Fins a l’Infinit.

        Xavier va ser un valencianot que mori i ana a parar al cel per haver segut un bon home. A l’arribar li estava esperant, ni mes ni manco que Sant Pere.

        -Avant Xavier, tens la porta oberta com pocs.

        -¿Es voste Sant Pere, estic mort?

        -Si Xavier, vine i te donare unes chicotetes explicacions.

        Xavier, acabava de morir. Com a bon home, va anar directament al cel, sense passar pel purgatori. Com tots els recent fallits, Xavier no recorda estar mort ni lo que ha passat. Quan mors nomes recordes els ultims fets en els que has segut feliç, els recorts roïns se borren. Sant Pere, començà a explicar-li el funcionament.

        -Xavier, estas en el nivell u de l’eternitat, aci podras menjar lo que vullgues, en fam o sense ella, ya que som esperits i no tenim cos, te costara un poc entendre-ho i de tu dependra quedar-te o alvançar al nivell dos i definitiu. Cosa que per alcançar no has de fer ninguna prova ni res, simplement vorem els merits en el teu dia a dia en este primer nivell i si ho mereixes passaras sense mes, aixina de senzill.

        -La veritat, sona estrany.

        -No et preocupes, recorda que en qualsevol dels dos nivells estas i estaras en el cel.

        -Pots llegir i estudiar lo que vullges, tens tota l’eternitat per a fer-ho i adquirir els coneiximents que desiges. La biblioteca es tota per a tu si vols.

        -¿Puc parlar en els personages que vullga?.

        -Si estan aci, si -va aclarir Sant Pere-.

        Xavier començà a rascar-se el cap, pensant en quí volia parlar i pega un bot.

        -¡Redeu!, ya se en qui vullc parlar, m’agradaria que el primer fora Ausias March.

        Sant Pere en mig somriure l'acompanyà, no sense sorprendres en l'eleccio, ya que encara que parega mentira i Xavier no ho sabia, fea molts decenis que ningu preguntava per ell. Pel cami, Sant Pere li ho contà.

        -Fa molt de temps que ningu ve al cel i vol parlar en Ausias, no sabem el per qué.

        -¿Cóm que no ho sabeu?

        -La gent quan ve aci, ve neta de pecats i estan arrepenedits de les seues males accions. una volta aci, poden fer lo que vullguen, si tenen preferencies o fobies no podem fer res, forma part de la llibertat de cada anima.

        -Si, si, pero no se cóm, no poden demanar vore al millor escritor en llengua valenciana, no te sentit.

        Una volta en Ausias March, este fica un gran somriure al vore que per fi algu volia parlar en ell.

        -¡Quína alegria che!, un nou vingut vol parlar en mi, estic sorpres i molt content.

        Xavier torna a rascar-se el cap, seguia sense entendre que fera temps ningu vullguera parlar en ell, i aixina li ho digue obertament.

La charrada va ser llarga i enriquidora, per sort Ausias en el cel no havia deixat d’escriure, i tots els seus treballs, des del 3 de Març de 1459, dia de la seua mort i ascensio al cel, estaven guardats en la biblioteca celestial, cosa que a Xavier li va enchisar mes encara.

        Una volta acabat este primer encontre, Xavier va tornar a buscar a Sant Pere, li quedava per aclarir la qüestio del perque la soletat de tan insigne personage valencià.

        -No me puc creure i manco entendre que faça decenis que ningu haja demanat vore’l, en quan la seua memoria seguix viva en el poble valencià, ya que tots els 3 de Març celebrem el dia de les lletres valencianes en honor i memoria de tan ilustre personage. No pot ser. En la de valencians que tenen que vindre, no pot ser.

        -Si Xavier, venen molts valencians pero no podem obligar a la gent a fer coses que no volen.

        Xavier, cabrejat, alça el gest i li digue a Sant Pere.

        -Dis-me nomes u que vaig a preguntar-li per a tractar d’entendre-ho.

