Les autonomiques vasques (21-4-2024) han deixat alguns titulars: (a) exit indubtable dels independentistes de HB Bildu (pugen 6 escans), (b) els socialistes poden eixir al carrer (aumenten dos diputats, les enquestes no els eren massa favorables), i (c) els triumfos del PP (guanya un lloc mes), de Vox (que manté el sillo que tenía en el parlament regional) i de Sumar (la vicepresidenta es lliura pels pels i entra en la cambra vasca en un diputat). Este panorama es completa en (d) el fracas-cansanci del PNV (pert quatre llocs, encara que mantindra el govern autonomic en coalicio en el PSE) i (e) la condena popular sense paliatius de Podemos (passa de 6 parlamentaris a zero).

I ara, mirem mes llunt. La participacio ha segut 12 punts superior a la de 2020. El nacionalisme-independentisme (PNV + EH Bildu) obte el 67% dels sufragis, una fita increible en la seua historia, pero el problema es el mateix que en Catalunya, els components son de signe opost (dreta i esquerra). Al mateix temps, s’ha vist que tenen premi els circumloquis conceptuals i lexics del candidat de Bildu, Pello Otxandiano, a l’hora de definir a ETA (un grup armat), el seu electorat es insensible a la constatacio de que fon una banda terrorista i es preocupant. La comparança la tenim ben prop; quan aci el PP obtenia majories absolutes a pesar d’estar implicat en multiples casos de corrupcio o de ser l’artifex de la creacio de l’instrument de catalanisacio institucional. Otxandiano no ha fet atre que la consellera de Justicia i Interior Elisa Nuñez quan ha afirmat que Franco fon ‘un personage historic’ i s’ha negat a definir el regim com una dictadura (Las Provincias 21-4-2024). Aclarixc que la falta de pronunciament ya es un pronunciament en els dos casos. I en els dos casos es tracta de fets, no d’opinions o creences.

Sense dubte, EH Bildu s’ha beneficiat de l’amnesia jovenil (practicament ETA es una desconeguda per ad ells), del possible final del regim (el PNV porta governant casi ininterrompudament des de 1980), de la debacle de l’esquerra meliquil (Sumar i EH Bildu, ha segut refugi de millers de seguidors del desaparegut Podemos), i tambe del sistema electoral vasc perque infrarrepresenta la provincia de Bizkaia, territori a on l’esquerra abertzale te menor força.

El socialistes han obtengut el premi de la constancia del candidat a lehendakari Eneko Andueza, que ha reiterat, per activa i per passiva, que no pactaria en Bildu (en contradiccio en la politica estatal), i tambe per encarnar el recòrt en la lluita contra el terrorisme, recriminant-li l’indefinicio. En este cas, la chicoteta victoria sona a balsem i Pedro Sánchez podra dormir un poc tranquil un mes mes. La governança general no millora massa perque els dos guanyadors (empatats) son socis d’investidura i son competencia en el seu territori, com s’ha vist.

Sumar i Vox es jugaven una part del futur (de cara a les europees), el dilema era si el discurs que podien vendre es que son opcions utils o es un vot perdut. S’ha confirmat lo primer, per la minima, pero hi ha vida, gracies a la sobrerrepresentacio de la provincia d’Araba / Alava, la menys poblada i a on es mes barat un diputat. La vicepresidenta Yolanda Díaz venía d’un fracas en Galicia, sa terra, i un segon la podia deixar molt tocada en la coalicio Sumar i en l’eixecutiu espanyol. Ha pagat la pujada de Bildu (perdua de sufragis respecte als anteriors comicis quan era Podemos) i la divisio de l’espai electoral (Sumar / Podemos , en la ventaja que en les catalanes est ultim no es presenta). De poc o norres ha servit que hagen participat en els actes de Podemos les dirigents estatals Ione Belarra i Irene Montero, trobe que en conte de ser un actiu son un passiu.

Els populars, ho vaig escriure, no es jugaven casi res perque en aquell territori tenen escassa representacio. Les votades els han deixat una sensacio ambivalent, com les pomes de l’agredolç, no han pogut ‘menjar-se’ a Vox i pensaven ser decisius en la formacio de govern, encara que han incrementat tant paperetes com escans. El beneficiat extraterritorial es l’actual lider oficial Alberto Núñez Feijóo que es consolida front a la lideresa ‘natural’ i rival Isabel Díaz Ayuso.

En resum, hi ha un canvi de cicle en els nacionalismes vascs, una corrent invisible que si es consolida acabarà per desplaçar al PNV. Es manté, a pesar de ser imprescindibles, una ‘reduccio’ paulatina del socialisme (que podria acabar sent residual en algunes autonomies), de la qual no sería alié el president del govern Pedro Sanchez i algunes de les politiques territorials, com la de Catalunya. I per ultim, crec tambe que hi ha una corrent nomes visible en certs casos, com els rius de lava que es desplacen per canals soterraneus, en la dreta i, possiblement, en l’extrema dreta, que brollarà quan tinga una oportunitat; des dels comicis gallecs, els sondejos publicats donen un PP disparat per damunt dels 150 escans (alguns, inclus 160) que units als de Vox permetrien un govern de coalicio d’extrem centre, en conseqüencies devastadores per ad uns i immillorables per ad atres (els de sempre). I no ho veuen.

Imagens: epdata.es, madridiario.es, ondacero.es.