El politolec Francis Fukuyama pronosticà el final de l’historia en 1992, entes com a supressio de la lluita entre ideologies i el triumf de la democracia lliberal. Un filosof, Jean-François Lyotard, en La condicio postmoderna (1979), defenia el final de les grans narratives que mouen el mon (cristiana: mort i redencio, martiri i premi; marxista: estat de plenitut i igualtal radical; iluminista: victoria de la rao; capitalista: hegemonia del lliure mercat, la prosperitat sera per a tots) i la pervivencia dels relats locals.  

Pareix que no, que ni l’u ni l’atre han encertat, perque ahi estan el terrorisme (l’etarra en una narracio de lliberacio, el yihadiste en una historia de lluita, martiri i premi celestial), el pensament unic (premi a l’ortodoxia i castic a l’heterodoxia), el capitalisme i el lliure mercat (l’utopia de rebre segons els merits individuals), la por i la seguritat (com a forma de contindre i retallar les llibertats)… 

Ve a conte tot aço dels ultims atentats yihadistes en Catalunya (17-8-17, en 15 morts i decenes de ferits). Este, com el de Madrit en 2004, nos toca de mes prop que els de Londres, Paris o Estocolm (o els de l’orient). Les respostes en calent son, grosso modo, de dos classes: aquells que exigixen mes seguritat i penes mes dures (impensable desijar lo contrari) i aquells que intenten buscar explicacions i solucions (i que solen ser atropellats per la velocitat de l’actualitat i dels mijos de comunicacio). I si toquem la seguritat… alguna falla hi ha hagut en la prevencio quan una dotzena de persones portava mesos preparant l’atentat sense que botaren les alarmes. 

Se que es dificil tindre tranquilitat d’esperit per a no culpar a tots els musulmans. Sense cap de dubte s’han d’extirpar conductes com la de l’energumen de Sagunt que amenaçà de mort a un chiquet de 14 anys i li chillà que se n’anara al seu païs (està aci des de menut). 

Es fa cada vegada mes dificil empatisar en totes eixes persones que han vengut aci perque no podien viure en la seua terra. No crec que siga molt complicat d’entendre que casi ningu, dic casi ningu, se’n va a un atre mon per ‘plaer’ (ni els nostres estudiants o titulats se’n van a l’estranger a fer turisme, encara que ho diga una ministra).  

Conforme havia ocorregut en uns atres llocs, aci s’ha vist que els actors, els assessins, els responsables de la matança, no son els venguts de primera generacio, sino els de segona, son gent molt jove. I es que si la joventut valenciana i espanyola en general te problemes per a trobar sentit a la vida i tindre treball, en estos colectius la discriminacio es doble, per jove i per ‘estranger’, encara que hagen naixcut aci o porten la major part de sa vida vivint entre nosatres. 

Hi ha fonamentalment un problema de fractura social, agreujat per la recepcio de mensages extremistes i de salvacio. Front al relat de mort que es la seua existencia, eixos chicons habiten en un mon paralel i utopic, en una historia de martiri i salvacio (son manifestacions que ya coneixiem per l’historia en unes atres religions). Estes sectes els oferixen el caliu del grup, l’acceptacio social, la seguritat, l’exit (perque ho veuen per internet o en qualsevol televisio)… tot lo que no troben o no saben trobar fora d’elles. Necessitem els relats: Europa, occident, Nacio Valenciana, democracia, Espanya, independentisme, Països Catalans, lliure mercat, progrés… ¿Qué esperaven els pobres que anaven a les creuades en l’edat mija? La gloria, el premi final: el cel.  

En alguna ocasio s’ha senyalat que una part significativa dels imams de les mesquites espanyoles son uahabistes –sunites islamistes–. ¿Per que no es controla l’eleccio d’estes figures per l’estat com –crec que– fan en Marroc?, ¿per que s’ha deixat fer tant a Arabia Saudita?, ¿perque son els nostres ‘amics’? I no es aliena la politica internacional que es mou per interessos estrictament dineraris i de poder. ¿No ha segut Estats Units qui no fa molt vene una important quantitat d’armament a Arabia Saudita?, ¿no es eixe païs de l’orient u dels nostres millors clients en este negoci?, ¿no es alli a on es practíca un islam mes rigoriste i extrem? Se que l’intervencio individual en estes qüestions es irrellevant. Pero podem pressionar als politics, per a que pressionen al govern, per a que pressione a l’Unio Europea… Si la resposta es unicament repressiva i no hi ha una actuacio global multisectorial i ‘etica’, no hi ha eixida. I per etica vullc dir que la conducta visible de les institucions internacionals ha de ser coherent en la defensa dels valors humans i no dels interessos dels blocs i de les multinacionals que es lo que està succeint ara. Es d’una hipocresia supina reclamar unitat i proclamar la defensa de la democracia i no reconeixer la part de responsabilitat en que perduren i s’engangrenen determinades situacions indesijables (com el cas dels palestins).   

Per a entendre ben be el problema no podem perdre de vista que no es ‘occident’ la principal victima d’estos detestables actes. Segons diverses fonts, entre un 80 i mes del 90 % dels atentats mortals es cometen contra els propis musulmans, en països de religio oficial islamica: Paquistan, Afganistan, Iraq, Egipte, Tunisia, Nigeria… i tampoc podem ignorar que son natius i no islamistes els ‘pertorbats’ que perpetren matances en Estats Units. 

Sense dubte, nosatres hem posat els morts, pero els immigrants posen la seua vida aci. Son tambe perjudicats perque, quasi inconscientment, es generen ones de rebuig i d’odi cap ad ells, que nomes es poden paliar introduint la rao i la perspectiva. No vullc deixar de banda que les associacions de musulmans haurien de tindre un paper molt mes actiu en les condenes i participar en la prevencio i en l’integracio dels venguts. ¿Quan començà la derrota d’Eta? Quan la majoria dels vascs començà a entendre que ningu te dret a matar a un atre. ¿Quan acabarà el terrorisme yihadista? Quan els propis musulmans l’aïllen i el condenen majoritariament, i quan nosatres els acceptem com son, diferents. 

          Al final, els relats, les narracions, les histories de vida i de mort estan tan, tan juntes en algunes ments…

Image: infocatolica.com, iman plorant.

Video: elpais.com

                                                                               Antoni Fontelles