En l’expressio que yo conec aplicada a una persona –‘ser un arreglador de bacins’–, es referix ad aquell que es posa en tot, que està al mig de tots els bollits, que li agrada saber-ho tot (lo que en castella es un “metomentodo” o un “entremetido”). Estes accepcions li convenen –en versio ‘noble’– al marit de l’infanta Cristina, Iñaki Urdangarín, exduc de Palma, en acabant de coneixer-se el recurs de cassacio que ha presentat en el Suprem, demanant l’absolucio de la condena imposta per l’Audiencia de Palma de Mallorca. 

          Fonamentalment alega que en els negocis –bacins– en que intervinge actuà sempre com a un miger sense coneiximents de dret administratiu (i yo tampoc els tinc, i si no declare a Facenda me sancionen). 

          L’exduc i la seua conducta s’inscriuen en la llarga tradicio semiaristrocratica dels directors generals, de les infantes, dels membres dels consells d’administracio, dels presidents d’empreses, dels alts carrecs de les administracions autonomiques… tots compartixen eixa inocencia adanica, propia dels que viuen en el paraïs terrenal i que si peguen un mos a la poma –prohibida– ho fan per fam, sense maldat i sense tindre nocions de genetica agricola, d’anatomia ni de fisica corpuscular. Son els que no saben cóm pero tenen el coche a la porta del palau, mansio o chalet que els du a on toca i els torna a casa. Son els bleses, els ratos, els hernandezmoltons, els pujols, aquells que sent els maxims dirigents d’una institucio aleguen que ‘passaven per alli’ o que eren ‘figures decoratives’, que les decisions importants les prenien els conserges, els celadors, els peons o l’agranadora… com tot lo mon sap des de que el mon es mon… que la gallina de baix caga a la de dalt ¿no es aixina? 

          Si, son els que tenen no se quànts coches, targetes o obres d’art i desconeixen quí les ha pintades, pero creuen que son com els rovellons, creixen per art de magia, quan plou… i estan ahi, com una montanya, o un arbre, o una sequia. Ell, Urdangarín, actuava en la consciencia de que tot es feya llegalment i correctament –darrere o davant estava la casa real–. Me referme en que quan falte li han de tocar a albat… perque sería injust que anara a l’Infern; com a minim ha d’anar al Llim (lloc dificil de precisar, despuix de les explicacions i rectificacions de l’Iglesia Catolica). 

          La frase que passarà als anals del dret administratiu es que ell es definix com a un “amigable componedor” que nomes es dedicava a fer d’alcavot per a juntar la fam en les ganes de menjar –als deportistes d’elit en aquelles institucions que volien un event que lluira i disponien dels diners per a pagar la festa–. Alli, al mig, es trobava ell, sense mes vestit que el de l’emperador, que era transparent i nomes ho advertia un chiquet, pero no els cortesans. Una figura juridica que, segons explicà l’advocat de la dona, Miquel Roca, te arreals en l’antiguetat classica. Tambe es poden vincular en eixa tradicio antiquissima els dictadors, els tirans, les guerres i les plutocracies. 

          Cóm no, l’exaristocrata es despacha contra el tribunal i afirma que la sentencia està basada en "fundamentaciones ilógicas, absurdas y que carecen de la solidez y razonabilidad legalmente necesarias" i que la versio de la sala "resulta más improbable que probable" (20 minutos, 1-8-17). Vaja, que lo que ha vist l’Audiencia de Palma i lo que veem molts, per sentit comu, ad ell li pareix una interpretacio alluntada de la realitat. Segur; de la seua realitat i de la de molts atres com ell. 

          Comprenc que un condenat te tot el dret del mon a defendre’s com puga i a argumentar com considere convenient, pero aço no nos ha de fer perdre de vista que uns raonaments com els presentats prenen a l’interlocutor i a la societat –al tribunal i a nosatres– com a uns sers intelectualment llimitats i capaços d’engolir-nos qualsevol excusa per inverosimil que parega. I no, Urdangarín podria no saber dret administratiu pero sabia a quí s’arrimava i tenía bonissims assessors juridics i un bon trage confeccionat per l’infanta Cristina i el rei Joan Carles ¿o no? 

Image: exduc de Palma, diariodemallorca.es
               

                                                                               Antoni Fontelles