El caracteristic sufix -ea que usem els valencians per a formar substantius comuns –sobre tot abstractes– i la solucio donada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua –AVLl– no son novetats per a mi. Les he tractades de forma extensa (–2020– El genuïnisme i l’autoodi, pp. 189-192) i abans de mi ha tractat l’evolucio diacronica Francesc de Borja Cremades (–1982– La llengua valenciana, en perill, pp. 155-181), pero no ve mal recordar alguna curiositat.

 Per resumir, es un sufix prolific i està generalisat en el nostre territori excepte –no totalment– una zona del nort, de transicio en el catala (recordem que alli la norma es -esa i en castella -eza). Antigament alternaven -ea i -esa si be la decantacio natural eliminà el segon en la produccio lliteraria i en la parla. En molts autors trobem les dos formes (en predomini de -ea), pero tambe hi ha ocasions que es unic -ea.

 Per llogica, la normativisacio propia hauria d’haver reconegut a soles -ea (i secundariament -esa a on s’usa), per ser la mes estesa i comuna, per tindre una amplissima tradicio i una major varietat lexica; pero en la llingüistica ideologica practicada per la AVLl es dona preferencia absoluta a -esa i minima tolerancia de -ea com a doblet i opcional (en segon lloc).

 La AVLl ha acceptat una trentena de doblets entre els que figuren (d’acort en son Diccionari normatiu valencià): agudesa o agudea, bellesa o bellea, brutesa o brutea, fortalesa o fortalea, gentilesa o gentilea, grandesa, maduresa o madurea, malesa o malea (nomes ‘malesa’ en el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià, DOPV), naturalesa o naturalea, pobresa o pobrea, riquesa o riquea...

Per contra, son formes uniques: altivesa, aptesa, aspresa, bonesa, ceguesa, finesa, infantesa, justesa, liquidesa, subtilesa, xiquesa... i decenes i decenes. La ridicula i injustificada secundarietat de ‘agudea’ o de ‘malea’ contrasta en l’extravagant presencia unica de ‘medecinaire’... (en total –singular i plural– tres citacions, dos de les quals son de la propia AVLl i la tercera d’un autor modern, en el Corpus informatitzat del valencià, CIVAL). I aço ho fan els sabuts i sabudes, ajudats pels colaboracionistes ‘valencianistes’, que no obrin la boca pero si la bojaca.

 Entre les formes uniques figura ‘xiquesa’ (segons la AVLl), irreconeixible per la normativisacio catalanisant ya que en ella coincidixen dos de les principals fobies: la grafia ‘ch’ i la terminacio ‘-ea’. Pero clar, les mentires son de cames molt curtes. Consultada ‘xiquesa’ (CIVAL, agost 2023) trobem nomes cinc cites, tres de les quals son de sor Isabel de Villena i les dos restants de la propia AVLl:

 (1) “Yo, Senyora, que us dó la fe de no partir-me de sa Senyoria en chiquea ni en granea” (1497, sor Isabel de Villena)

 (2) “e li serví en chiquea e granea e tot lo temps de la vida sua” (1497, sor Isabel de Villena)

 (3) “que nunqua d’ell s’és partida en chiquea ni en granea” (1497, sor Isabel de Villena)

 (4) “xiquesa; xiqueses f. [é]” (2006, DOPV)

 (5) “xiquesa; xiqueses f. [é]” (2006, DOPV)

 Pero tenim dos ‘chiquees’ mes en Joan Esteve (1472) i en Jeroni Amiguet (1502) (2006, Diccionari historic del idioma valencia modern, de Ricart Garcia).

 Este curios eixemple nos mostra l’infidelitat a la tradicio classica valenciana i a la parla general i al mateix temps la voluntat convergent en el catala, que es l’objectiu ultim de la norma.

Imagens: alarmy.es, create-signature.com, elpulporojo.com.