Entrevista a Toni Fontelles pel nou llibre. Per J. Masia
12/9/2022
L’autor no requerix presentacio, en tot cas, deixare unes pinzellades per al que no el conega: pare de la normativa de la llengua valenciana, ensagiste i prolific articuliste.
A l’anterior llibre publicat Dotze mesos: refrans, vida, cultura (2021) l’ha seguit Els Països Catalans: entre l’entelequia i la materialisacio (2022) sobre el que raonem.
Els PPCC son un artefacte de buit de l’identitat valenciana. La rao existencial, tacada per l’anomalia originaria, nomes es pot sanar per mig del catalanisme redentor. Pensen que els valencians no hem mort perque mai existirem, forem sempre catalans, pero aço topeta en la realitat de voler omplir-nos d’ells per a deixar de ser lo que som.
U dels enigmes mes insondables es lo que molta gent es pregunta: qué desdejunes per a mantindre este nivell de treball.
Res especial. Algu dels llibres publicats te uns anys (com es l’actual sobre els Països Catalans, de 2019), nomes he hagut de revisar l’obra i actualisar-la. Un atre es recopilatori, com els Dotze mesos, lo gros ixque mensualment en Accio Nacionalista Valenciana entre el 2020 i el 2021, ad este tambe li vaig afegir alguna coseta mes, poc. Solc tindre diversos treballs mampresos al mateix temps i vaig escrivint.
Lo atre es faena... hores i hores; es la ventaja d’estar jubilat i d’haver depres a relacionar elements aparentment inconexos i de traslladar coneiximents d’una area a una atra (transferencia).
Tornem al passat, al 1, 2, 3, per 20 centims, ¿qué t’evoca el terme PPCC? Tic, tac, tic, tac.
Una mentira molt grossa que pretenen fer passar per veritat-realitat per mig de les taranyines (construccio).
Les multiples cites i fets demostren que el pancatalanisme trau profit de l’embolic, violen el principi de contradiccio dia si i dia tambe. Ni els catalanistes es posen d’acort: entelequia, realitat neolitica, proyecte, inexistencia historica, presencia continua, comunitat de desti, paraïs terrenal, ¿en qué quedem?
Els llibres que comente, deconstruixc, els tinc de fa anys, obviament. Els havia llegits i havia observat aço precisament, que hi ha desacort entre els ‘teorics’. Per aficio se que el concepte-realitat-entelequia dels PPCC no passaria ni l’examen mes basic en una ciencia normal. La sort que tenen es que han construit una ciencia ideologica que permet afirmar A i no A simultaneament sense despentinar-se, com se sol dir. A les 11 del mati poden assegurar que es de dia i que es de nit, sense que passe res. Es un mon orwellia.
Ara, lo mes fort, per a mi, es que no hi haja cap de ‘cientific’ del seu paradigma ni d’aci (impensable) ni de fora (possible) que no veja este desgavell epistemic-metodologic.
Els PPCC o l’Espanya imperial −a on no es ponia el Sol− son la negacio de la nacio valenciana, en cap de les dos distopies pintem fava. Si sumem a l’equacio la simbiosis, el pancaespanyolisme, nos hauriem de preguntar per qué els valencians som com som i permetem aço.
Perque provablement el mes llauro de l’ultim poble de Granada sap que es granadi-andalus i els d’aci o son ‘espanyolistes’ o ‘pancatalanistes’, perque com no saben ser ‘valencians-valencianistes’ o no els es prou... han de ser lo que son uns atres. Es un problema d’autoestima... pero si constantment t’estan mallant les atres dos identitats i la tercera no te visibilitat... ¿qué esperem? Ya passà en les primeres decades del sigle XX. Aço es ciclic.
Pareix una revelacio dir que les similituts i dissimilituts depenen del ranc focal. Per a una ciencia ideologica es facil i natural seleccionar exclusivament els casos favorables −falacia cherry picking−. Pero en el destarifat mon de les coses impossibles, sempre queda el clup de la comedia, com a monolec, quedarien les cientifiques raons de l’historiciste Pierre Vilar: compartim montanya i mar, pastor i sirena, per aço som u; pero no compartim el caganer.
Les comunitats etnoculturals poden ser tan grans com vullgues o tan chicotetes com t’agraden, nomes s’han de seleccionar els elements diagnostics pertinents. Per eixemple, si trie una de les construccions tradicionals, la barraca, voré que es troba identica en l’horta de Murcia, com a casa rural, i tambe en la Camarga provençal. I ya tens els ‘Països Murcianovalencianoprovençals”. Es tan senzill com aço. Si selecciones el ‘clima mediterraneu’ la ‘comunitat’ s’amplia considerablement.
I efectivament, podem compartir mar i montanya, pastor i sirena... pero desgraciadament ahi està el component diferencial, no tenim caganer en els nostres belems.
En Madrit fas por, Iker Jiménez sap que qualsevol dia podries presentar Cuarto Milenio, ¿cóm t’has convertit en un perfilador de fantasmes?
Sorgi sobre la marcha i com a complement ironic, per ad aquells que nos atribuixen la capacitat de percebre sers espirituals... es veu que son molt, pero que molt materials i n’hi ha una considerable gama.
Si no t’ho prens de broma...
¿Creus que l’unitariste llinguistic es tambe un unitariste politic? El pancatalanisme fa una distincio que yo crec haver demostrat que no es sosté perque son lo mateix.
Es una concatenacio: llengua → cultura → territori → nacio → ¿?. Des del principi, des del començament del sigle XX, la base dels PPCC es la llengua, per a tots els teorisadors, explicitament o implicitament.
La distincio analitica es pot fer, pero en el dia a dia es comprova que es molt dificil la separacio.
Com a farsa historica que es manté per la repeticio ad nauseam, quín futur tenen.
Tal com apunte, el principal perill es la naturalisacio. Ya ho digue Joan Fuster en els 60 del sigle passat, es tracta de mallar i mallar fins que es cree l’estructura mental i t’ixca naturalment. Es el mateix sistema que s’usa en el model idiomatic, pots amollar un ‘altre’ sense donar-te conte. Ara, s’ha de saber que tot lo ‘naturalisat’ no es acceptable... ho dic pels que defenen el metodo (la violencia masclista, per molt ‘naturalisada’, habitual, que siga, es condenable).
Moltes gracies al nostre companyo i mestre pel temps que nos dedica.
El llibre el podeu comprar en la uep de l’Institut d’Estudis Valencians i pronte en les principals llibreries valencianes.
J. Masia
Imagens: Archiu ACNV, culturavalencia.es/GAV, Joan Ignaci Culla.