencià no es una llengua (autonoma), que es catala o forma part del catala. Fins aci el coneiximent establit. Cert que alguns defenem una opinio distinta: l’idioma valencià es una varietat romanica autonoma.

Ya fa molts anys, el sociollingüiste Heinz Klos (1967) distinguia llengües ‘abstand’ (diferents estructuralment o sense parentesc-filiacio) i llengües ‘ausbau’ (basades en criteris socials, culturals i politics, i que tenen una estandartisacio propia).

Tambe fa molts anys que, front a la tradicional particio en llengües i dialectes, la sociollingüistica optà per parlar de varietats (estandart, vernacula, pidgin, criolla...) a les quals s’assignaven unes caracteristiques per a definir-les.

I ara ve el cas practic: l’afrikaans. Es u dels idiomes –ausbau– oficials en Surafrica i Namibia (tambe es parla en Lesoto i Botsuana). Originariament era un pidgin –una varietat sorgida del contacte interlectal, entre parlants– derivat de l’holandes quan El Cap fon una colonia dels Països Baixos, 1652-1795 i breument a principis del sigle XIX. Esta varietat oral adquiri un nou estatus per mig de la criollisacio –un pidgin que es convertix en llengua materna de noves generacions, es dir, quan hi ha chiquets que la deprenen des de menuts–.

A mitant del sigle XIX nomes tenía forma oral, perque l’escrita era l’holandes, i estava considerat un dialecte d’este. A finals de la centuria se li reconegue el caracter de llengua diferenciada i a primeries del XX (1925) es declarà oficial en Surafrica. Conserva l’inteligibilitat en l’holandes, encara que te una gran aportacio lexica d’unes atres llengües proximes, i l’ortografia es mes fonetica i simple.

                           

La lliço que podem deprendre es que n’hi ha una ‘filologia’ mes flexible, variable i acomodaticia de lo que els dogmatics defensors de la recurrent ‘romanistica internacional’ o els del ‘consens cientific’ volen fer-nos creure. Si un pidgin-crioll del XVII es transformà en llengua oficial... mosatros, inclus en el cas de ser un ‘dialecte de’, tambe tenim este dret. I de pas recorde que igual li ocorregue al catala a finals del XIX i començament del XX que era considerat dialecte del provençal pels principals romanistes de l’epoca... els del ‘consens cientific’.

Per cert, el mateix dia que en un programa vesperti d’actualitat parlaven de les orades a 15 euros el kilo yo la compri a 7 euros en un hipermercat que te tendes tant en Valencia com en Madrit. ¿Un milacre?

Imagens: canalcocina.es, freepick, ACNV, wikipedia.