¿Per qué no es defen el valencià com l’angles? L’acceptacio incondicional de l’angles i la negativa actitut cap al valencia provenen directament d’un prejuï llingüistic de valoracio i menyspreu que practiquen els castellanofils que obviament son nacionalistes imperialistes, pels seus fets els coneixereu. No hi ha en la ciencia llengües superiors i unes atres inferiors, nomes existixen en el mon disfuncional de la patologia narcisista. De l’egocentrisme al nacionalisme excloent nomes hi ha un pas i es necessita un eixercit i/o un gran entramat de mijos de comunicacio per a fer patir al veï.

Glotofobia i glotofagia del castella

La glotofagia es un llingüidici que acaba, a la llarga, per consolidar un etnocidi, per desplaçament com fa el castella o be per glotofobia (es una atac contra l’accent com ocorre en l’andalus), per substitucio com fa el catala. El valencià es un idioma amenaçat per dos ideologies: el pancatalanisme i l’espanyolisme.

Si ad algu li pareix be el següent fet es que un fartonet glotofobic, com Sangonera, que te autoodi de la llengua singular del nostre poble: “En las áreas de la Comunidad Valenciana clasificadas como de predominio lingüístico castellano (según un mapa lingüístico elaborado en los años ochenta), el mínimo de horas que deberán tener los alumnos en valenciano será del 10% y el máximo en castellano, de un 75%. En la zona valencianohablante, en cambio, el máximo que podrá estudiarse en cualquiera de ambas lenguas será del 52,7% durante casi toda la educación obligatoria (entre tercero de primaria y cuarto de la ESO), y el mínimo, un 27,5%.” (ElPaís, 6-3-2025).

¿Per qué i per a qué en castella un 75% i en valencià nomes un 52,7%? Un apunt epistemic: ‘per qué’ requirix una explicacio i ‘per a qué’ una finalitat, i en moltes ocasions es mes important la segona qüestio perque desvela les intencions ocultes.

Un cas ben significatiu es la glotofobia pancatalanista visible, per amplament practicada, sobre el lexic que proscriuen, les formes verbals, morfologiques, sintactiques diferencials i minimisades o l’eixemple de la marginacio de l’apichat, entre uns atres elements identitaris, perque la discriminacio llingüistica mai ve a soles, trascendix lo llingüistic fins alterar tots els ordens de la vida. El reduccionisme exclou del camp de visio perspectives que expliquen lo que nos ocorre. El conflicte llingüistic valencià no existix, el pocavergonya o incult que ho afirme comet la falacia de desviament de l’atencio, el conflicte es identitari.

He de contar als que acaben d’arribar d’una atra galaxia que hi ha tres ideologies en colisio: valencianisme, espanyolisme i catalanisme. Encara que hi haja convergencies, creuaments, una en pesa sempre mes que les atres. El quintacolumniste regionalisme valencià es un fenomen de baixa intensitat, pero sorollos (¡Yo soc blaver o yo soy blavero!) i supedita tot a l’espanyolisme, mentres que el pancaespanyolisme es rastrejable en el dictador Francisco Franco, inclus abans, en Teodoro Llorente i en alguns ratpenatistes de l’epoca, i continuat, a hores d’ara, per PP i VOX, els que porten en una monyica la bandereta d’Espanya i en l’atra impartixen el catala. A pel.

Les necessaries accions positives a favor del valencià

A qualsevol persona en una miqueta de trellat o coneiximents de sociollingüistica no cal recordar-li que per a reequilibrar la situacio d’una llengua minoritaria i minorisada es necessari reconeixer que n’hi ha una d’alt prestigi i una atra de baix prestigi. ¿Si el PP es el gran defensor de la llibertat mundial per qué no pregunta a les valencianes i als valencians si volen catala o valencià?, ¿no sería honest deixar d’enganyar-los?, ¿per qué la gent viu tan be en la seua ignorancia?, ¿per qué renuncía al saber?, ¿per qué PP i VOX li fan el joc al pancatalanisme? La llibertat per al PP es beure cerveses en un bar.

Si es vol mantindre el nostre idioma han de potenciar el minorisat sobre el dominant, es a dir, s’ha de desequilibrar la situacio actual per a equilibrar-la en un futur. A vore si en una metafora… si un coixo vol guanyar a Carl Lewis en els 100 metros es imprescindible que ixca en una ventaja substancial o partir del metro 80, tot lo demes son bufes de pato. Lo que es impossible es impossible i ademes no pot ser.

El cas citat anteriorment sobre el pes idiomatic es un bon eixercici, peguem-li la volta: el 75 % per al valencià i el 52,7% per al castella. En una societat predominantment castellana a tots els nivells (escolarisacio, mijos de comunicacio, oci…), en una una cultura local propia escarransida i ancorada nomes que en l’inofensiu folclor i tradicions (felibrisme), a on l’aspecte politic s’ignora a consciencia o en mala consciencia, no hi ha documentat en l’historia de l’humanitat un atre cami que la discriminacio positiva per a salvar al valencià. El silenci o l’abando sobre l’implementacio de les accions positives es l’exit de l’autoodi.

Qualsevol seudoargument contra l’accio positiva conté la discriminacio conservadora i es mostra inequivoca d’una actitut glotofobica o glotofagica que no aporta raons solides sino emocions incendiaries que es consoliden en prejuïns llingüistics que es materialisen en l’exclusio.

El resultat de l’enquesta es sorprenent, ¿quí es jugà un dit afirmant que el valencià sería l’opcio majoritaria? Ningu. L’economiste John M. Keynes afirmava que quan va a succeir lo inevitable, apareix lo imprevisible.

Al cesar lo que es del cesar, enhorabona als valencians que mantenen en peu la llengua, gracies a totes i a tots. I als demes, dir-los que ‘pensar’ no es el nou model de Tesla.

Imagens: google.com