Les autoritats han creat un problema futur en les fusions permeses, unes concentracions bancaries que aumenten el risc sistemic, es dir, massa grans per a deixar-los caure. La solucio està tambe escrita: l’enessim rescat public, que consistix en la privatisacio dels beneficis i la socialisacio de les perdues. Les autoritats embriagades del pensament unic neolliberal no han parlat dels oligopolis i manco de la reduccio de la competencia i els efectes sobre l’economia real. Els neolliberals, en teoria, contraris, s’ho mengen tot per a major gloria del capitalisme salvage. Uns fariseus. L’unica nota dissident prove de Podemos o Sumar, que almenys han segut coherents en el seu ideari alternatiu, d’alcanç llimitat pels vots.

En una decada, des de la crisis, hem passat de 55 a 10 entitats financeres. La fallida fusio de BBVA i Sabadell arribaria a concentrar en algunes comunitats el 70% del negoci en tres bancs (en la mitat de provincies arribaria al 75%), per aço la politica economica es nefasta. Es un destrellat mes de l’ineficiencia historica de la Comissio Nacional dels Mercats i la Competencia (CNMC) i l’aquiescencia del Banc d’Espanya, de PP i PSOE, i del Banc Central Europeu (BCE).

Reestructuracions, tancament d’oficines, despachaments massius i prejubilacions a costa de la Seguritat Social son les conseqüencies de totes les fusions; condicions draconianes per a obtindre prestams; impediren que els auments quantitatius del BCE arribaren a la poblacio, la por i tapar els forats per una negligent direccio, exonerada judicialment en la majoria d’ocasions, ho impediren; una inflaccio que els beneficiava directament en la pujada dels tipos i de l’euribor els enriquia mes que mai a costa de l’empobriment de les families en el pagament d’una lletra que pujava i pujava. I d’aci als beneficis estratosferiscs, historics, maxims que han obtengut en un govern comuniste-terroriste-bolivaria, ¡que, que! ¿no sería de benparit ser agrait?

Les entitats que encara no han pagat a la societat el costs del rescat financer de l’ultima crisis de 2008 (tots reberen subvencions directes o indirectes, espanyoles i/o europees) posen el crit en el cel per un impost temporal a la banca sobre els seus beneficis, que nomes en justicia podia fer l’esquerra. Es molt senzill: si no volen impost que tornen els prestams.

Els neolliberals es cuidaren molt de criticar als bancs (oblidaren la refutacio de la seua cançoneta: l’eficient empresa privada versus l’ineficient empresa publica) i posar en risc la seua carrera en un futur gabinet, centre d’estudis, diari, jornades, catedres o entitats patrocinables. El capital es intocable per decisio metodologica i ideologica per a la dreta perque el capital te llicencia per a matar.

Les energetiques, Consum o Mercadona tambe han tengut beneficis recorts. Els dirigents son una elit extractiva que sustrau els diners de l’economia de les families. El repackaging consistix en posar manco quantitat i mantindre els preus (en lloc de 8 rosquilletes en posen 6 o en lloc de 1 litro d’orchata en posen 750 ml), es com en l’engany de l’estampeta. Tambe es curios observar el mateix preu de l’oli en tots els supermercats sense que el regulador CNMC observe cap anomalia ni l’evidentissim cartel que pacta preus (¿a ón està la llibertat capitalista? El mercat es ineficient perque consolida la desigualtat). Un oli arreplegat i a un cost menor abans de l’episodi inflaccionari, pero en el preu ajustat a l’inflacio creixent. Una enganyifa i oportunisme carronyer pur i dur. Molts son de missa diaria, pero ¿no saben que hi ha un pecat capital nomenat avaricia? Reciten: Jesus pequé, quan ixca d’aci a quí fotre.

I quan el govern aumentà el sou minim, ¡la dreta extrema (PP) i l’extrema dreta (VOX) s’opongueren!, puix no se yo cóm anaven a pagar els que guanyaven el sou minim interprofessional (SMI), poc mes de 700 € en 2018, aumentat a 1.134 € en 2024 per un govern comuniste-terroriste-bolivaria. ¡Quasi res! ¿No hi havia cap votant dretos que cobrara el SMI? Repetixc: es de benparit ser agrait. I per cert, l’inflacio no la creà el govern i no vaig vore cap manifestacio en la porta de les empreses causants.

L’escritor i economiste, José Luís Sampedro, afirmava que hi ha dos dos tipos d’economistes: aquells que treballen per a fer mes rics als rics i aquells atres que treballen per a fer manco pobres als pobres. Es una eleccio ideologica, el neolliberalisme domina i s’esten com una taca de petroleu per les universitats de tot lo mon. Alguna cosa pareguda, pero mes localisada, es el romanç de que el valencià es catala. L’alternativa es absolutament necessaria per a la llibertat i per a descobrir atrincheraments cognitius propis del pensament unic que escampen monoliticament en determinades facultats.

En la selva no hi ha imposts, pero en una societat democratica han d’existir, m’agradaria moltissim que l’irresponsable suïcida que no volguera pagar-los tinguera l’opcio de no fer-ho. Evidentment hauria de ser exclos de l’utilisacio dels bens comuns finançats per tots. Quan haja de pagar de la seua boljaca la sanitat, l’educacio, la policia, els bombers, les carreteres, etc., i entre en fallida, llavors que no es queixe, perque el seu egoisme i la falta d’inteligencia el mataran.

Recorde que la primera causa de quebra en EEUU son per un gast public: els carrecs medics, principalment per als que tenen segur privat, pero tambe tenen que pagar copagaments i medicaments. Aço sense parlar d’uns atres gasts publics finançats pels imposts i la solidaritat intergeneracional i que simplement son impagables per a un vulgar mortal. Im-pa-ga-bles. ¡Ya està be de tanta estulticia malintencionada! Encara no s’ha vist, en l’historia de l’humanitat, la coherencia neolliberal: renunciar a utilisar tots els servicis publics en la selva, que ho posen per escrit a vore quànts els voten.

Per tot aço, els neocons o els neolliberals repetixen el seudoargument: quant manco imposts millor, no te sentit, pero a base de repetir-ho es queda gravat en el sector manco inteligent i empatic que consumix acriticament el 97 % de les faules de la ret i que pertany a la dreta.

Com que hi ha doctrines que no permeten observar que el Sol ix i es pon cada dia, Albert Einstein afirmà que la mida de l’inteligencia es l’habilitat per a canviar.

Imagens: bitacora.com.uy, redfilosoficadeluruguay.wordpress.com, amediacuadra8.blogspot.com.