El ser huma, nomes per interessos, des de l’any de la seua creacio, està obligat a creure en alguna cosa o algu. 

            De chiquet era obligat el donar la classe de  religio catolica, pel fet d’haver naixcut en Espanya en eixa epoca. 

            Pero  ad ell pronte li creixqueren els dubtes, en sa casa els seus pares mai l’obligaren a anar a missa els dumenges, com si que feen uns atres pares dels seus amiguets, per una atra banda tenía la situacio que vivia en casa del yayos, a on passava molt de temps, aci la yaya era de resar en casa, pero mai anava a missa tampoc, segurament sería per contentar al yayo, puix este no podia oldre’ls, ni tan sols vore’ls, aixina cada volta que eixia algun retor o monja en la televisio o el diari, ell sols se posava a astralejar i dir-los de tot, recordava les ocasiones en que una volta acabada la guerra civil els obligaren a sentir missa i treballar a “tanda vila” o siga debades deixant aixina eixe dia d’anar a guanyar el jornal per a poder donar a menjar als fills, eren temps de fam i en el jornal apenes te donava per ad aixo, donar a menjar, quantes voltes ell i la yaya s’havien gitat sense apenes prendre res en tot lo dia per que menjaren els cinc chiquets i chiquetes que tenien… i clar allo mai ho oblidaria, ni manco ho perdonaria. 

            Llavors ell conforme anava creixent llegint i coneixent mes de l'assunt de les religions mes se li pareixeria al yayo, damunt en huit anyets el retor del poble li va pegar una galtada sense rao davant de tots els chiquets, el dia que este va fer els grups per a donar la catequesis per a prendre la comunio, ell li va voler dir que son pare ya li n'havia buscat una i se va dur una galtada per unica resposta, la sensacio de ridicul davant de tots va fer que avorrira aquell assunt per a sempre. 

            Anava fent-se major i veent com totes les religions estaven tacades de sanc, la cristiana en els anys negres de l’inquisicio, la musulmana tractant com a infidels a tots aquells que no veneraren al seu deu, estes dos enfrontades des de sigles en les nomenades  guerres de les creuades, la religio hindu, el budisme, judeua... i totes les que va poder vore coincidien en lo mateix, el sometiment de la dona com animal de carrega i plaer de l'home… cosa que ell no entenia ni volia acceptar manco quan per ad ell, si hi havia unes persones sagrades en este mon en aquell moment de sa vida eren sa mare i sa yaya les persones que sense dubte li havien demostrat lo molt que el volien i sempre estaven ahi cada volta que les necessitava, no podia imaginar que tot aquell amor que balafiaven fora conseqüencia obligada del “rol” que les havia tocat pel fet de ser dones, la seua ment se negava a acceptar aquell supost. 

            No, ell no creuria mai en ninguna religio, pero esta situacio de no creure tambe li portava inquietuts existencials, puix al cap i a la fi, en el mon que el rodejava tots creïen en alguna cosa i s’encomanaven ad algu en moments de malalties, desgracies i demes coses, ell va acabar acceptant que necessitava creure en alguna cosa, dirigir els seus pensaments cap ad algu, pero tenía clar que ell hauria de ser diferent  i eixe sería el seu secret. 

            Aquella nit pensant cóm resoldre esta situacio va recordar allo que se deya de que una persona quan mor puja al cel i fon quan al mirar cap amunt va vore cóm est estava ple d’estreles, acabava de trobar la solucio al seu buit espiritual, aixina cada volta que volguera parlar o encomanar-se ad algu ho faria a les estreles,  estes serien els seus antepassats morts els qui el guiarien i en qui parlaria des d’aquell mateix moment, aixina per ara, sería el seu yayo Miquel, el pare de son pare, al que mai va coneixer per faltar l’any abans de naixer ell i que tot lo mon li parlava be quan sabien que ell era u dels seus nets… 

            Esta nova realitat que s'acabava d'inventar tambe li valdria en el futur per a seguir eixe vincul en les persones volgudes i que normalment per llei de vida poc a poc anirien faltant-li, pero en les que sempre podria contar, en conte de resar-los,  ell en la seua ment parlaria en elles per a traure forces el dia que li faltaren, i resoldre les situacions dificils que a lo llarc de la vida segur se trobaria. 

            Tot aço  no li ho contaria mai a ningu puix sería nomes seu… 

            El secret de les estreles. 

            Escrit en llengua valenciana baix les normes d’El Puig.
            L’unic futur del valencià.

Image: les estreles, J. Tub ACNV

Coses de Tub