Els fantasmes (Països Catalans) revolen (I)./ Per Toni Fontelles.

27/3/2022

Ni guanyem per a paper (per a desmentir) ni tenim mes hores al dia (perque en som cinc mal contats per a casi tot) ni tenim mans per a tapar tant de forat (per a on se’n va la veritat) ni, a voltes, ganes.

Quan no es ERC que ve aci a protestar contra l’ampliacio del port de Valencia, es la Biblioteca Nacional que fa una exposicio de llibres catalans i inclou als autors valencians, o son els desprecis de funcionaris a persones que s’expressen en valencià (que tot s’ha de denunciar), o es preparen els ‘erasmus’ dels Països Catalans. Ya dic, no donem coll a tanta faena.

Fare un ‘curset pindola’ d’este romanç dels Països Catalans (PPCC), el qual he tractat en moltes ocasions i sobre el qual he escrit un llibre.

1. Un poc d’historia

        Per sort, alguns tenim memoria. Aci s’ha criticat moltes voltes esta idea imperialista (diguen lo que diguen sos defensors, es imperialista). I la pugna ve de molt llunt. Un reconvertit al valencianisme molt regionaliste i previ avalador de la regio del Sureste –Alacant i Murcia–, Vicente Ramos, publicà Pancatalanismo entre valencianos (1978). Alli es denunciaven les idees expansionistes i absorcionistes d’Enric Prat de la Riba i d’Antoni Rovira i Virgili... de principis del sigle XX. Proyecte que en variades denominacions (‘Gran Catalunya’, ‘països de llengua catalana’, ‘Països Catalans’...) es difonia en el nostre Regne de Valencia i fora (en Espanya i en l’estranger).

         En els 60 del sigle passat, Miquel Adlert i amics propongueren allo de la ‘comunitat catalanica’, de poc recorregut; canviem el nom, pero en un contengut similar. En aquella mateixa decada, el ‘refregidor’ major del regne (en l’argot lliterari: el que reescriu en idees i texts d’uns atres), Joan Fuster, impulsà en mes força i exit l’entelequia dels Països Catalans.

       Que aço no els quadrava ad alguns intelectuals de l’epoca (que havien estat o havien participat del primitiu catalanisme valencià) es comprova en alguna obra. L’historiador Francesc Almela i Vives ya replicà a les idees fusterianes –sobre tot– i adlertianes en Valencia y su reino (1965). Del Cenia al Segura reedità facsimil (1985) esta completa, documentada i extensa obra. L’oficialitat ignora ad este prolific i ilustrat autor, i la majoria de valencianistes... tambe.

         En la decada dels 70, coincidint en la transicio politica (per la mort del dictador Franco), recupera força el pancatalanisme (ara associat a partits principalment d’esquerra i tambe alguns de dreta) i la reaccio (violenta, moltes voltes) de la gent, contra lo que entenien que era una anulacio de la seua personalitat, de l’identitat valenciana. Com qualsevol proces de canvi, ni l’accio (catalanisme) ni la reaccio (anticatalanisme) son ‘naturals’... son socials i creades. Est atac a la valenciania, com a indentitat primaria i ‘natural’ dels naixcuts aci, s’instrumentalisà (promogue i aprofità) des d’un partit com Unión de Centro Democrático i des d’un diari com Las Provincias (que uns anys abans ‘festejava’ en el catalanisme dels premis Octubre).

        En este maremagnum ‘anti’ (‘totus revolutus’, un lapsus llatinat que tingue el conseller d’Industria Rafael Climent, segons Levante-EMV, 10-6-2021: 2) n’hi havia de tot: des de l’extrema dreta a regionalistes, nacionalistes, esquerrans i alguns independentistes. Pero els elements mes visibles i visibilisats –aposta, tant des del catalanisme com des del ‘valencianisme’– eren la dreta ultra, els residus franquistes i el regionalisme ‘bien entendido’. Es cert que algun diari donaria veu a una atra perspectiva mes consistent (Levante-EMV a on publiqui articuls durant vora un lustre, li ho he d’agrair al seu director en aquells anys, Ferran Belda), pero era rar.

En general sempre es destacava l’assimilacio valencianisme-anticatalanisme-dreta-franquisme, que servia per a justificar la falacia de l’home de palla. En esta es basen casi tots els llibres que des del catalanisme s’han escrit sobre el conflicte identitari d’aquelles decades i de les següents. I aixina continúa en l’actualitat. Porte colaborant des de 2014 en la uep del partit Accio Nacionalista Valenciana junt en uns atres autors i hem escrit de politica, historia, societat, economia, cultura, llengua, treball, deport, etc., des d’una perspectiva de centre-esquerra nacionaliste, pero te poca repercussio fora d’un extens, pero insuficient circul, i inclus el valencianisme ‘oficial’ ho ignora (millor, ho detesta). Per al catalanisme local esta costosa faena d’anys es el dimoni major, perque desconfirma la tesis de que tot el valencianisme es regionaliste (com a molt) i de dretes, i al valencianisme el destorba, perque majoritariament i de forma jerarquica es de dretes; inclus hi ha qui opina que som catalanistes. Aixina es la vida. Pero hi ha mes eixemples que incidixen en la mateixa conexio i topics, uns intencionats (un reportage a doble plana en la prensa escrita titulat “La derecha empuja de los despachos a la calle el conflicto lingüístico” –Levante-EMV, 12-12-2021: 8-9–) i uns atres reals (representants de Vox han vist l’ofrena a la Mare de Deu dels Desamparats des de la seu de la RACV –Levante-EMV, 19-3-2022: 2–, un fet que necessita una explicacio institucional, com a minim).

Imagens: Wikipedia, libreriacajondesastre.com