En un atre document publicat per Fedea (25/7/2024) Las balanzas fiscales y el mito del maltrato a Cataluña, torna a insistir en el nostre cas: “También resultan sorprendentes las situaciones de Valencia, que presenta un saldo deficitario pese a situarse por debajo de la renta media por habitante, y de Murcia, que está prácticamente en equilibrio a pesar de su reducido nivel de renta.” (el subrallat es meu). I continúa: "Si una comunidad atrae contribuyentes de otros territorios bajando tipos, tendría que aportar al sistema una parte" es un avis per a Madrit, que ni la presidenta IDA ni MAR captaran.

De la Fuente planteja un element central: qui mes te, mes ha de pagar: “En su conjunto, los estudios disponibles muestran un patrón consistente de redistribución regional en el que la actuación del sector público tiende a reducir las diferencias de renta entre territorios dentro de cada país, con transferencias netas que generalmente reflejan el nivel de renta relativa de cada uno de ellos […] Lo que no llama en absoluto la atención es la posición de Cataluña. Puesto que esta comunidad está entre los territorios con mayor renta per cápita, lo esperable es que presente un déficit fiscal y así sucede, aunque su cuantía es significativamente menor que la que calcula la Generalitat por un procedimiento sesgado”.

Reflexions en veu alta

Un atra derivada necessaria d’un sistema sostenible son els inputs, ¿algu me pot explicar racionalment per qué Païs Vasc i Navarra tenen privilegis especials i un sistema fiscal opac? La resposta es no, si algu està tentat a fer-me el discurset, els dic que l’historia no es la racionalitat i que estem en el sigle XXI. Tenim drets i obligacions, lo que no pot ser es que per procedencia, tradicio, casta, sanc o vots alguns en tinguen mes que uns atres. I l’obligacio passa, en valentia, per denunciar-ho.

Pero es que ni els mes espanyolets obrin la boca en els privilegis vasc i navarro, que per molts constitucionals que siguen son desiguals, aci i en Roma. Les llimitacions intelectuals, els obstaculs per entendre-ho o les orelleres son ideologiques, es dir, fruit d’un llavat de cervell. Perque si fora estrictament coneiximent podria canviar, expondre’s a la refutacio o debatre. Este mon sería millor en la racionalitat i l’honradea per davant, que passa per dir la veritat: el pacte favorix principalment a Catalunya.

Entenc les raons de la reivindicacio catalana, nomes cal observar lo que aporten i reben totes les comunitats per a que aparega davant dels ulls l’asimetria. Esta visualisacio es impossible per als valencianets perque no poden i no volen descobrir-la, tenen un punt cego.

Es cert que bona part de la singularitat es basa en el supremacisme, pero, el canvi 1, per a mantindre el sistema, es reequilibrar-lo i les maneres no m’agraden massa (mes imposts, prestams o retalls), per aço necessitem un canvi 2, no mes de lo mateix. Hem de resetejar, començar des de l’inici, en principis com la progressivitat (qui mes te, mes ha de pagar) i que obedixca a criteris lo mes objectius possibles. Que no arrastre inequitats, magnifique les ineficiencies i les irracionalitats, compost per pedaços inutils, pegots aprovats pels principals partits espanyols i les minories nacionalistes de CIU i PNV, no ho obliden (1993, 1996, 2009).

I qui no vullga estar, que no estiga. Sempre he estat a favor del referendum d’independencia. A ningu se li hauria d’obligar a estar a repel. La llibertat es irrenunciable.

La metafisica valenciana

La levitat del ser valencià es basa en el buit generat per l’autoodi que s’ompli d’uns atres per a ser, per a constituir-se en un ent complet; està vist que l’anomal valencià no te capacitat de reomplir-se per si mateixa. No es el meu cas, yo soc valencià i punt.

A l’inexistent critica interna li queda per revisar el paperot de Lo Rat Penat i la RACV en els antivalencianistes i pancaespanyolistes de PP i VOX. Algu de la clec podria començar abans de la desaparacio per assimilacio. Se que demane la Lluna. Tots els valencianistes no som iguals, els n’hi ha mes iguals que uns atres.

Compendre tot aço requerix obrir la ment com un paracaigudes per evitar caure, una i mil vegades, en el pou de l’insignificancia i la supeditacio a identitats alienes que destruixen l’orgull de sentir-se valencians per si mateixa. El problema es haver assumit l'obediencia a la Castella imperial o als Països Catalans, les dos cares de la mateixa moneda; per a que quede clar, esta no es una condicio genetica, se depren com el ferro que no desperta: un moviment fonamentalment servil, passiu, antiintelectualiste, conservador i emotiu que no dona per a mes que el folclor.

Ni Llongueras milloraria lo poc que nos lluix el monyo.

Imagens: expansion.com, RMB.