Eren les nou de la nit i aquella "cridà" de telefon la va sorprende tant, que sabía que res bo sería, era Paco el veï del poble a on tenien la casa en la que estiuaven.
            - Si, digues Paco ¿Qué ha passat alguna cosa pel poble?
            - No res Maria, a lo manco que hages llogada la casa, cosa que com m’estranya per aixo te toque, digues ¿L’has llogada?
            Se va fer el silenci al sentir aquelles paraules, sense dubte Maria se va quedar bloquejada per uns llarcs segons.
            - ¿Maria, seguixes ahi? crec que ya se la resposta llavors sent dirte-ho pero tens ocupes.
            - No me digues ¿i ara qué?, vaig a buscar al meu fill, avisare a la guardia civil i vaig cap ahi.
            El trayecte era curt apenes deu quilometros aixina que aplegaren pronte, la guardia civil encara no havia arribat, en canvi davant de la casa ya s’havia format el rebombori de veïns que no donaven credit a lo que estava passant puix fins que Paco se va donar conte ningu havia detectat res.
            Maria pronte se va donar conte de que la cosa anava de veritat les persianes que donaven al carrer estaven mig pujades, cosa que ella mai deixava aixina, sense esperar a la guardia civil Maria tracta d’obrir la porta del carrer que dona acces al pati de davant de la casa abans d’accedir ad esta i de seguida se va confirmar l’assunt, la clau no entrava, li havien canviat el pany.
            En estes que va aplegar el coche de la guardia civil, alçant mes rebombori encara al tractar-se d’un poble chicotet, tranquil a on no passava mai res en el que tots els veïns se coneixen, baixaren a pressa a fer-se carrec de la situacio.
            Al confirmar que la clau no entrava se plantaren davant la porta informant a Maria, i a tots els veïns, de que no se podia entrar forçant la porta puix en cas de que n’hi haguera gent dins, encara que no foren els propietaris llegals, els denunciats serien ells, els propietaris.
            Aquelles paraules causaren l’indignacio de tots els que alli estaven i no podien creure lo que acabaven de sentir, o siga que havien vingut perque s’havia comes un delit, com es el que entren en ta casa, eixa en la que estas pagant totes les despeses que genera, llum, aigua, contribucio, prestec, en fi tot… i ara resulta que qui se supon està complint com a bon ciutada ve la guardia civil i se posa del costat del delinqüent… sorprenent i indignant.
            Els guardies civils hagueren de calmar la situacio explicant-los que tot i entendre l’indignacio del poble, ells simplement eren agents de l’autoritat i els informaven de cóm estava la situacio i els problemes llegals que els portaria en cas de que, com volia la majoria dels alli presents, entraren per la força, si hi haguera gent dins, per molt delinqüents que foren, ells, els guardies civils, no feyen les lleis, ni tan sols les podien qüestionar, simplement explicar i actuar conforme els mana el reglament com a força de seguritat de l’estat i en este cas els tenien que avisar que de no fer-los cas qui se complicava la vida serien aquells que participaren.
            Llavors el primer pas que deuria de fer Maria com a propietaria era acompanyar-los al quartell per a posar una denuncia i aixina començar el proces per a que un juge diga lo que s’ha de fer i en este cas, era evident que acabaria traent-los de la casa ocupada illegalment, si be tambe es de veres que passarien uns llarcs mesos, en els que a banda de no poder estiuar en la casa deuria seguir fent front a totes les despeses… ¿Que si aço era just o els pareixia be? Ells eren del pensar de la majoria del poble pero evidentment no podien dir-ho en public.
            Davant l’indignacio dels veïns i atenent a la recomanacio dels guardies Maria, per a que no passara ninguna desgracia producte del malestar general, acabà anant-se’n en ells per a posar la denuncia i aixina començar la recuperacio de sa casa, ironic allo de recuperar un cosa que no pots deixar oblidada per ahi, quan esta, ademes, no se pot menejar del lloc.
            Ya de volta cada veï a sa casa als que havien estat presents en els seus fills menuts, se’ls va presentar un atre problema, com el cas de Pere, quan la seua filla preguntà…
            - ¿Cóm pot ser que els amos d’una casa no puguen entrar perque unes persones han entrat a la força canviant els panys?, i au, a viure, en acabant ve la guardia civil, que se supon la seua faena es perseguir i detindre delinqüents i resulta que la llei no els permet intervindre en este cas, pero ¿qué quí fa les lleis?...
            Dificil qüestio de contestar, mes encara de fer-ho entendre quan estas tota una vida tractant d’educar als fills per a que siguen bons que estigen sempre dins de la llei, que no furten mai res i de sobte se te presenta este cas, mil moltes vist per la televisio sense donar-li massa importancia, i es ara quan ho tens al costat de ta casa quan te dones realment conte de la gravetat del problema i lo injust de l’assunt. Aixina davant de la manca d’una contestacio raonada i coherent l’unic que se li va poder dir…
            - Filla meua, evidentment si tenim esta i unes atres lleis molt injustes es evident que s’han de canviar, estes les fan els politics i ad estos els posa el poble mijant les eleccions, normalment cada quatre anys, llavors som els majors d’edat els qui podem i devem tirar-los fora i tractar de posar a politics que tinguen mes trellat, que de veritat facen lleis mes justes i no defenguen als delinqüents, com este cas de hui, a on els roïns eixen guanyant, per desgracia en Espanya son molts, diferents i massa els casos a on les victimes inocents paguen i patixen mes que aquells que fant el delit  i aço que no te ni peus ni cap per a on agarrar-ho es una cosa en que deuriem d'estar tots units com a poble, com a nacio moderna i civilisada i dir… prou, o canvieu estes lleis sense trellat o vos canviem per politics en mes trellat…

            En l’evolucio natural del ser huma com a especie els pares som els que devem de procurar deixar als fills un mon millor i mes segur per a que sigau feliços a dia de hui si be hem alvançat respecte als nostres pares es evident que tenim molt per a millorar i va sent hora de posar-se ad aço sense perdre un minut… mentres aço aplega, es molt trist, pero nomes nos queda desijar tindre sort i no tropeçar en ningun delinqüent que amparat en alguna d’estes lleis, cometa un delit contra tu i sentin-te desemparada tingues que preguntar-te…
            ¿I ara qué?

Image:  pancartes okupa, alamy.es

            Coses de Tub
            Escrit en llengua valenciana baix les Normes d’El Puig.
            L’unic futur del valencià
            Seguim #perloNostre