Herencia / J. Martínez Tub

1/11/2019

             La vida son moments, son recorts, son herencies…

             Mai li havia agradat anar als cementeris, a lo llarc de sa vida nomes ho havia fet en contades vegades quan se vea obligat per la proximitat del difunt, com va ser quan varen faltar els yayos, aquell amic que se’n va anar massa pronte en aquell fatidic accident de coche, la tia que tant volia, el pare i poques voltes mes, en acabant del enterro ya no tornava a vore’ls.

             A ell li agradava dir que els portava en lo cor i pensaments, ya que moltes voltes parlava en ells en silenci, recordant algun dels bons moments passats en ells, aço es lo que li contestava Pep a sa mare cada volta que esta li tirava en cara el fet de que mai anava al cementeri, ni tant se vol el dia de tots sants…

             Aixina sense fer cas ad esta recriminacio havia passat sa vida.

             Sense saber cóm ni per qué, feya dies que li rondava pel cap un pensament que fins i tot li llevava la son…

             Es tractava d’un assunt de veritat important i transcendent, que li trencava la manera de vore les coses i l’obligaria a fer coses per ell mai pensades, i lo mes curios sense que ningu li ho manara…

             Sa mare de salut no anava mal per als setanta huit anys que tenía, la germana vivia fora, havia refet sa vida i la de la seua familia en Anglaterra a raïl de la gran crisis del 2007, i encara que els fills varen naixer aci, en terres valencianes, ara en plena adolescencia ya eren mes d’alla que d’aci distanciant cada volta mes eixe sentit tradicional de familia.

             Encara que quan vivien en el poble, solien vore’s poc, pero que si hi havia algun problema o passava alguna cosa greu i els necessitaves, sabíes que sempre estaven ahi i que acodirien rapit.

             Eixa sensacio per desgracia feya temps l’havia perdut.

             Recordava com eren els temps de chicotet en la familia sempre junta en eixe nucleu que eren els yayos i sa casa, a on sempre se juntaven en els tios, ties i lo millor en els cosins en els que passava hores i hores jugant, enfortint eixe vincul d’amor familiar…

             Ara passats cinquanta anys en el poble dels yayos nomes quedava la mare de Pep, la germana vivint fora, ell tambe, si be vivia en un atre poble molt prop...

             Este fet era el que li llevava la son, puix estava a punt de vore com desapareixia una familia d’un poble, perdent-se les raïls i en poc de temps passant a l’oblit…

             Pensava en tota la gent que tenía alli enterrada, sanc de la seua sanc que alli quedaven en el descans etern, i que una volta la mare no poguera anar a posar-los flors de tant en tant, deixant eixa constancia silenciosa, de que no hi havien caigut en el caos de l’oblit, ¿Qué sería de tots ells?...

             Llavors ell era l’hereu i l’encarregat de mantindre eixa flama viva del recort, no, ell no podia deixar-los alli abandonats, aixina que passada tota una vida sense plantejar-se si feya be o mal no anant al cementeri, ara tocava acceptar que hauria d’anar i fer-se carrec d'ells puix alli estaven els seus origens, la seua…

             Herencia

Coses de Tub.

Escrit en llengua valenciana seguint les normes d’El Puig, con defen l'INEV

 

L’unic futur del valencià

Lluitem #perloNostre

             Imagens: Pixabay-Manfred Richter