        Sant Pere, espantat li digue que havia de cumplir les normes, que tot no era ser bona persona per a estar alli. Xavier, en cara de sorpres li respongue.

        -Sant Pere, tranquil, no vaig a fer cap mal, nomes vullc saber el per qué ningu parla en este gran home, es un sense sentit i el vullc tractar d’entendre-ho. Tranquil que yo no mossegue.

        -Be, mira, en eixe nuvol hi ha uns quants nou vinguts de la teua terra, li va senyalar Sant Pere, pero no l'armes grossa, recorda les normes.

        Una volta en el nuvol i ficant bona cara preguntà.

        -Bon dia amics, ¿Sou valencians?.

        -Si yo de Torrent -digue u-.

        -Yo de Borriana -digue un atre-.

        -Bo, bonicos, ¿Sabeu quí es Ausias March? ¿Per qué ningu ha demanat parlar en ell? -amolla Xavier rapidament sense donar temps als reunits a fer-se els despistats-.

        De sobte les cares els varen canviar, se quedaren tots blancs i muts, ningu contestava. Xavier torna a parlar.

        -A vore amics, es que no entenc el per qué el mes gran escritor en la nostra llengua està sense companyia.

        U dels alli reunits, dona un pas avant i baixant la cara i en veu fluixeta contesta.

        -Es que..., es que...,

        -Es que ¿qué? -Xavier ya estava nervios-.

        -Es que nos dona vergonya, ya que en vida no hem defes com toca la nostra llengua i no sabem com disculpar-nos. Aci ya hem vist que la nostra llengua es gran i autentica, com sempre nos havien dit, pares i yayos, pero nos era mes facil deprendre l'oficial per a treballar i oblidar la nostra, recorda que el catala, sent una aberracio, com tots sabem per un pacte corrupte es lo llegal, i si vols fer alguna carrera i treballar dins del Regne de Valencia, toca engolir. Llastima que en la vida terrenal per a viure facen falta diners.

        - Val, la part terrenal la puc entendre, si be sempre han hagut associacions i moviments culturals que a dia de hui resistixen i tracten de revertir la situacio, mantenint la flama encesa, per a que la llengua valenciana no desaparega, i que de tindre mes recolçament de la societat, en poc esforç, se podria revertir tan injusta i corrupta situacio. Pero una volta aci eixa pressio desapareix i podem tornar a ser purs i dignes ¿No?.

        El silenci va ser la resposta, moment en el que Xavier va entendre que sobrava, estava veent els efectes d’un adoctrinament pur i dur durant massa temps, alla ells, ell en el cel com en vida seguiria sent fidel als seus principis orgullos d’haver tingut la sort de ser valencià i digne per defendre fins l’eternitat la seua llengua i senyes d’identitat.

         En el moment d'eixir d’aquell nuvol, es va trobar levitant en un cel blau intens a on havien desaparegut els nuvols, fins i tot el que havia acabat d’eixir, es podia respirar un ambient net, li recordava als moments despuix de ploure. En aquella immensitat no vea a ningu, i aquella soletat començava a incomodar-lo, puix de ser un castic no ho entenia, ya que ell en la conversa en la gent del nuvol, estava segur que en ningun moment havia faltat a les normes. De sobte va sentir la veu de Sant Pere.

         -Xavier, has passat al nivell dos i definititiu del cel, com te vaig dir no has tengut que fer res, puix per a passar aci nomes conta la determinacio, purea i dignitat de cada anima, en dubtes i pors no se pot accedir. Aci el funcionament es diferent, ya que dins d’esta immensitat buida que veus, eres tu el que ha de desijar i imaginar en quin entorn vol estar, en quines persones juntar-se, que fer i com passar el temps, en definitiva tens l’opcio de crear el teu univers...

         Fins a l’infinit.

         Coses de Tub.

         Dedicat i basat en l’idea del meu amic Xavier.