L’impopularitat dels imposts, o d’algu en concret, es posà de relleu pel ball de l’avant i arrere del Tribunal Suprem en els actes juridics documentats de les hipoteques. Durant tres decades, la formalisacio notarial –que exigix el banc per llei i que ad ell beneficia– l’ha estada pagant el prestatari, el que demana els diners. En octubre (2018), la sala 3 del Contencios-Administratiu revisà la doctrina i en tres sentencies determinà que el pagà es el beneficiari: el banc. 

            En aço, el president del Suprem decidi que fora el ple de l’institucio qui aclarira l’embolic jurisprudencial i el canvi impositiu. En acabant de la suspensio temporal de la resolucio favorable als consumidors, segons les seues paraules textuals, nomes s’anava a estudiar el sentit, pero no es modificarien les sentencies. Recordem que no fon aixina i que 15 (entre ells el president) contra 13 decidiren que havien de continuar com fins ara: a conte del client. 

            El cabreig de la gent fon enorme i el descredit del tribunal tambe, especialment sabent que ha de jujar als inculpats en el proces d’independencia de Catalunya. Ho llamente, pero per justa i fonamentada que siga la sentencia, sobre ells pesarà la falta de credibilitat. I per si faltava alguna cosa, ahi tenen a l’Audiencia Nacional exculpant –no a tots– als membres dels consells d’administracio dels bancs en operacions perjudicials per a l’entitat... perque seguien recomanacions dels tecnics (¿pero acas els tecnics prenien les decisions?, ¿serien els conserges els responsables?). 

            Ve a conte tot aço, perque els que nomes pensen en suprimir imposts (PP, Ciudadanos i el nouvengut VOX), perque son ‘roïns’, s’han afanyat a reclamar que s’anule esta taxa, i axina es en algunes comunitats a on està bonificada casi al 100 % (i en acabant algunes d’estes autonomies reclamen mes diners a l’estat com si est els traguera de baix del matalaf). Sens entrar en si es tracta d’una doble imposicio o si es mes just o mes injust, o si la quantia es alta o baixa... la justificacio publica de l’eliminacio es que aixina les persones disponen de mes diners; pero la perversio, oculta, es que d’esta forma es degrada lentament l’estat del benestar, perque es de caixo que quant manco diners ingressa la facenda publica, manco n’hi ha per a repartir i per a cobrir les necessitats d’aquells que mes ho necessiten, valga la redundancia. 

            Recentement –enguany passat– he estat de vacacions en Georgia i en Armenia, dos països que colapsaren quan es desintegrà l’Unio Sovietica. En u no pagaven imposts –nomes que per a la jubilacio– i en l’atre havien començat feya un any. Es poden imaginar el nivell de les prestacions que oferixen els estats: casi nules. Ho pogui comprovar: la situacio de les carreteres, excepte unes poquiues, era deplorable; l’educacio, justeta, i la sanitat, si no estaves morint-te no t’atenien i si t’havien d’operar havies d’aportar el 50 % del cost... o siga, te mories. Aixo si, en un poble d’Armenia hi havia un colege de ‘elit’, apte nomes per a riquissims, que havia construit i finançava u dels potentats que te fortuna en l’estranger (no invertia en educacio basica sino en la que pot traure rendiment). 

            L’idea dels neolliberals es la reduccio al minim o supressio d’est element extractor, regulador i redistribuidor de la riquea (sobre tot si es basa en el principi de que contribuixca mes qui mes te... que son els que es poden permetre els contes en paraïsos fiscals...). Es l’idea manifestada per l’expresidenta de Madrit, Esperanza Aguirre, la Reina de les Granotes, quan amollà allo de per qué un jubilat d’Alcorcón havia de contribuir en els seus imposts a fer una autovia que no havia utilisat mai ni anava a utilisar. Sona a pura llogica. 

            Esta es la mateixa idea de l’eslogan d’alguna de les noves empreses sanitaries que com a reclam esgrimix que el client paga per lo que necessita nomes. Tambe se li n’ix la llogica per totes les bandes. 

            ¿A ón està el truc? En l’edat. Quan eres jove la quota es molt baixa, perque excepte casos contats, les patologies son escases i lleus i en l’aportacio minima estas ates. El problema sorgix quan u te una certa edat i li van apareixent les dolencies ‘cares’: que si es trenca una cadera, que si te problemes d’estomec, que si se li despren una retina, que si te cancer, que si patix alguna malaltia autoimmune... i aço ya son atencio freqüent, operacions i tractaments costosos (¿s’enrecorden del jubilat d’Alcorcón i les autovies?). Aci les asseguradores de salut –com fan les mutues d’accidents– te pugen la quota i a lo millor ya no la pots pagar... pero clar ¿quí te tira una ma? Es lo que es veu en les pelicules nortamericanes, que lo primer que li demanen al pacient en un hospital –no de caritat– es la polissa de segur... i en molts casos l’atencio que requerix... no la cobrix la mutua i s’ho ha de costejar o aguantar-se... Es lo que no conten estes empreses, que fan de la salut un negoci, ni tampoc els politics antitaxes.

            Image: El perill del neolliberalisme, aminoapps.com

Antoni Fontelles