L'introduccio i el sometiment als principis del neolliberalisme es coetaneu a la caiguda del model alternatiu representat per la URSS i l'ascens de Reagan i Tatcher. El Consens de Washington fon la medicina que utilisaren per a dominar America del sur -en colps d'estat i assessinats inclosos-. Ara l'apliquen aci tambe -en canvis de presidents i ficant a banquers en llocs de responsabilitat-. Les raboses cuidant la rabera -avise: pregar no sera suficient- votar, si; com han fet els grecs. 

Esta es la biblia que repetixen ad nauseam i son les solucions que en acabant de 7 anys de crisis nos tenen en el contrapou i encara volen aumentar la dosis. Des del gran Watzlawick sabem que mes de lo mateix no es la solucio sino el problema -no tot el mon pot captar la sutilea-. Podem resumir el consens en:

Lliure comerç

Desregulacio 

Reduccio del gast social

Privatisacio

Disciplina presupostaria

Politica fiscal regressiva

Per a un neolliberal el problema es l'Estat, el lliure comerç es l'efecte de la desregulacio, es dir, quan menys normes millor. ¿A on estarien tots els bancs i rics sense els rescats o les subvencions a través de l'impost de societats que reben les grans empreses, les SICAV o ETVE?, ¿incloguem tambe les comissions als partits politics per l'obra publica concedida? o ¿l'eficacia i superioritat de la gestio privada de la Formula 1 valenciana o les autopistes radials?

La reduccio del gast social es fonamental perque forma part del ADN de la dreta (l'individualisme i el darwinisme social), els mes debils han de perir perque son garrapates que s'aprofiten de les subvencions i de les ajudes. Un 33% dels chiquets espanyols en risc de pobrea son tambe eixos chuplasancs. En paraules de l'inefable Ernesto Saenz de Buruaga, de la COPE, escrigue en Twitter "Los niños por decreto tres comidas al día. Y ¿por qué no una bicicleta?". Afirme que cap diccionari del mon te una paraula per a definir ad este impresentable. La reduccio del gast social colpeja mortalment als mes pobres i es quan la ret de seguritat -en paraules de l'economiste Stiglitz- no pot fallar. Per a reforçar este principi utilisen la disciplina fiscal o el deficit zero. El resultat es el desequilibri perque els ingressos cauen perque se desaccelera l'activitat economica mentres que els gasts creixen, entre unes atres coses, per a pagar les prestacions de desocupacio, els subsidis i les ajudes (la CEOE vol llevar-les i el PP les reduíx). 

El PIB de l'eurozona està mort, anemic total, aton, estancat en acabant de les maravelloses solucions dels grans economistes de la Troika, 7 anys al fem. No encertar-ne ni una te merit, pero tenen la boljaca mes plena.   

La privatisacio es donar nous mercats a les empreses dels amics per a que s'enriquixquen a canvi d'alguna porta giratoria o comissio. El sector de la salut es un negoci profitos i etern, li espera el desembarc de Normandia. 

La reforma fiscal amplia la base reduint 7 trams a 5. Retalla pels mes pobres -qué van a pagar si no tenen res- i pels mes rics i concentra la carrega fiscal sobre la minvant classe mija.

Si apostes tot a l'exportacio a través de la devaluacio salarial, crees i provoques 3 problemes molt greus: 1) No tens cap de control sobre el creiximent dels països que te compren, de fet estan caent i estancats, 2) la devaluacio salarial provoca l'empobriment i precarisacio -unica formula que han trobat de ser mes competitius-, 3) el creiximent ha de ser equilibrat, es absolutament necessari aumentar la demanda interna, i ho torne a repetir: no eixirém mai de la crisis sense la recuperacio de la capacitat de compra del mercat intern. Els països tenen ferramentes fiscals per a intervindre en la seua poblacio i cap per a fomentar que una Alemania que està en -0.2 % del seu PIB te compre mes ¿queda clar? No pots fiar l'eixida a soles, en exclusiva, a variables que son incontrolables, es absurt per suïcida. 

El Consell Empresarial per a la Competitivitat a on estan els gran i rics ultra mega espanyols nos donen -sorprenent-me- la recepta del requadre que sempre acaba en el mateix lloc: precarietat i pobrea (92% de la nova contractacio es temporal). Produïx oix escoltar lliçons de creacio de colocacio per a 2018 que reduirien la desocupacio a la mitat, els mateixos senyors que en 2013 destroçaren 110.000 llocs de treball, a pesar de tindre beneficis 19.075,3 millons d'euros. Estos mateixos senyors en sous multimillonaris, targetes opaques i lo que faça falta, no els afecta la devaluacio salarial proposta per ells i el mateix govern. Aixina m'agrada: predicant en l'eixemple.  

¿Per qué resulta indiferent que inclus el FMI reconega que s'ha equivocat en les politiques d'austericidi i a la vegada la Troika no sapia fer una atra cosa? Puix perque com en un assessinat lo primer que s'hauria de fer es buscar quí o quíns son els que s'estan aprofitant en l'austeritat homicida. Els bancs estrangers a cobrar els deutes i traspassant el risc al BCE. Es molt senzill: el numero de rics aumenta en Espanya a la mateixa velocitat que el de pobres. Les empreses del IBEX 35 estan tenint mes beneficis a mida que Espanyistán es convertix en el païs a on mes creix la desigualtat social. Blanc i en botella ¿qué es? 

Un bon eix d'observacio d'este saqueig -perque es crisis a soles per ad alguns- es la riquea i la pobrea, aço es pot vore en la quantitat d'informes sobre l'assunt aixina com en les dades del coeficient Gini i el 80/20 d'Eurostat. Com digue l'escritor i economiste, Jose Sampedro, hi ha dos tipos d'economistes: els que fan mes rics als rics i els que fem als pobres menys pobres.  

L'economia es a soles l'excusa, el braç eixecutor, la cortina de fum. La perspectiva, important sempre, pero postergada, no es ya la dreta i l'esquerra, el camp de batalla es entre democrates i no democrates. Nosatres som el 99 %, ells el 1%.

J. Masia

Ilustracio: Charb Stéphane Charbonnier