Joan Timoneda (1518-1583) fon un poeta i escritor valencià del segle XVI que compongue part de la seua obra –la mes extensa– en castella, pero val molt la pena parar-se en els seus poemes escrits en valencià, perque tots aquells que estimem de veres la llengua valenciana nos endurem una grata sorpresa. Dic aço perque escrigue en una llengua molt acostada a la del poble, en la que nos identifiquem facilment els valencians d’ara, a pesar dels segles passats. Una llengua, com molt be diu Albert Cuadrado –en l’edicio de Flor d’enamorats, Valencia, 2002–, caracterisada per “un estil fresc i modern”[1]. Timoneda fon un valencià molt polifacetic: poeta, escritor, impressor, llibrer...Te una obra prou extensa, pero vaig a centrar-me en els poemes escrits en valencià que formen part del cançoner bilingüe que titulà Cancionero llamado Flor de Enamorados i que fon publicat en Barcelona en 1562. Es l’edicio mes antiga que es coneix –i en la que la llengua presenta unes caracteristiques mes nitidament valencianes, a pesar d’haver-se editat en Barcelona–, encara que no es descarta que poguera haver-ne alguna atra anterior editada aci, perque en 1556 se li concedi a Timoneda permis o llicencia de publicacio per a editar l’obra en Valencia.

            He consultat tambe una atra edicio, en una introduccio de Joan Fuster, pero el problema es que la transcripcio se feu “amb el criteri de modernitzar l’ortografia”[2], i quan es fa d’eixa manera ya no saps lo llunt que queda del text original. En estes translacions es modifica l’ortografia i, en molts casos, tambe la morfologia, per aço preferixc partir de l’estudi que feu Albert Cuadrado en l’obra ades mencionada, en la que es presenta la transcripcio de l’original de 1562 i, en acabant, una versio actualisada. Com a cosa curiosa, vullc deixar constancia de que els texts de les edicions posteriors fetes en Barcelona “van ser discretament barcelonitzats, ja que el mercat sobre el qual es projectava el llibre era Barcelona i la seva àrea d’influència”[3]. No es massa aventurat pensar que els editors degueren de modificar l’original per a que el public catala entenguera millor el text, perque de no ser aixina, lo mes llogic haguera segut deixar el text tal com l’havia escrit Timoneda. L’obra consta de 54 “cançons” o poemes –a on trobem refrans o proverbis ben coneguts– dels quals anem a vore algunes de les seues caracteristiques llingüistiques.

            Començare per citar el poema numero quinze, provablement el mes conegut[4] del cançoner:

So qui so que no so yo / puix de amor mudat me so.

Yo crech sert que res no sia / o si so, so fantasia / o algun home que somia / que ve [a] alcançar algun do / puix de amor mudat me so.

So del tot tranfigurat / so aquell que era libertat / y ara de amors cativat / me veig molt fora raho / puix de amor mudat me so.

Si so, puix que en lo mon vixch / y a mi mateix aborrixch / y segons que decernixch / veig la qui em dona passio / puix de amor mudat me so.

            Analisant la llengua d’este poema, en lo primer que topetem es en la forma antiga de la primera persona sing. del present d’indicatiu del verp ‘ser’, que era ‘so’ (soc) i en la paraula “mudat” que aci te el sentit de ‘transformat’. El personage del poema dona a entendre que ya no es el mateix que era degut a que l’amor l’ha transformat. No es cap novetat el pronom personal “yo”, grafiat en “y” grega, que es una constant a lo llarc de l’historia de la llengua valenciana. Les formes verbals ‘vixc’, ‘aborrixc’, ‘decernixc’ (discernixc), presenten el mateix increment incoatiu que les vives actuals en el valencià de la major part del territori: -ixc. Aci cap preguntar-se, una volta mes, si els escritors valencians del segle XV (Joanot Martorell, Isabel de Villena, Jaume Roig...) ya usaven estes formes verbals, en Timoneda lluien en tot el seu esplendor i s’han mantingut –sense solucio de continuïtat– fins al dia de hui, ¿cóm es que el “ens normatiu” (AVLl) no les accepta i prescriuen les formes ‘visc’, ‘avorrisc’, ‘discernisc’, que no tenen tradicio? Es evident, i ho haurem de repetir les voltes que faça falta, que l’objectiu no es potenciar el valencià, sino centrar tots els esforços en la convergencia (recordem allo de que la llengua havia de ser “elàstica, policèntrica i convergent”) per tal de crear artificialment eixa unitat llingüistica en la que duen anys ensomiant els factotums del catalanisme expansioniste.

            Tota l’obra està reblida de formes verbals en les mateixes caracteristiques que les que acabem de vore (pose entre parentesis el numero de poema): “la que yo servixch de gana” (4), “la que yo servixch y ame” (4), “juntament lo cor guarnixen” (10), “No se quin remey sespera qui servix dona grossera” (14),  “si seguixch mes honestats” (32).

            Tambe trobem l’adjectiu ‘lauger’ (llauger): “com los ulls sien laugers” (10), “lo vell no creu de lauger” (49). Est adjectiu patrimonial valencià, que el trobem com a minin ya en el segle XIV i en tots els nostres classics del XV, ha segut inclos en el Diccionari normatiu valencià (DNV) de la AVLl, pero com a paraula subalterna, remetent-la a la preferent ‘lleuger’. El vocable valencià figura en el diccionari, pero està nomes de “mostra”, ni l’usen, ni el recomanaran mai. Lo trist de tot aço es que ells es presenten com els adalits de la recuperacio del valencià. ¿De quín valencià?

            L’adjectiu numeral ‘dos’ per al femeni, està absolutament normalisat en el valencià de Timoneda: “Despedixse dos mil voltes” (1), “y serca dos mil revoltes” (1).

            La paraula ‘sancer’ apareix tambe en els poemes: “Lo jorn sancer tostemps sospir” (54). Estem davant d’un terme que figura en la documentacio valenciana des del principi dels temps. En el segle XIII podem trobar eixemples en alguns documents, u d’ells de la poblacio d’Almassora, en temps practicament de la reconquista, 1253: “moles bones e sancers [...] moli de ferre bo e sancer”[5], i un atre del Llibre de la Cort del Justicia d’Alcoy, datat en 1264 :“bones e sanceres”[6]. En este cas, en el DNV tambe la trobem, pero remetent-la, cóm no, a la paraula que per ad ells es la preferent en el llenguage escrit, ‘sencer’, que, al cap i a la fi, es l’unica que utilisen. I el vocable valencià –sancer–, l’unic que usem en el llenguage oral, com si no existira.

Manuel Gimeno Juan

Llicenciat en Filologia Valenciana

 Imagens: Cancionero llamado Sarao de Amor de Joan Timoneda. Bibiloteca Hispánica Digital.